Corpus of the Lycian and Hieroglyphic Luwian Kinship Terms

Abstract

This dissertation provides a philological corpus of the kinship lexicon attested in the Lycian and Hieroglyphic Luwian sources with an evaluation of their semantic, morphological and epigraphic aspects. The present study is based on an updated compilation of the Lycian and Hieroglyphic Luwian inscriptions and attempts to describe, synchronically and diachronically, the linguistic nature of the terms under discussion. The analysis resorts to the Comparative Method of Historical Linguistics, as well as to the internal comparison of the different indicators that each type of composition presents. Research on kinship lexicon is especially fruitful in terms of addressing the fragmentary condition of the Lycian and Luwian languages. This is due to the significant volume of attestations that their corpora present concerning the family vocabulary, which turns it into a suitable material for applying combinatory analysis. Lycian and Hieroglyphic Luwian languages are mostly contained in compositions of funerary and administrative nature, which greatly comprises vocabulary of the family semantic domain. On the one hand, Lycian is attested during the 5th and 4th BC in the south-west Anatolia in funerary epitaphs and some dynastic propaganda texts. On the other, Hieroglyphic Luwian was used during both the second and the first millennium BC, roughly from the 14th to the 7th BC, in a vast part of Anatolia and Syria, and its inscriptions contain decrees and commemorative or funerary compositions. Both the common dialectal identity as Luwic languages and the similarity of the textual genres turn the investigation of the family vocabulary into an insightful material for contributing to the better understanding of these languages. Besides, the investigation contributes to the genealogical information of the rulers that commissioned the inscriptions, useful for the reconstruction of the History of this period, as well as with sociological aspects of the family structure, especially regarding the Lycian sources.

La present tesi doctoral té per objectiu oferir un corpus del lèxic de parentiu que es troba atestat a les fonts epigràfiques del lici i del luvi jeroglífic, acompanyat d’un comentari filològic que contempla els aspectes semàntics, morfològics i epigràfics de cada terme. El lici i el luvi jeroglífic són dues llengües anatòliques de la família indoeuroepa i, concretament, del grup dialectal lúvic, les característiques de les quals les converteixen en un material idoni per dur a terme un estudi comparatiu. El lici es troba majoritàriament atestat, en un alfabet derivat del grec, en epitafis funeraris i en algunes inscripcions dinàstiques dels segles V i IV a.C., a la regió sud-oest d’Anatòlia. Per la seva banda el luvi jeroglífic apareix documentat, en una escriptura jeroglífica pròpia, entre els segles XIV i VII a.C. en una àmplia extensió geogràfica que comprèn des del centre i l’oest d’Anatòlia fins el nord de Síria. El seu material es pot dividir en dues fases, les inscripcions d’època hittita, fonamentalment reials, i les inscripcions atestades després de l’anorreament dels grans imperis del mediterrani oriental al Bronze final, que comprèn les gestes, epitafis o dedicatòries de reis i governadors locals. Tant per la seva identitat dialectal, com pel gènere literari que comparteixen les composicions, presentar conjuntament el lèxic d’aquestes dues llengües esdevé idoni per afrontar la seva condició de llengües fragmentàries, especialment en el cas del lici. Així doncs, el present estudi es basa en una compilació exhaustiva i actualitzada del material textual d’aquestes dues llengües, i empra el mètode comparatiu de la lingüística històrica, així com l’anàlisi combinatòria de les dades lingüístiques i de realia, per tal d’obtenir una valoració completa del significat de cada terme. Aquesta metodologia permet, a part de la pròpia descripció lingüística del mot, aportar informació útil pel que fa a aspectes genealògics dels governadors de l’Edat del Ferro de la regió siro-anatòlica i, en relació al lici, comprendre els costums funeraris que es deriven de la distribució dels membres familiars en l’espai de la tomba, la qual cosa condueix a extreure conclusions de caire social vinculades a l’estructura familiar lícia. El corpus de les dues llengües es complementa amb un capítol etimològic final, el qual permet situar la naturalesa lingüística dels termes lúvics de parentiu en relació a la resta de llengües de la família indoeuropea.