Temps, espai i intertextualitat a les novel·les de Joan Perucho

Abstract

[cat] Aquest treball analitza, amb voluntat d’exhaustivitat, la presència de textos d’altres autors i de diversos gèneres en les novel·les de Joan Perucho, un dels escriptors més destacats de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX. Es tracta, doncs, d’estudiar-ne la intertextualitat en els termes en què ha estat definida per Genette. Dins el corpus examinat, es demostra que gairebé totes les referències i citacions incloses procedeixen d’obres existents, no són pas falses, si bé hi ha nombroses manipulacions. La identificació dels textos i de les seves transformacions al si de cada novel·la permet millorar la interpretació de les obres, eixamplar-ne els significats i descobrir alguns jocs narratius que, fins ara, han passat desapercebuts.

Les sis novel·les del corpus són estudiades sota els mateixos paràmetres de manera que la visió de conjunt fa aflorar la gran coherència dels procediments narratius emprats i permet agrupar-les temàticament en dues trilogies. També revela que no totes s’adscriuen de la mateixa manera a la narrativa fantàstica en la qual l’autor ha estat enquadrat. Seguint parcialment Todorov i les noves conceptuacions aplicades sobre la literatura fantàstica del segle XX, s’observa que la novel·lística peruchiana presenta molta més riquesa de la descrita fins ara i abasta realitzacions que van des del fantàstic pur, passant pel neofantàstic fins al realisme màgic.

Des de la primera novel·la publicada, la configuració del temps i de l’espai confereix a les obres un caràcter propi, cosa que situa l’autor entre els escriptors més originals de la seva generació. D’una banda, les transgressions del temps narratiu són molt abundants i expressen la gran llibertat amb què és tractada aquesta dimensió. Trobem nombrosos anacronismes –amb violació del temps de la diegesi–, línies narratives desdoblades, duplicació de personatges que simultaniegen la seva presència en èpoques diferents, compressió del temps històric en poques pàgines, protagonistes que es comuniquen malgrat trobar-se en dimensions temporals separades. D’altra banda, com que totes les novel·les s’articulen al voltant d’un viatge, la geografia dels itineraris recorreguts i els espais en general és un element molt rellevant. La continuïtat dels espais geogràfics reals amb els inventats i el recurs a descripcions antigues dels llocs extretes de textos de tots els temps configuren un tractament narratiu molt singular de l’espai –anomenat geografia imaginària–, que esdevé una de les troballes de la creació peruchiana.

Finalment, tant l’abundant intertextualitat com l’enfocament fantàstic de la narració manifesta un posicionament crític de l’autor respecte al món del seu temps. Certament, la proposta narrativa de Perucho es presenta com un joc intel·lectual, però va més enllà del seu valor merament lúdic. Els textos del passat plantegen visions de la vida que són rescatades fins al punt que ofereixen un refugi davant d’una realitat poc atractiva. En definitiva, es qüestiona la idea de progrés i es posen objeccions a la modernitat com, per exemple, ha estat dit d’un escriptor amb plantejaments estètics semblants, com ara Italo Calvino. Tot plegat permet resituar l’autor i relativitzar el seu isolament literari. En el treball es proposen alguns punts de contacte amb l’obra d’autors habitualment considerats molt allunyats de l’autor, com ara Josep Pla, Salvador Espriu o Maria Aurèlia Capmany, cosa que obre noves línies de recerca que podrien ser explorades. Joan Perucho es complaïa en la paradoxa del «cant inaudible» de l’avutarda geminis, au barcelonina fantàstica identificada pel protagonista de Les històries naturals; al capdavall, l’objectiu de la recerca és assegurar i incrementar les condicions d’audibilitat, és a dir, de recepció i de lectura de les seves novel·les.

[eng] This work analyzes, with the intention of completeness, the presence of texts by other authors and of various genres in the novels of Joan Perucho, one of the most prominent writers of Catalan literature of the second half of the 20th century. It is therefore a question of studying its intertextuality in the terms in which it has been defined by Genette. Within the examined corpus, it is shown that almost all references and citations come from existing works, they are not false, although there are numerous manipulations. This makes it possible to improve interpretation of the works, broaden their meanings and discover some narrative games that, until now, have gone unnoticed. The six novels in the corpus are studied under the same parameters so that the overall view brings out the great coherence of the narrative procedures. Partially following Todorov and the new conceptualizations applied to the fantastic literature of the 20th century, it is observed that Perucho’s novels presents much more richness than described so far and include realizations ranging from the pure fantastic, going through neo-fantasy to magical realism.

From the first published novel, transgressions of narrative time are very abundant and express the great freedom with which this dimension is treated. On the other hand, since all the novels revolve around a journey, the geography of the itineraries traveled and the spaces in general is a very relevant element. Both the abundant intertextuality and the fantastic approach to the narration manifest a critical position of the author with respect to the world of his time. Certainly, Perucho's narrative proposal is presented as an intellectual game, but it goes beyond its purely playful value. The texts of the past raise visions of life that are rescued to the point that they offer a refuge from an unattractive reality. Ultimately, the idea of progress is questioned and objections are raised to modernity, as, for example, has been said of a writer with similar aesthetic approaches, such as Italo Calvino. All of this allows us to resituate the author and relativize his literary isolation. The work proposes some points of contact with the work of authors usually considered far from the author, such as Josep Pla, Salvador Espriu or Maria Aurèlia Capmany, which opens up new lines of research that could be explored. Joan Perucho enjoyed the paradox of the "inaudible song" of the avutarda geminis, a fantastic bird from Barcelona identified by the protagonist of Les històries naturals; after all, the aim of the research is to ensure and increase the conditions of audibility, that is, of reception and reading of his novels.