El precio de la fe en el progreso. El debate contemporáneo a propósito de Karl Löwith

Abstract

[spa] La idea de progreso es interpretada por Karl Löwith como la secularización de la providencia cristiana, capaz de dotar de un sentido lineal a la historia y de hacer las funciones de promesa escatológica en el pensamiento moderno. Esto implica que el progreso resulta ser una creencia que opera en el plano inmanente, irracional, incapaz de justificarse a sí misma y que se convierte finalmente en una fatalidad. El presente trabajo explora, en una primera parte, la tesis löwithiana para comprender mejor sus orígenes, dotarla de una estructuración, y sacar nuevas conclusiones en clave antropológica. Se formula también el reconocimiento del trascender natural como primer punto de partida en Löwith para responder a las contradicciones y peligros de la fe en el progreso y repensar así el tiempo y la historia. En una segunda parte se analizan los debates contemporáneos provocados por la tesis löwithiana en tres grandes controversias: la que vincula el sentido de progreso con la autoconciencia histórica, la crítica al historicismo y las tesis sobre el final de la historia (en diálogo con L. Strauss, H. Arendt, J. Habermas y R. Koselleck); la que vincula el origen de la idea de progreso con las genealogías de la secularización y las aporías de la modernidad (en diálogo con H. Blumenberg y O. Marquard); y la que vincula la crítica escéptica del progreso con los debates teológico-políticos y escatológicos y la posibilidad de un contrasentido histórico que permita afirmar una esperanza no ligada a utopismos (en diálogo con O. Cullmann, W. Benjamin y J.B. Metz). Los resultados de estas tres grandes controversias, junto con las aportaciones más actuales de autores como: J.C. Monod, Ch. Taylor, J. Gray o J.M. Esquirol dan lugar, no solo a una nueva e incisiva crítica de la fe en el progreso, sino a la apertura de un nuevo horizonte de comprensión antropológica.

[cat] La idea de progrés és interpretada per Karl Löwith com la secularització de la providència cristiana, capaç de dotar d’un sentit lineal a la història i de fer les funcions de promesa escatològica en el pensament modern. Això implica que el progrés és una creença que opera en el pla immanent, irracional, incapaç de justificar-se a si mateixa i que es converteix finalment en una fatalitat. Aquest treball explora, en una primera part, la tesi löwithiana per comprendre millor els seus orígens, dotar-la d' una estructuració i treure'n noves conclusions en clau antropològica. Es formula també el reconeixement del transcendir natural com a primer punt de partida en Löwith per respondre a les contradiccions i perills de la fe en el progrés i repensar així el temps i la història. En una segona part, s'analitzen els debats contemporanis provocats per la tesi löwithiana en tres grans controvèrsies: la que vincula el sentit de progrés amb l'autoconsciència històrica, la crítica a l'historicisme i les tesis sobre el final de la història (en diàleg amb L. Strauss, H. Arendt, J. Habermas i R. Koselleck); la que vincula l'origen de la idea de progrés amb les genealogies de la secularització i les apories de la modernitat (en diàleg amb H. Blumenberg i O. Marquard); i la que vincula la crítica escèptica del progrés amb els debats teològic-polítics i escatològics i la possibilitat d'un contrasentit històric que permeti afirmar una esperança no lligada a utopismes (en diàleg amb O. Cullmann, W. Benjamin i J.B. Metz). Els resultats d’aquestes tres grans controvèrsies, juntament amb les aportacions més actuals d’autors com: J.C. Monod, Ch. Taylor, J. Gray o J.M. Esquirol donen lloc, no només a una crítica nova i incisiva de la fe en el progrés, sinó a l'obertura d'un nou horitzó de comprensió antropològica.

[eng] The idea of progress is interpreted by Karl Löwith as the secularization of Christian providence, capable of endowing history with a linear sense and performing, in modern thought, the functions of an eschatological promise. This implies that progress turns out to be a belief that operates on the immanent frame that can’t be rationally justified, and that finally becomes a fatality. The present work explores, in the first part, precisely this Löwithian thesis, in order to better understand its origins, to provide it with a structure, and to draw new conclusions in anthropological terms. The recognition of natural transcendence is also formulated as the starting point in Löwith to respond to the contradictions and dangers of faith in progress and thus rethink time and history. The second part analyzes the three contemporary debates that spring from the Löwithian thesis: first, the debate on the meaning of progress and its links with historical self-consciousness, the critique of historicism and the theses on the end of history (in dialogue with L. Strauss, H. Arendt, J. Habermas and R. Koselleck); secondly the origin of the idea of progress and its links with the genealogies of secularization and the aporias of modernity (in dialogue with H. Blumenberg and O. Marquard); and, finally, the skeptical critique of progress with theological-political and eschatological debates and the possibility of a historical counter-sense that allows us to affirm a hope that is not linked to utopianism (in dialogue with O. Cullmann, W. Benjamin and J.B. Metz). The results of these three great controversies, together with the more current contributions of authors such as J.C. Monod, Ch. Taylor, J. Gray and J.M. Esquirol, give rise not only to a new and incisive critique of faith in progress, but also to the opening of a new horizon in philosophical anthropology.