El Cràtil de Plató: una proposta de lectura

Abstract

[cat] Aquesta tesi doctoral presenta una lectura del Cràtil de Plató estructurada en onze capítols. El primer és una breu introducció en què s’expliquen els principis metodològics del treball i s’exposa la informació més rellevant sobre el diàleg, els seus personatges i el seu context. Els nou capítols següents contenen pròpiament el comentari del conjunt del text. Passatge a passatge, s’hi comenten i discuteixen algunes de les principals interpretacions que se n’han fet fins ara, alhora que s’aborden nombrosos problemes plantejats pel text amb la intenció d’aclarir-los parcialment o total. La refutació d’Hermògenes que obre la discussió filosòfica és considerada en aquest treball com una primera aproximació dialèctica al tòpic sofístic de l’ὀρθότης τῶν ὀνομάτων que culmina amb una definició instrumental del nom. Les conclusions positives d’aquesta primera part del diàleg es barregen de sobte amb elements estranys a la filosofia, com ara l’anàlisi etimològica dels noms homèrics amb què Sòcrates comença a desenvolupar la tesi de Cràtil. L’episodi inspirat i el catàleg d’etimologies que segueixen és interpretat aquí com una refutació indirecta de la teoria de Cràtil que alhora constitueix un atac especialment extens contra aquelles figures culturals que pretenen adquirir coneixement a través de mètodes lingüístics merament poètics i elegants, com l’etimologia, l’al·legoria i l’estudi del noms en general. Vist d’aquesta perspectiva, aquest cas d’intertextualitat paròdica ―en què Sòcrates duu a terme una mena de lectura al·legòrica de la llengua grega mirant de desvelar les opinions d’aquells qui per primer cop van donar noms a les coses― fa sentit en les dues dimensions principals del diàleg. En un nivell de lectura estrictament socràtic, l’etimologia forma part de l’argumentació contra Cràtil; en un nivell més profund, encaixa amb la intenció platònica de fons, que prova de redirigir l’atenció del lector de l’anàlisi lingüística a l’estudi de les coses. Un cop exhaurida la saviesa etimològica de Sòcrates, doncs, cal explicar la seva relació amb la natura d’una altra manera. En darrer lloc, el fet que els ètims mínims que no poden ésser reduïts a una nova etimologia siguin explicats de manera fonosimbòlica és interpretat aquí no només com l’última conseqüència d’una reductio ad absurdum del naturalisme, sinó com tota una presentació de la naturalesa mimètica del llenguatge comuna a d’altres diàlegs platònics. Encara que, per l’atracció que exerceixen el context i el seu interlocutor, Sòcrates només afirmi que els noms representen els seus referents mitjançant el so i la posició de la llengua del parlant, està igualment en joc la naturalesa del nivell superior de la producció lingüística, del qual els noms són part estructural: el logos. Plató, doncs, oposa a l’epistemologia immediata de Cràtil, que proposa una relació directa entre veritat i llenguatge, una epistemologia en tres termes en què la paraula s’erigeix únicament com a mitjancera entre el cognoscent i el conegut. Privat d’un coneixement directe de les coses, l’home es veu obligat a contemplar-ne el reflex en el discurs. Finalment, la tesi defensa també que Plató degué concebre la llengua com un artefacte creat a consciència per νομοθέται humans, per bé que els representa com a individus mancats de τέχνη i, en conseqüència, incapaços de crear un codi de representació fidel a la realitat. Es conclou, per tant, que, independentment del seu origen històric, la referència dels noms

a les coses funciona per una convenció que fa que els parlants entenguin la διάνοια d’altri, com el mateix text afirma. El rebuig de les últimes escorrialles del naturalisme, en conseqüència, és una de les operacions que Plató espera del lector. El treball conté encara un onzè capítol en anglès que exposa de manera sintètica les principals conclusions a què s’ha arribat en la lectura del diàleg.

[eng] This PhD dissertation offers a reading of Plato’s Cratylus structured in eleven chapters. The first one consists of a brief introduction in which the methodology of this approach is explained along with some key information about the dialogue and its context. The nine following chapters contain a commentary of the whole text in which, passage by passage, some of the main interpretations are discussed while some light is shed on several problems that the text generates. The refutation of Hermogenes that opens the philosophical discussion is considered a dialectical approach to the correctness of names, which suddenly blends with a more poetic interpretation of the topic that develops Cratylus' view in the words of Socrates. The following catalogue of etymologies is read as an indirect refutation of Cratylus' theory, which is related to etymology, while it is seen at the same time as an attack against those cultural figures who claim to achieve knowledge by merely poetic and elegant means as etymology, allegory, or the study of words in general. This huge case of innovative intertextuality in which Socrates performs a sort of allegorical reading of Greek words in an attempt to understand the mind of those who invented them thus seems to be related both to the dramatic plot and to the Platonic intention of the dialogue: to invite the reader to focus on the study of things, although still by linguistic means according to this reading. Thus, the dramatic movement between the refutations of Hermogenes and Cratylus is a way to define names and language as a mimetic tool which may or may not be precise and, therefore, to present philosophy as the only reliable way of judging their accuracy. Finally, the last part of this work tries to summarise all the conclusions drawn from each part of the dialogue.