Veniu, cavaller, veniu a la batalla. Lletres de batalla. Epistolaris valencians (1402-1486)

Abstract

[cat] Aquesta tesi parteix d'un fet: els tres manuscrits de la Biblioteca Nacional (ms. 7811, ms. 7809 i ms. 18444) que contenen el corpus més nombrós i important que existeix de lletres de batalla no s'han estudiat mai en el seu conjunt i, per tant, no tenim una explicació plausible del perquè de la seva existència. Són molts els investigadors que han anat a aquests manuscrits a espigolar epistolaris concrets. Segurament, el fet que entre aquests epistolaris hi hagi els de Joanot Martorell n'ha distorsionat la visió de conjunt. S'ha volgut veure aquests epistolaris sota la llum del que representen els de Joanot Martorell -ben diferents, per cert, als del seu germà Galceran- i això ha servit per confirmar la tesi riqueriana que, en el món de la cavalleria, ficció i realitat es retroalimenten i es copien mútuament.

Ara bé, aquesta teoria, tan atractiva com poc discutible quan parlem de literatura cavalleresca en general, no serveix, en la meva opinió, per explicar l'existència dels tres manuscrits a què em referia abans. No ens hem d'imaginar aquests manuscrits com si fossin la versió cavalleresca del Cancionero de Palacio o el Cançoner de l'Ateneu. No són un recopilatori literari sinó un instrument jurídic, una mena de repositori d'exemples per a la redacció de futures Iletres de batalla, com una mena d’ars dictandi per a cavallers.

Aquests manuscrits, doncs, i altres que segurament circulaven a l'època i no ens han pervingut, feien la funció de "llibres d'estil" per a aquells que es veien en la necessitat d'escriure Iletres de batalla. Uns "llibres d'estil" absolutament necessaris per la transcendència d'aquestes cartes, no oblidem que eren requeriments a combats a mort i, precisament per això, amb unes pautes molt marcades: no era el mateix ser requeridor que request -el segon triava les armes i escollia el jutge- i les cartes que transcric contenen interminables disputes entre els dos cavallers per atorgar-se un títol o un altre.

Arribats a aquí, la pregunta òbvia que cal contestar és per què els cavallers valencians necessitaven intercanviar-se tan sovint aquestes lletres de batalla que no obeïen a qüestions esportives o estrictament d'honor sinó a qüestions que hauria estat més lògic que acabessin davant de la justícia? La tesi ressegueix els aspectes legislatius, històrics i de classe social que permeten aventurar una resposta a aquesta pregunta.

3. El marc teòric

Des del punt de vista de l'imaginari cavalleresc cal destacar dos noms: Huizinga i Riquer, el primer, centrat en la cort de Borgonya, dibuixa una classe social, els cavallers, i una manera d'entendre el món, la cavalleria, que dona alguns dels seus moments més esplendorosos precisament quan veu amenaçada la seva preeminència social tant per l'emergència de la burgesia com per les noves maneres de fer la guerra. Riquer ressegueix minuciosament les traces de la interacció entre literatura i vida cavalleresca i arriba a parlar "d'un curiós procés d'osmosi, ja que si,

per una banda, la novel·la imita la vida cavalleresca, per una altra els cavallers imiten la novel·la".

La petita noblesa valenciana, protagonista de les nostres lletres de batalla, ha estat objecte d'estudi d'un bon nombre d'historiadors, dels seus treballs s'extreu una prosopografia d'aquesta petita noblesa caracteritzada per la bel·licositat, les estretors econòmiques derivades del minifundisme de les seves propietats, la necessitat de traslladar-se a València per estar més a prop de la Cort per obtenir els beneficis econòmics que les terres no els donaven i la seva agrupació en bandositats que originaven continus conflictes bèl·lics que implicaven, d'una manera o d'una altra, bona part de la noblesa.

Els Furs de València, els tractats de cavalleria i les obres de Llull i, sobretot, Eiximenis formen el substrat sobre el qual es construeix el marc ideològic d'aquest estament, per al qual l'honor i el prestigi familiar i personal són fonamentals per mantenir el seu lloc a la societat. Dels furs i dels tractats prové la potestat dels cavallers de defensar el seu honor per mitjà de la batalla judicial, en què es considerava el resultat de la batalla com la voluntat de Déu.

[eng] This thesis starts out from a particular fact: the three manuscripts in the Biblioteca Nacional de España (mans. 7811, mans. 7809 and mans. 18444) make up the most numerous and important corpus that exists of challenges to trial by battle and whereas many researchers have made a selective use of these manuscripts, they have never been studied as a whole and therefore we have no plausible explanation as to why the corpus exists. The fact that among these letters there are those of Joanot Martorell may have distorted our overall view. We have tended to interpret these epistolaries in the light of what Joanot Martorell's represent and this has served to confirm the Riquerian thesis that, in the world of chivalry, fiction and reality actually feed into and copy each other.

However, this theory, which is both attractive and undebatable with regard to the canon of chivalric literature, does not, in my opinion, help to explain the existence of the three manuscripts I referred to earlier. We must not imagine these manuscripts as if they were the chivalrous version of the Cancionero de Palacio or the Cançoner de l'Ateneu. They are not a literary compilation but rather a legal instrument: a kind of repository of examples for the writing of future challenges - a kind of ars dictandi for knights.

These manuscripts, therefore, as well as others that were certainly circulating at the time and have not survived, served as "style books" for those who felt the need to write challenges. These "style books" were absolutely necessary given the significance of these letters, let's not forget that they were requirements for combats to the death and, precisely for this reason, operated under highly marked guidelines: it was not the same to be the challenged or to be the challenger - the first chose the arms and chose the judge - and the letters I am transcribing contain endless disputes between the two knights to grant themselves one title or the other.

At this point, the obvious question that must be answered is why the Valencian knights needed to exchange these challenge letters so often when they did not concern knightly training or strictly matters of honor but rather questions that would have more logically been dealt with by the justice system. This thesis retraces the legislative, historical and social class aspects that allow us to offer a response to this question.