Exiliats i emigrants espanyols a la República Dominicana (1939-1964)

Abstract

Durant la dictadura de Rafael Leonidas Trujillo Molina (1930-1961), uns 9.000 espanyols es van establir a la República Dominicana. Els primers, uns 4.000 exiliats de la Guerra Civil espanyola, hi van arribar els anys 1939 i 1940, fugint de l'avenç del feixisme a Europa. Els segons eren uns 4.500 agricultors i les seves famílies, procedents de les regions de València, Castella i Lleó, Galícia, Astúries i les Illes Canàries. Van emigrar els anys 1955 i 1956 com a colons agrícoles, acollint-se a un Pla Immigratori fomentat pel govern dominicà, amb l'esperança de trobar en el tròpic un futur millor per a ells i els seus fills. Aquesta tesi doctoral té com a objecte d'estudi aquesta comunitat espanyola arribada i establerta a la República Dominicana entre els anys 1939 i 1964.

La tesi aprofundeix en l'experiència migratòria d'aquests dos col·lectius, investigant de forma metòdica i sistemàtica els factors d'expulsió del país d'origen i els factors d'atracció al país de recepció; les polítiques migratòries i propagandístiques del país d'acollida en les quals s'emmarca la seva arribada a la República Dominicana; les formes de trasllat, assentament i inserció socioprofessional al país d'acollida; les formes d'organització col·lectiva al país d'immigració; la importància de les reemigracions i les repatriacions; i la influència cultural, econòmica, política i social d'aquests grups d'espanyols al país d’acollida. Cal destacar que, en el cas dels exiliats, la tesi presenta un estudi sobre una de les entitats creades al país pels refugiats, el Club Català a la República Dominicana.

La investigació que recolza aquesta tesi doctoral ha permès descobrir els paral·lelismes i les divergències existents en l'experiència migratòria dels dos grups humans, confrontant les realitats que ambdós grups van haver de viure, i establint punts en comú entre l'exili i l'emigració, per a descobrir que no són fenòmens estancs i aïllats, sinó que entre l'un i l'altre podem establir certs punts de continuïtat.

During the Rafael L. Trujillo Molina dictatorship (1930-1961), 9,000 Spaniards settled in the Dominican Republic. The first group, composed of 4,000 exiles from the Spanish Civil War, arrived there in 1939-1940, fleeing from the advance of fascism in Europe. The second group were about 4,500 farmers and their families, coming from the regions of Valencia, Castilla y León, Galicia, Asturias and the Canary Islands. They emigrated to the Dominican Republic in 1955-1956 as agricultural settlers, included in an Immigration Plan promoted by the Dominican government. This thesis studies the Spanish community that arrived and settled in the Dominican Republic between 1939 and 1964.

The work analyzes the migratory experience of exiles and emigrants, investigating in a methodical way the most important aspects of their experience. The thesis also includes a chapter studying one of the organizations created in the country by refugees, the Club Català a la República Dominicana.

The research has discovered the existent parallelisms and divergences between the migratory experience of the exiles and the emigrants, and has concluded that the two migration processes are not isolated phenomena: we can find points of continuity between them.