El recurs de la percepció sensorial a la narració de Relats verídics de Llucià de Samòsata: anàlisi, classificació i comentari

Abstract

A Relats verídics (Ἀληθῆ Διηγήματα), Llucià de Samòsata pretén, entre moltes altres coses, parodiar les històries literalment increïbles i alhora inversemblants que reconegudes figures literàries han compost abans que ell o contemporàniament. Per tal de donar exemple i assegurar la seva honestedat com a autor del que escriurà a continuació, en el pròleg d’aquesta narració, el samosatenc explicita que parlarà sobre coses que mai no ha “experimentat” –a través del verb πάσχω. Tanmateix, es pot comprovar fàcilment que, durant el periple que comença ja als límits del món conegut de l’antiguitat (les columnes d’Hèracles), el protagonista –que, com el propi autor del segle II dC, s’(auto)anomena “Llucià”– no deixa de viure en primera persona i amb tots els ets i uts un reguitzell d’aventures extravagants i impossibles: entre d’altres, s’enlaira en una expedició a la lluna, habita l’interior d’una immensa balena i fa una estada a la part més favorable dels inferns. Quan diem que “viu” aquests episodis, ens referim al fet que la veu narrativa experimenta, mitjançant cadascun dels cinc sentits de la percepció, la pròpia ficció: veu, escolta, olora, degusta i toca tota mena d’elements que s’hi troben inclosos. I així mateix ho fan, tot i que en menor mesura, els altres personatges que composen la complexa ficció llucianesca.

Aquesta tesi doctoral ofereix una classificació, una anàlisi i un comentari dels moments en què, en el text de Relats verídics, Llucià fa referència a qualsevol experiència viscuda a través de la percepció sensorial. En aquesta línia, contemplem dos recursos principals dels quals l’autor fa ús: una insistència en la vivència sensorial de les aventures mitjançant la reiteració d’un complex i complet lèxic ple de matisos –estudiat, fins al moment, d’una manera no pas exhaustiva, però oferint una selecció del que creiem més destacable– i un compromís constant amb la retòrica vividesa –és a dir, el caràcter vívid– de la narració per tal d'estimular la imaginació del públic. Aquestes qüestions han estat ja estudiades –si bé no en profunditat– en les obres més aviat descriptives o dialògiques de Llucià, però no encara en les obres de tipus narratiu, com Relats verídics, en les quals, a més, el recurs a l’esment –o l’evocació– d’aspectes de la percepció sensorial és també la nostra proposta (un element clau en la narratologia llucianesca).

Pretenem palesar, doncs, l’ús recurrent de diverses situacions que apel·len la percepció sensorial i demostrar que, mitjançant aquesta recurrència, Llucià construeix un relat paradoxal i irònic respecte a la famosa i contundent afirmació del seu pròleg; és a dir, l’autor fa que el contingut del seu relat –declarat a priori irreal i nul·lament empíric– esdevingui, finalment, perceptible per al seu públic lector –i també, tal vegada, oient–, de la mateixa manera com ho és per als propis participants de l'acció argumental. Alhora, duu a terme una narració tan vívida, apel·lant a tots els canals sensorials, que acaba esdevenint hiperrealista en termes imaginatius

In True stories (Ἀληθῆ Διηγήματα), Lucian of Samosata seeks, among many other things, to parody the literally incredible and at the same time improbable stories that recognized literary figures have composed prior or contemporarily to himself. To set an example and ensure his honesty as an author of what he will write next, in the prologue to this story, the Samosatan explains that he will talk about things he has never “experienced”, through the verb πάσχω. However, it is easy to see that, during the journey that begins at the limits of the known world of antiquity (the columns of Heracles), the protagonist –who calls himself “Lucian”, like the author of the second century AD–, never stops living in the first person with all the details of a string of extravagant and impossible adventures. Among others, he takes off on an expedition to the moon, lives inside an immense whale and stays for some time in the most favourable part of hell. When we say these episodes are “lived”, we mean that the narrative voice experiences, through each of the five senses of perception, its own fiction by seeing, listening, smelling, tasting and touching all sorts of elements. So do, albeit to a lesser extent, the other characters who make up Lucian’s complex fiction.

This doctoral thesis offers an analysis, a classification and a commentary on the moments in which Lucian refers to any experience lived through sensory perception in the text of True stories. For that matter, we consider two main resources the author uses. First, an insistence on the sensory experience of adventures through the repetition of a complex and complete lexicon full of nuances –which so far has not been thoroughly studied– but offering a selection of what we believe is most remarkable. Secondly, a constant commitment to the vividness of the rhetoric, or otherwise known as the vivid quality of the narrative to stimulate the imagination of the audience. These issues have already been studied –although not in-depth– in Lucian’s rather descriptive or dialogical works, but not yet in narrative texts, such as True stories. The use of mention or evocation of aspects of sensory perception, which is also our main proposal in this thesis, is a key element in Lucian’s narratology.

We aim, therefore, to highlight the recurring use of various situations that appeal to sensory perception and to show that, through this recurrence, Lucian constructs a paradoxical and ironic account of the famous and forceful statement in his prologue. In other words, the author makes the content of his story, which is declared a priori as unreal and not at all empirical, finally perceptible to his readers and also, somewhat his listeners, in the same way it is done for the participants in the plot itself. At the same time, he carries out such a vivid narrative, appealing to all sensory channels, that he becomes hyperrealistic in imaginative terms.