Universitat Ramon Llull. Esade
La present tesi aborda l’estudi dels límits del poder de l’Estat en el pensament de Francisco de Vitoria i Francisco Suárez, dos destacats teòlegs de l’Escola de Salamanca. En particular, explora de quina manera, principalment a través del Dret natural i del bé comú, ambdós autors intenten perfilar un marc normatiu que delimiti el marge d’actuació lícit del poder polític i plantegen mecanismes de correcció per als casos de vulneració del marc esmentat. Això es concreta, en primer lloc, en el fet que ambdós autors inscriuen el poder polític en el Dret natural, atribuint-li així un fi concret –el bé comú– i uns límits indisponibles, fora dels quals l’activitat estatal esdevé il·lícita. Al mateix temps, entenen que la seva titularitat correspon en principi al conjunt de membres de la comunitat, que poden escollir lliurement la forma d’Estat que considerin oportuna, en contra del que sosté la doctrina del dret diví dels reis. En segon lloc, en el poder indirecte de l’Església en l’ordre temporal, que atribueix al Papa la facultat d’esmenar o de deixar sense efecte normes i actes estatals que consideri lesius per a la salvació de les ànimes. Això permet salvaguardar l’ortodòxia religiosa, però també el Dret natural davant de possibles abusos per part del poder polític. En tercer lloc, en el reconeixement de límits substantius del poder polític que es desprenen del Dret natural. En aquest sentit, el bé comú entès com a fi de l’Estat implica que aquest darrer disposi d’un ampli marge de discrecionalitat per procurar-lo, però suposa també la invalidesa de normes i actes que el lesionin o que serveixin interessos particulars. Del Dret natural es desprèn, a més, que el poder polític tingui el deure de respectar béns com la vida, la llibertat o –amb certs matisos– la propietat. En quart lloc, en el sotmetiment del príncep a la llei i en els mecanismes no institucionals de correcció d’abusos. Tot i que Vitoria i Suárez accepten la licitud de concentrar el poder en mans d’un únic subjecte –en la mesura en què respecti el Dret natural i procuri el bé comú–, insisteixen també en el fet que quisvulla que l’ostenti haurà d’actuar d’acord amb la llei. Així mateix, declaren que es lícit desobeir les lleis injustes i, en determinades circumstàncies, deposar el tirà. En definitiva, Vitoria i Suárez connecten amb la tradició constitucionalista que busca fixar límits normatius al poder polític, però, en lloc de posar l’accent en la distribució del poder entre una pluralitat d'òrgans, procuren assolir aquest objectiu a través del Dret natural i de la noció de bé comú.
La presente tesis aborda el estudio de los límites del poder del Estado en el pensamiento de Francisco de Vitoria y Francisco Suárez, dos destacados teólogos de la Escuela de Salamanca. En particular, explora de qué forma, principalmente a través del Derecho natural y del bien común, ambos autores intentan perfilar un marco normativo que delimite el margen de actuación lícito del poder político y plantean mecanismos de corrección para los supuestos en los que dicho marco sea vulnerado. Ello se concreta, en primer lugar, en que ambos autores inscriben el poder político en el Derecho natural, lo que le atribuye un fin concreto –el bien común– y unos límites indisponibles, fuera de los cuales la actividad estatal deviene ilícita. Asimismo, entienden que la titularidad del mismo corresponde en principio al conjunto de miembros de la comunidad, que pueden escoger libremente la forma de Estado que juzguen oportuna, en contra de lo que sostiene la doctrina del derecho divino de los reyes. En segundo lugar, en el poder indirecto de la Iglesia en el orden temporal, que atribuye al Papa la facultad de enmendar o dejar sin efecto normas y actos estatales que juzgue lesivos para la salvación de las almas. Ello permite salvaguardar la ortodoxia religiosa, pero también el Derecho natural frente a potenciales abusos por parte del poder político. En tercer lugar, en el reconocimiento de límites sustantivos del poder político que se desprenden del Derecho natural. En este sentido, el bien común como fin del Estado conlleva que éste pueda actuar lícitamente con un amplio margen de discrecionalidad para procurarlo, pero supone también la invalidez de normas y actos que lo lesionen o que sirvan a intereses particulares. Del Derecho natural se desprende asimis que el poder político debe respetar bienes como la vida, la libertad o –con matices– la propiedad. En cuarto lugar, en el sometimiento del príncipe a la ley y en los mecanismos no institucionales de corrección de abusos. Aunque Vitoria y Suárez aceptan la licitud de concentrar el poder en manos de un único sujeto –en la medida en que se respete el Derecho natural y se provea al bien común–, insisten también en que quienquiera que lo detente deberá actuar con arreglo a la ley. Asimismo, declaran que es lícito desobedecer las leyes injustas y, en determinadas circunstancias, deponer al tirano. En definitiva, Vitoria y Suárez conectan con la tradición constitucionalista que busca fijar límites normativos al poder político, pero, en lugar de poner el acento en la distribución del poder entre una pluralidad de órganos, procuran alcanzar dicho objetivo a través del Derecho natural y de la noción de bien común.
This dissertation studies the limits on State power in the thought of Francisco de Vitoria and Francisco Suárez, two prominent theologians who belonged to the School of Salamanca. More precisely, it explores how, mostly by means of Natural law and the common good, they attempt to build a normative framework that limits the scope of lawful government action, and put forward mechanisms to redress potential violations thereof. They do so, firstly, by placing political power within the framework of Natural law, thereby endowing it with a concrete end –the common good– and a set of obligatory limits, beyond which State action becomes unlawful. Moreover, they hold that such power belongs in the first instance to the members of the community as a whole, who may establish whichever political system they find most suitable, in sharp contrast with the doctrine of the divine right of kings. Secondly, by advocating for the indirect power of the Church in temporal matters, which gives the Pope the right to amend or to leave without effect State norms and acts he finds detrimental to the salvation of souls. This contributes to the safeguard of religious orthodoxy, but also to the defence of Natural law against potential infringements thereof by the State. Thirdly, by acknowledging the existence of substantive limits on State power derived from Natural law. One of such limits may be found in the common good, understood as the proper end of the political community. Governments have a wide margin of discretion in determining how to pursue it, but, at the same time, any norms or acts that may be detrimental to it, or that seek to satisfy particular interests in its stead, are null and void. Natural law also imposes upon the State the duty to respect goods such as life, liberty and –to some extent– property. Fourthly, by subjecting the prince to the rule of law and by advocating for non-institutional mechanisms to redress abuses of power. While Vitoria and Suárez accept that power may be placed entirely in the hands of a single subject –as long as Natural law is upheld and the common good provided for–, they also insist that whoever is entrusted with it must act according to the law. They also declare that it its licit to disobey unjust laws and, under certain circumstances, to depose the tyrant. In conclusion, Vitoria and Suárez connect with the constitutionalist tradition that seeks to set normative limits on political power, but they do so not by distributing it among a wide array of institutions, but by appealing to Natural law and to the notion of the common good.
Francisco de Vitoria; Teoría constitucional; Bien común; Francisco Suárez; Teoría del Estado; Derecho natural; Escuela de Salamanca; Escolástica; Constitucionalismo
34 - Law. Jurisprudence; 342 - Constitutional law. Administrative law
Negocis, administració i dret
ADVERTIMENT. Tots els drets reservats. L'accés als continguts d'aquesta tesi doctoral i la seva utilització ha de respectar els drets de la persona autora. Pot ser utilitzada per a consulta o estudi personal, així com en activitats o materials d'investigació i docència en els termes establerts a l'art. 32 del Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual (RDL 1/1996). Per altres utilitzacions es requereix l'autorització prèvia i expressa de la persona autora. En qualsevol cas, en la utilització dels seus continguts caldrà indicar de forma clara el nom i cognoms de la persona autora i el títol de la tesi doctoral. No s'autoritza la seva reproducció o altres formes d'explotació efectuades amb finalitats de lucre ni la seva comunicació pública des d'un lloc aliè al servei TDX. Tampoc s'autoritza la presentació del seu contingut en una finestra o marc aliè a TDX (framing). Aquesta reserva de drets afecta tant als continguts de la tesi com als seus resums i índexs.