El Model de Participació i Convivència en un centre penitenciari de Catalunya. El paper de l’activitat física i esportiva

Abstract

Les persones internes són dependents de la institució penitenciària i, per tal de facilitar la seva reinserció, el que es necessita és apoderar-les (March, 2011). Així, les intervencions de rehabilitació d’un centre penitenciari han d’anar centrades a satisfer les necessitats dels interns i de les internes potenciant la responsabilitat i l’autonomia per a que tinguin una transferència real a la societat (Cashin et al., 2008; Cunha, 2014). El Model de Participació i Convivència, a partir de l’horitzontalitat a l’hora de prendre decisions, apropa a les persones internes amb el personal penitenciari. En aquest procés, on intervenen els i les internes, els equips de tractament, els i les funcionàries i l’equip directiu del centre penitenciari, es produeixen múltiples processos emocionals, físics i socials. El Model de Participació i Convivència fa possible una nova lectura de la pedagogia-educació social, com la què defineixen José Antonio Caride i Rita Gradaílle (2013), una pràctica “de” i “vers” la llibertat en els centres penitenciaris. L’horitzontalitat fomentarà la confiança i el vincle entre els interns i les internes, i el personal professional, i facilitarà també el trencament amb el lideratge directiu experimentat durant tants anys en els centres penitenciaris. Aquest apropament facilitarà als equips de tractament i de vigilància la seva tasca reeducadora. Però, aquest trencament no sempre és fàcil, hi ha moltes resistències que s’han de vèncer o superar-se com la desconfiança i la pèrdua de poder, a més a més, es requereix de molt d’esforç, motivació i paciència. Des d’aquest marc, s’ha realitzat una investigació etnogràfica en un mòdul residencial d’un centre penitenciari català on l’any 2017 es va impulsar la implantació d’un Model de Participació i Convivència. Una investigació realitzada durant 30 mesos que ha suposat la realització de 30 entrevistes en profunditat i 340 hores d’observació participant. Els resultats del treball constaten que la participació democràtica ofereix una oportunitat a les persones internes d’opinar i decidir i, per tant, sentir-se una mica més lliures. Aquesta sensació es veu amplificada a partir de la transformació dels espais a través del Model de Participació i Convivència, obrint-los i habilitant-los per a diferents activitats, el que permet a les persones internes triar el moment i el lloc que volen ocupar. S’ha pogut observar com l’activitat física i esportiva és el motor que ha conduït a la creació del Model de Participació i Convivència en el MR estudiat: el fet de poder realitzar pràctica física en el moment que es vulgui sense haver de dependre de cap horari dona una gran satisfacció a la població interna. Així, també s’ha observat que per a molts interns la millor manera d’ocupar el temps és a través de l’activitat física i esportiva, ajudant-los que aquest passi més ràpidament (Martos-García et al., 2009a) i trencar així la monotonia diària (Martínez-Merino, 2018). A més a més, la diversitat en la pràctica físico-esportiva i la celebració de diferents esdeveniments esportius pot esdevindre

un detonant perquè les persones sedentàries tinguin curiositat o, simplement per mimetisme, comencin a adquirir certs hàbits esportius. L’activitat física i esportiva és una vàlvula d’escapament, una evasió i una descàrrega de tensions que necessita ser escoltada i atesa, no tan sols als poliesportius, sinó també dins els itineraris individuals de les persones internes. En conclusió, l’estudi mostra com el desenvolupament del Model de Participació i Convivència i l’activitat física i esportiva, amb un treball adequat, permeten crear un clima social positiu que rebaixa el nombre d’incidents i de baralles. La forma en què experimenten l’empresonament les persones internes tindrà uns efectes o altres sobre les seves vides (Mollerman i Leeuw, 2012; Van Ginneken i Hayes, 2017).

Las personas internas son dependientes de la institución penitenciaria y, para facilitar su reinserción, lo que se necesita es empoderarlas (March, 2011). Así, las intervenciones de rehabilitación de un centro penitenciario deben centrarse en satisfacer las necesidades de los internos y las internas potenciando su responsabilidad y autonomía para que tengan una transferencia real en la sociedad (Cashin et al., 2008; Cunha, 2014). El Modelo de Participación y Convivencia, a partir de una toma de decisiones de tipo horizontal, acerca a las personas internas al personal penitenciario. En este proceso, en el que intervienen los y las internas, los equipos de tratamiento, los y las funcionarias y el equipo directivo del centro penitenciario, se producen múltiples procesos emocionales, físicos y sociales. El Modelo de Participación y Convivencia hace posible una nueva lectura de la pedagogía-educación social, como la que definen José Antonio Caride y Rita Gradaílle (2013), una práctica “de” y “hacia” la libertad en los centros penitenciarios. La horizontalidad fomentará la confianza y el vínculo entre los internos y las internas y el personal profesional, y facilitará también la ruptura con el liderazgo directivo experimentado durante tantos años en los centros penitenciarios. Este acercamiento facilitará a los equipos de tratamiento y de vigilancia su tarea reeducadora. Pero esta ruptura no siempre es fácil, hay muchas resistencias que deben vencerse o superarse como la desconfianza y la pérdida de poder, además, se requiere de mucho esfuerzo, motivación y paciencia. Desde este marco, se ha realizado una investigación etnográfica en un módulo residencial de un centro penitenciario catalán en donde se impulsó la implantación de un Modelo de Participación y Convivencia en el año 2017. Una investigación realizada durante 30 meses que ha supuesto la realización de 30 entrevistas en profundidad y 340 horas de observación participante. Los resultados del trabajo constatan que la participación democrática ofrece una oportunidad a las personas internas para opinar y decidir y, por tanto, sentirse un poco más libres. Esta sensación se ve ampliada con el Modelo de Participación y Convivencia a través de la transformación de los espacios, abriéndolos y habilitándolos para diferentes actividades, lo que permite a las personas internas escoger el momento y el lugar que quieren ocupar. Se ha podido observar cómo la actividad física y deportiva es el motor que ha conducido a la creación del Modelo de Participación y Convivencia en el módulo residencial estudiado: el hecho de poder realizar práctica física en el momento que se quiera, sin tener que depender de ningún horario, da una gran satisfacción a la persona interna. Así, también se ha observado que para muchos internos la mejor manera de ocupar

el tiempo es a través de la actividad física y deportiva, ayudándolos a que éste pase más rápidamente (Martos-García et al., 2009a) y a romper así la monotonía diaria (Martínez- Merino, 2018). Además, la diversidad en la práctica físico-deportiva y la celebración de diferentes eventos deportivos puede devenir un detonante para que las personas sedentarias tengan curiosidad o, simplemente por mimetismo, empiecen a adquirir ciertos hábitos deportivos. La actividad física y deportiva es una válvula de escape, una evasión y una descarga de tensiones que necesita ser escuchada y atendida, no tan solo en los polideportivos, sino también dentro de los itinerarios individuales de las personas internas. En conclusión, el estudio muestra cómo el desarrollo del Modelo de Participación y Convivencia y la actividad física y deportiva, con un trabajo adecuado, permiten crear un clima social positivo que rebaja el número de incidentes y de peleas. La forma en que experimentan el encarcelamiento las personas internas tendrá diferentes efectos sobre sus vidas (Mollerman y Leeuw, 2012; Van Ginneken y Hayes, 2017).

Inmates are dependent on the correctional institution and, in order to facilitate their reintegration, to empower them is what is needed (March, 2011). Thus, the rehabilitation interventions in a correctional institution must be focused on satisfying the needs of the prisioners by enhancing responsibility and autonomy so that they have a real transfer to society (Cashin et al., 2008; Cunha, 2014). The Model of Participation and Coexistence, with an horizontality-based decision-making system, brings inmates closer to prison staff. In this process, which involves inmates, the treatment teams, the civil servants and the prison management team, multiple emotional, physical and social processes take place. The Model of Participation and Coexistence makes possible a new reading of pedagogy-social education, as defined by José Antonio Caride and Rita Gradaílle (2013), a practice "of" and "towards" freedom in prisons. Horizontality will foster trust and bonding between inmates and professional staff, and will also facilitate the break with managerial leadership experienced in prisons for so many years. This approach will make it easier for the treatment and custodial teams to carry out their re-educational work. However, this break is not always easy, there are many resistances that must be overcome like mistrust and loss of power, in addition, requires a lot of effort, motivation and patience. Within this framework, ethnographic research has been carried out in a prison unit of a catalan prison where the implementation of the Model of Participation and Coexistence was promoted in 2017. This research has been carried out over 30 months and has involved 30 in-depth interviews and 340 hours of participating observation. The results of the study confirm that democratic participation offers an opportunity for prison inmates to express their opinions and make decisions and, therefore, feel a little freer. This feeling is amplified by the transformation of spaces through the Model of Participation and Coexistence, opening them up and enabling them for different activities, allowing the prison inmates to choose the time and place they want to occupy. It has been observed how sport and physical activity is the driving force that has led to the creation of the Model of Participation and Coexistence in the studied Unit: the fact of being able to do physical exercise whenever they want without having to depend on any schedule gives great satisfaction to the inmates. Thus, it has also been observed that for many inmates the best way to occupy their time is through Sport and Physical Activity, helping them to spend it more quickly (Martos-García et al., 2009a) and thus break the daily monotony (Martínez-Merino, 2018). In addition, diversity in physical-sports practice and the celebration of different sporting events can become a trigger for sedentary people to become curious or, simply by mimicry, begin to acquire certain sporting

habits. Sport and physical activity is an escape valve, an escape and a release of tensions that needs to be listened to and attended to, not only in the sports centers, but also in the individual itineraries of the inmates involved. In conclusion, the study shows that creating a positive social environment is possible with the development of the Model of Participation and Coexistence and sport and physical activity an adequate work. This positive climate evidently reduces the number of incidents and fights. The way in which inmates experience imprisonment will have some or other effects on their lives (Mollerman & Leeuw, 2012; Van Ginneken and Hayes, 2017).