Efecto terapéutico de la estimulación eléctrica transcutánea en la disfagia orofaríngea postictus crónico: ensayo clínico aleatorizado y controlado con dos intensidades de estimulación

Abstract

Introducció: La disfàgia orofaríngia crònica posterior a un ictus (DOCPI) s'associa a una funció sensitiva / motora orofaríngia deteriorada. El nostre objectiu va ser avaluar l'efecte de l'estimulació elèctrica transcutània (EET) a intensitat sensorial (SES) i motora (NMES) sobre la seguretat de la deglució, residu orofaringi i els resultats clínics en pacients amb DOCPI en un assaig controlat aleatoritzat de seguiment de un any.

Justificació científica: Durant molts anys la disfàgia orofaríngia adquirida post ictus, s'ha tractat mitjançant tractaments convencionals, que compensen la deglució, però no aconsegueixen una modificació de la resposta motora orofaríngea de la deglució

Hipòtesi i Objectius: La disfàgia orofaríngia en la fase crònica de l'ictus (≥3 mesos d'evolució) secundària a una disfunció severa sensitiva i motora de la faringe causa una important alteració de la resposta motora orofaríngia i una alta prevalença d'aspiracions, penetracions i residu orofaríngeo. L'estimulació elèctrica transcutània tant a nivell sensorial (SES) com a motor (NMES), és un tractament efectiu en pacients amb disfàgia orofaríngia en la fase crònica de l'ictus. És una estratègia de tractament segura i tolerable sense efectes adversos que permet reduir l'ús de espessidors necessaris per mantenir una deglució segura. Les millores terapèutiques es mantenen a curt, mitjà i llarg termini.

Mètodes: Estudi prospectiu, obert, aleatoritzat, controlat amb tres grups de tractament (Clinicaltrials.gov: NCT02379182). Noranta pacients amb DOCPI i alteració de la seguretat de la deglució van ser aleatoritzats per: a) tractament compensatori (TC), b) TC + SES, c) TC + NMES. Els pacients dels grups d'EET van ser tractats amb dos cicles de tractament (amb 6 mesos de diferència) amb 15 sessions d'EET d'1 hora durant dues setmanes i, el grup de TC va seguir recomanacions d'adaptació de dieta i viscositat de líquids. Es va realitzar un seguiment de 4-5 avaluacions clíniques i videofluoroscòpia (VFS) durant un any.

Resultats clau: Pacients DOCPI en estat basal amb una mitjana de 74,1 ± 11,5 anys, puntuació de NIHSS 3,64 ± 4,07, puntuació de Rankin modificat 2,6 ± 1,68. L'escala de penetració-aspiració (PAS) basal va ser de 4,61 ± 1,75, el temps de retard fins al tancament de el vestíbul laringi (LVC) de 396,4 ± 108,7 ms, el temps de retard d'obertura de esfínter esofàgic superior (UESO) 280,4 ± 115,4 i els signes d'eficàcia alterats de el 92,4%. Els paràmetres de deglució dels grups EET van millorar significativament després del primer tractament i a l'any de seguiment: prevalença de pacients amb una deglució segura (p <0,001), PAS mitjà (p <0,001), temps fins a la LVC (p <0, 01), i reducció de necessitat d'espessidors (p <0,001). Després del segon cicle de tractament als 6 mesos, no hi va haver millores significatives en comparació del primer cicle de tractament. Els pacients en la TC van presentar una millora menys intensa dels signes d'alteració de la seguretat de la deglució, sense canvis significatius en el temps fins al LVC ni en UESO. No es van observar diferències entre els grups per a la mortalitat a 1 any (6,1%), les infeccions respiratòries (9,6% dels pacients), l'estat nutricional i funcional, la qualitat de vida i les taxes de reingrés hospitalari ( 27,6%). No es van observar esdeveniments adversos significatius relacionats amb EET.

Conclusions i inferències: EET és una teràpia segura i eficaç per a pacients grans amb DOCPI. Després d'un any de seguiment, els pacients amb DOCPI van millorar en gran mesura la seguretat de la deglució i es va reduir la necessitat d'espessir el líquid en aquests pacients.

Introducción: La disfagia orofaríngea crónica posterior a un ictus (DOCPI) se asocia a una función sensitiva / motora orofaríngea deteriorada. Nuestro objetivo fue evaluar el efecto de la estimulación eléctrica transcutánea (EET) a intensidad sensorial (SES) y motora (NMES) sobre la seguridad de la deglución, residuo orofaríngeo y los resultados clínicos en pacientes con DOCPI en un ensayo controlado aleatorizado de seguimiento de un año.

Justificación científica: Durante muchos años la disfagia orofaríngea adquirida post ictus, se ha tratado mediante tratamientos convencionales, que compensan la deglución, pero no logran una modificación de la respuesta motora orofaríngea de la deglución.

Hipótesis y Objetivos: La disfagia orofaríngea en la fase crónica del ictus (&#8805;3 meses de evolución) secundaria a una disfunción severa sensitiva y motora de la faringe causa una importante alteración de la respuesta motora orofaríngea y una alta prevalencia de aspiraciones, penetraciones y residuo orofaríngeo. La estimulación eléctrica transcutánea tanto a nivel sensorial (SES) como motor (NMES), es un tratamiento efectivo en pacientes con disfagia orofaríngea en la fase crónica del ictus. Es una estrategia de tratamiento segura y tolerable sin efectos adversos que permite reducir el uso de espesantes necesarios para mantener una deglución segura. Las mejoras terapéuticas se mantienen a corto, medio y largo plazo.

Métodos: Estudio prospectivo, abierto, aleatorizado, controlado con tres grupos de tratamiento (Clinicaltrials.gov: NCT02379182). Noventa pacientes (aceptando un riesgo alfa de 0,05 y un riesgo beta de 0,2 en una prueba bilateral, se consideró que se requerían 30 sujetos de cada grupo) con DOCPI y alteración de la seguridad de la deglución fueron aleatorizados para: a) tratamiento compensatorio (TC), b) TC + SES, c) TC + NMES. Los pacientes de los grupos de EET fueron tratados con dos ciclos de tratamiento (con 6 meses de diferencia) con 15 sesiones de EET de 1 hora durante dos semanas y, el grupo de TC siguió recomendaciones de adaptación de dieta y viscosidad de líquidos. Se les realizó un seguimiento de 4-5 evaluaciones clínicas y videofluoroscopia (VFS) durante un año.

Resultados clave: Pacientes DOCPI en estado basal con una media de 74,1 ± 11,5 años, puntuación de NIHSS 3,64 ± 4,07, puntuación de Rankin modificada 2,6 ± 1,68. La escala de penetración-aspiración (PAS) basal fue de 4,61 ± 1,75, el tiempo de retraso hasta el cierre del vestíbulo laríngeo (LVC) de 396,4 ± 108,7 ms, el tiempo de retraso de apertura de esfínter esofágico superior (UESO) 280,4±115,4 y los signos de eficacia alterados del 92,4%. Los parámetros de deglución de los grupos EET mejoraron significativamente después del primer tratamiento y al año de seguimiento: prevalencia de pacientes con una deglución segura (p <0,001), PAS medio (p <0,001), tiempo hasta la LVC (p <0,01), y reducción de necesidad de espesantes (p <0,001). Después del segundo ciclo de tratamiento a los 6 meses, no hubo mejoras significativas en comparación con el primer ciclo de tratamiento. Los pacientes en la TC presentaron una mejora menos intensa de los signos de alteración de la seguridad de la deglución, sin cambios significativos en el tiempo hasta la LVC ni en UESO. No se observaron diferencias entre los grupos para la mortalidad a 1 año (6,1%), las infecciones respiratorias (9,6% de los pacientes), el estado nutricional y funcional, la calidad de vida y las tasas de reingreso hospitalario (27,6%). No se observaron eventos adversos significativos relacionados con EET.

Conclusiones e inferencias: EET es una terapia segura y eficaz para pacientes mayores con DOCPI. Después de un año de seguimiento, los pacientes con DOCPI mejoraron en gran medida la seguridad de la deglución y se redujo la necesidad de espesar el líquido en estos pacientes.

Background: Chronic post-stroke oropharyngeal dysphagia (CPSOD) is associated with impaired oropharyngeal sensory/motor function. We aimed to assess effect of sensory (SES) and motor (NMES) transcutaneous electrical stimulation (TES) on safety of swallow, oral pharyngeal residue and clinical outcomes in patients with CPSOD in a one-year follow up randomized controlled trial.

Scientific justification: For many years, post-stroke oropharyngeal dysphagia has been treated by conventional treatments, which compensate for swallowing, but do not achieve a modification of the oropharyngeal motor response.

Hypothesis and Objectives: Oropharyngeal dysphagia in the chronic phase of stroke (&#8805;3 months of evolution) secondary to severe sensory and motor dysfunction of the pharynx causes a significant alteration of the oropharyngeal motor response and a high prevalence of aspirations, penetrations and residual oropharyngeal. Transcutaneous electrical stimulation, both sensory (SES) and motor (NMES), is an effective treatment in patients with oropharyngeal dysphagia in the chronic phase of stroke. It is a safe and tolerable treatment strategy without adverse effects that allows reducing the use of thickeners necessary to maintain safe swallowing. Therapeutic improvements are maintained in the short, medium and long term.

Methods: A prospective, open, randomized, controlled study with three treatment groups (Clinicaltrials.gov: NCT02379182).Ninety patients with CPSOD and impaired safety of swallow were randomized to: a) compensatory treatment (CT), b) CT+ SES, c) CT+ NMES. Patients of TES groups were treated with up to two cycles (6 months apart) of 15x1 hour TES sessions over two weeks and, the TC group followed recommendations for adaptation of diet and fluid viscosity. Were followed up with 4-5 clinical and videofluoroscopic (VFS) assessments during one year.

Key results: Baseline CPSOD with a mean of age 74.1±11.5 years, NIHSS Score 3,64±4,07, modified Rankin Score 2.6±1.68)Baseline penetration-aspiration scale (PAS) was 4.61±1.75, delayed time to laryngeal vestibule closure (LVC) 396.4±108.7ms, delayed time to upper esophageal sphincter opening 280,4±115,4 and impaired efficacy signs 92,4%. Swallowing parameters significantly improved after the first treatment and at 1 year follow up in SES and NMES groups: for prevalence of patients with a safe swallow (p<0.001), mean PAS (p<0.001), time to LVC (p<0.01), and need for thickening agents (p<0.001). After de second round of treatment at 6 months there were not significant improvements compared to the first treatment round. Patients in the CT presented a less intense improvement of signs of impaired safety of swallow without significant changes in time to LVC. No differences between groups were observed for 1-year mortality (6.1%), respiratory infections (9.6% patients), nutritional and functional status, QoL and hospital readmission rates (27.6%). No significant adverse events related to TES were observed.

Conclusions & inferences: TES is a safe and effective therapy for CPSOD older patients. After 1-year follow up, TES greatly improved the safety of swallow and reduced the need for fluid thickening in these patients.