Proyecto sobrevivir después de la UCI: Estudio prospectivo multicéntrico nacional

Abstract

Introducció: La mortalitat després de l'alta d'UCI és un paràmetre de qualitat assistencial i eficàcia del tractament a la unitat de cures intensives. La fragilitat que presenten els pacients a l'alta condiciona un nombre més gran de complicacions i per tant un nombre més gran de reingressos. Està ben definit que l'intensivista és capaç d'identificar de manera subjectiva mitjançant l'escala Sabadell Score aquells pacients que poden complicar-se a la planta d'hospitalització convencional, per la qual cosa la seva valoració durant els primers dies de l'alta a la planta podria millorar el seu pronòstic. El nostre objectiu és demostrar que el seguiment a planta d'hospitalització dels pacients de risc (Sabadell Score 1 i 2) pel metge intensivista pot disminuir la mortalitat hospitalària, així com el nombre de consultes i reingressos a UCI. Mètodes: Es va realitzar un estudi prospectiu a UCIs nacionals que no tenien implantat el seguiment de pacients a l'alta d'UCI. Es va comparar la mortalitat hospitalària, el nombre de consultes a UCI i la taxa de reingressos entre un període basal i un període intervenció posterior a la implantació del seguiment a planta pel metge intensivista. A més, es van analitzar factors pronòstics dels pacients i la repercussió a l'estada hospitalària. Resultats: Van participar 16 UCIs en el període basal d'estudi de les quals només 10 van poder completar el període intervenció. Paral·lelament una UCI que ja tenia implantat un programa de seguiment a planta va participar com a control. Els centres que no van poder completar l'estudi comptaven amb pacients de més edat, amb més deliri, més greus i amb més mortalitat hospitalària sobretot als pacients Sabadell Score 1 (8,8% vs. 3,8%, p=0,009). Es van analitzar finalment 962 pacients Sabadell Score 1 i 2 a la cohort basal i 434 a la cohort de seguiment. En analitzar les característiques dels pacients de les dues cohorts no hi havia diferències en factors de risc ni en score de gravetat. Majoritàriament eren donats d'alta a plantes d'hospitalització mèdiques (64,8% i 65%, p=0,087). No es va observar un descens significatiu de la mortalitat hospitalària global després d'iniciar el seguiment a planta (7,4 vs 7,8, p=0,788) ni una reducció de l'estada hospitalària que va ser de 9 dies (p=0,077). Amb el seguiment conjunt a planta, es van reduir les consultes globals al servei de Medicina Intensiva (10,2% vs 8,8%, p=0,404) sobretot durant la nit (2,2% vs 0,7%, p=0,04) i van augmentar els reingressos a UCI (6,2 % vs 9,0%, p=0,058). Observem un descens quasi-significatiu de la mortalitat amb el seguiment dels pacients amb pitjor pronòstic (SS 2 17,9% vs 11%, p=0,072), així com una disminució de les consultes durant el període de guàrdia dels pacients (6,8% vs 2,2%, p=0,050) desapareixent les consultes nocturnes. Conclusions: A hospitals amb baixa mortalitat hospitalària post-UCI, el seguiment clínic de pacients de risc (Sabadell Score 1 i 2) per un metge intensivista disminueix les consultes durant la guàrdia, però no millora la mortalitat hospitalària global. El subgrup més fràgil (Sabadell Score 2) podria beneficiar-se, encara que necessitaria un estudi amb més mostra.

Introducción: La mortalidad tras el alta de UCI es un parámetro de calidad asistencial y eficacia del tratamiento en la unidad de cuidados intensivos. La fragilidad que presentan los pacientes al alta condiciona un mayor número de complicaciones y por lo tanto un mayor número de reingresos. Está bien definido que el intensivista es capaz de identificar de forma subjetiva mediante la escala Sabadell Score aquellos pacientes que pueden complicarse en planta de hospitalización convencional, por lo que su valoración durante los primeros días del alta en planta podría mejorar su pronóstico. Nuestro objetivo es demostrar que el seguimiento en planta de hospitalización de los pacientes de riesgo (Sabadell Score 1 y 2) por el médico intensivista puede disminuir la mortalidad hospitalaria, así como el número de consultas y reingresos en UCI. Métodos: Se realizó un estudio prospectivo en UCIs nacionales que no tenían implantado el seguimiento de pacientes al alta de UCI. Se comparó la mortalidad hospitalaria, el número de consultas a UCI y la tasa de reingresos entre un periodo basal y un periodo intervención posterior a la implantación del seguimiento en planta por el médico intensivista. Además, se analizaron factores pronósticos de los pacientes y la repercusión en la estancia hospitalaria. Resultados: Participaron 16 UCIs en el periodo basal de estudio de las que sólo 10 pudieron completar el periodo intervención. Paralelamente una UCI que ya tenía implantado un programa de seguimiento en planta participó como control. Los centros que no pudieron completar el estudio contaban con pacientes de más edad, con más delirio, más graves y con mayor mortalidad hospitalaria sobre todo en los pacientes Sabadell Score 1 (8,8 % vs. 3,8%, p=0,009). Se analizaron finalmente 962 pacientes Sabadell Score 1 y 2 en la cohorte basal y 434 en la cohorte de seguimiento. Al analizar las características de los pacientes de las dos cohortes no había diferencias en factores de riesgo ni en score de gravedad. Mayoritariamente eran dados de alta a plantas de hospitalización médicas (64,8 % y 65 %, p=0,087). No se observó un descenso significativo de la mortalidad hospitalaria global después de iniciar el seguimiento en planta (7,4 vs 7,8, p=0,788) ni una reducción de la estancia hospitalaria que fue de 9 días (p=0,077). Con el seguimiento conjunto en planta, se redujeron las consultas globales al servicio de Medicina Intensiva (10,2% vs 8,8%, p=0,404) sobre todo durante la noche (2,2% vs 0,7%, p=0,04) y aumentaron los reingresos en UCI (6,2 % vs 9,0%, p=0,058). Observamos un descenso cuasi-significativo de la mortalidad con el seguimiento de los pacientes con peor pronóstico (SS 2 17,9% vs 11%, p=0,072), así como una disminución de las consultas durante el periodo de guardia de los pacientes (6,8% vs 2,2%, p=0,050) desapareciendo las consultas nocturnas. Conclusiones: En hospitales con baja mortalidad hospitalaria post-UCI, el seguimiento clínico de pacientes de riesgo (Sabadell Score 1 y 2) por un médico intensivista disminuye las consultas durante la guardia, pero no mejora la mortalidad hospitalaria global. El subgrupo más frágil (Sabadell Score 2) podría beneficiarse, aunque precisaría un estudio con mayor muestra.

Introduction: Mortality after ICU discharge is a parameter of quality of care and efficacy of treatment in the intensive care unit. The frailty that patients present at discharge determines a greater number of complications and therefore a greater number of readmissions. Intensivist are capable of subjectively identifying by using the Sabadell Score those patients who may become complicated in the hospital ward, so their assessment during the first days after discharge to the ward could improve their prognosis. Our objective is to demonstrate that the follow-up in the hospital ward of patients at risk (Sabadell Score 1 and 2) by the intensivist can reduce hospital mortality, as well as the number of consultations and readmissions to the ICU. Methods: A prospective study was carried out in Spanish ICUs that did not have implanted follow-up of patients at ICU discharge. Hospital mortality, the number of ICU consultations and the readmission rate were compared between a baseline period and an intervention period after the implantation of ward follow-up by the intensivist. In addition, prognostic factors of the patients and the impact on hospital stay were analyzed. Results: 16 ICUs participated in the baseline study period, of which only 10 were able to complete the intervention period. At the same time, an ICU that had already implemented a follow-up program in the ward participated as a control. The centers that could not complete the study had older patients, with more delirium, more severe disease and with higher hospital mortality, especially in Sabadell Score 1 patients (8.8% vs. 3.8%, p = 0.009). Finally, 962 Sabadell Score 1 and 2 patients were analyzed in the baseline cohort and 434 in the follow-up cohort. When analyzing the characteristics of the patients in the two cohorts, there were no differences in risk factors or severity score. They were mostly discharged to medical hospitalization wards (64.8% and 65%, p = 0.087). There was no significant decrease in overall hospital mortality after starting ward follow-up (7.4 vs 7.8, p = 0.788) or a reduction in hospital stay that was 9 days (p =0.077). With the joint follow-up on the ward, overall consultations to the ICU were not reduced (10.2% vs 8.8%, p = 0.404), except at night (2.2% vs 0.7%, p = 0.04), whereas ICU readmissions tended to increase (6.2% vs 9.0%, p = 0.058). We observed a quasi-significant decrease in mortality with the follow-up of patients with a worse prognosis (SS 2 17.9% vs 11%, p = 0.072), as well as a decrease in consultations during the on-call period (6.8% vs 2.2%, p = 0.050) disappearing night consultations. Conclusions: In hospitals with low post-ICU in-hospital mortality, clinical follow-up of patients at risk (Sabadell Score 1 and 2) by an intensivist physician reduces consultations during on-call, but does not improve overall hospital mortality. The most fragile subgroup (Sabadell Score 2) could benefit, although it would require a study with a larger sample.