Prevalencia del delirium en el paciente crítico en UCI

Author

Caballero Lopez, Jesus

Director

Ferrer Roca, Ricardo

Ruiz Rodríguez, Juan Carlos

Tutor

Selva O'Callaghan, Albert

Date of defense

2023-09-26

Pages

182 p.



Doctorate programs

Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Medicina

Abstract

Introducció. El delírium és una síndrome que cursa amb alteració aguda i fluctuant del nivell de consciència i de la capacitat cognitiva, acompanyat d'agitació i/o letargia, que pot aparèixer als pacients crítics ingressats a UCI. Objectius. Principal: Conèixer la prevalença o incidència del delírium a UCI al nostre medi. Secundaris: detectar possibles factors que influeixin en la variabilitat de la prevalença. Conèixer aspectes del maneig del delírium a diferents UCI. Metodologia. Es van fer quatre estudis de prevalença. El primer es va realitzar enviant a totes les UCI espanyoles en dos anys consecutius una enquesta-formulari sobre les característiques de cada UCI i les pràctiques de sedoanalgèsia i delírium que es duien a terme en dos dies seleccionats. El segon estudi, observacional i multicèntric, anomenat AID-ICU, va reclutar pacients amb delírium després de realitzar una escala diagnòstica validada a tots els ingressos durant dues setmanes a UCI europees. El tercer va ser una subanàlisi de la cohort espanyola de l'estudi AID-ICU. El quart va ser un estudi de prevalença de període a l'UCI de l'HUAV de Lleida. Resultats. El primer estudi va incloure 1567 pacients de 166 UCI espanyoles; el 21,1% de les UCI realitzaven una escala diagnòstica validada i es va obtenir una prevalença del 9,1% respecte al total de pacients. A l'AID-ICU hi van participar 99 UCI de 13 països europeus; van ser reclutats 1260 pacients, resultant una prevalença del 24.9%; l'haloperidol va ser el tractament farmacològic més utilitzat. A la cohort espanyola de l'AID-ICU, conformada per 193 pacients de 16 UCI es va obtenir una prevalença del 18.6% respecte al total de pacients i del 29.2% una vegada exclosos els pacients no valorables; l'haloperidol també va ser el fàrmac més utilitzat. Les contencions mecàniques es van utilitzar en el 52.8% dels pacients amb delírium i en el 14.6% dels pacients sense delírium. A l'estudi de l'UCI de Lleida, la prevalença va ser del 31.6% dels pacients valorables, és a dir, els que no presentaven lesió cerebral adquirida, coma o sedació profunda. Conclusions: La prevalença o incidència del delírium en el nostre medi varia depenent de si les escales diagnòstiques es realitzen de rutina, perquè si no ho faci la prevalença del delírium percebuda podria estar infraestimada. Quan les escales es fan de rutina o per motiu científic en reclutar pacients per a un estudi o un assaig clínic, la prevalença detectada augmenta. La prevalença també varia si els pacients amb delírium es refereixen al total de pacients ingressats o al nombre de pacients valorables per detectar delírium, excloent-ne pacients en coma o en sedació profunda. Tot i la baixa evidència científica, a la pràctica clínica real l'haloperidol és el fàrmac més àmpliament utilitzat per controlar aquesta síndrome. Es continua fent contenció mecànica tant a pacients amb delírium com a pacients sense delírium. Cal millorar i estandarditzar la detecció del delírium a UCI.


Introducción. El delirium es un síndrome que cursa con alteración aguda y fluctuante del nivel de conciencia y de la capacidad cognitiva, acompañado de agitación y/o letargia, que puede aparecer en los pacientes críticos ingresados en UCI. Objetivos. Principal: Conocer la prevalencia o incidencia del delirium en UCI en nuestro medio. Secundarios: detectar posibles factores que influyan en la variabilidad de la prevalencia. Conocer aspectos del manejo del delirium en diferentes UCI. Metodología. Se realizaron cuatro estudios de prevalencia. El primero se realizó enviando a todas las UCI españolas en dos años consecutivos una encuesta-formulario sobre las características de cada UCI y las prácticas de sedoanalgesia y delirium que se llevaban a cabo en dos días seleccionados. El segundo estudio, observacional y multicéntrico, denominado AID-ICU, reclutó pacientes con delirium tras realizar una escala diagnóstica validada a todos los ingresos durante dos semanas en UCI europeas. El tercero fue un subanálisis de la cohorte española del estudio AID-ICU. El cuarto fue un estudio de prevalencia de período en la UCI del HUAV de Lleida. Resultados. El primer estudio incluyó 1567 pacientes de 166 UCI españolas; el 21.1 % de las UCI realizaban una escala diagnóstica validada y se obtuvo una prevalencia del 9.1 % respecto al total de pacientes. En el AID-ICU participaron 99 UCI de 13 países europeos; fueron reclutados 1260 pacientes, resultando una prevalencia del 24.9%; el haloperidol fue el tratamiento farmacológico más utilizado. En la cohorte española del AID-ICU, conformada por 193 pacientes de 16 UCI se obtuvo una prevalencia del 18.6 % respecto al total de pacientes y del 29.2% una vez excluidos los pacientes no valorables; el haloperidol también fue el fármaco más utilizado. Las contenciones mecánicas se utilizaron en el 52.8% de los pacientes con delirium y en el 14.6% de los pacientes sin delirium. En el estudio de la UCI de Lleida, la prevalencia fue del 31.6% de los pacientes valorables, es decir, los que no presentaban lesión cerebral adquirida, coma o sedación profunda. Conclusiones: La prevalencia o incidencia del delirium en nuestro medio varía dependiendo de si las escalas diagnósticas se realizan de rutina, porque de no hacerlo la prevalencia del delirium percibida podría estar infraestimada. Cuando las escalas se realizan de rutina o por motivo científico al reclutar pacientes para un estudio o un ensayo clínico, la prevalencia detectada aumenta. La prevalencia también varía si los pacientes con delirium se refieren al total de pacientes ingresados o al número de pacientes valorables para detectar delirium, excluyendo pacientes en coma o en sedación profunda. A pesar de la baja evidencia científica, en la práctica clínica real el haloperidol es el fármaco más ampliamente utilizado para controlar este síndrome. Se sigue realizando contención mecánica tanto a pacientes con delirium como a pacientes sin delirium. Es necesario mejorar y estandarizar la detección del delirium en UCI.


Introduction. Delirium is a syndrome that presents with an acute and fluctuating alteration of the level of consciousness and cognitive capacity, accompanied by agitation and/or lethargy, which can appear in critically ill patients admitted to the ICU. Objectives. Primary: To know the prevalence or incidence of delirium in the ICU in our environment. Secondary: to detect possible factors that influence the variability of prevalence; to know aspects of delirium management in different ICUs. Methodology. Four prevalence/incidence studies were conducted. The first one was carried out by sending a survey-form to all Spanish ICUs in two consecutive years on the characteristics of each ICU and the sedoanalgesia and delirium practices that were carried out on two selected days. The second study, observational and multicenter, called AID-ICU, recruited patients with delirium after performing a validated diagnostic scale at all admissions for two weeks in European ICUs. The third was a sub-analysis of the Spanish cohort of the AID-ICU study. The fourth was a period prevalence study in the ICU of the HUAV of Lleida. Results. The first study included 1567 patients from 166 Spanish ICUs; 21.1% of the ICUs carried out a validated diagnostic scale and a prevalence of 9.1% was obtained with respect to the total number of patients. 99 ICUs from 13 European countries participated in the AID-ICU; 1260 patients were recruited, resulting in a prevalence of 24.9%; haloperidol was the most used pharmacological treatment. In the Spanish cohort of the AID-ICU, made up of 193 patients from 16 ICUs, a prevalence of 18.6% was obtained with respect to the total number of patients and 29.2% once non-assessable patients were excluded; haloperidol was also the most used drug. Mechanical restraints were used in 52.8% of patients with delirium and in 14.6% of patients without delirium. In the Lleida ICU study, the prevalence was 31.6% of evaluable patients, that is, those who did not present acquired brain injury, coma, or deep sedation. Conclusions: The prevalence or incidence of delirium in our environment varies depending on whether the diagnostic scales are performed routinely, because if they are not, the perceived prevalence of delirium could be underestimated. When the scales are performed routinely or for scientific reasons when recruiting patients for a study or clinical trial, the detected prevalence or incidence increases. The prevalence also varies if the patients with delirium refer to the total number of patients admitted or to the number of patients assessable for detecting delirium, excluding patients in coma or deep sedation. Despite the low scientific evidence, in real clinical practice haloperidol is the most widely used drug to control this syndrome. Mechanical restraint continues to be applied to both patients with delirium and patients without delirium. It is necessary to improve and standardize the detection of delirium in the ICU.

Keywords

Delirium; ICU; UCI; Cures intensives; Intensive care; Cuidados intensivos

Subjects

61 - Medical sciences

Knowledge Area

Ciències de la Salut

Documents

jcl1de1.pdf

8.302Mb

 

Rights

L'accés als continguts d'aquesta tesi queda condicionat a l'acceptació de les condicions d'ús establertes per la següent llicència Creative Commons: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/
L'accés als continguts d'aquesta tesi queda condicionat a l'acceptació de les condicions d'ús establertes per la següent llicència Creative Commons: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/

This item appears in the following Collection(s)