L'organització territorial i la democràcia a la ciutat (de Barcelona), 1975-2017. El municipalisme revolucionari al segle XXI

Abstract

L'objectiu de la tesi és repensar críticament la relació democràcia-ciutat (territori) amb el propòsit, després de l'anàlisi corresponent, d'aproximar-nos a un marc propositiu d'alternatives al model actual de ciutat (Barcelona). Es parteix de la consideració que la relació entre democràcia i territori és indestriable (i dialèctica) i que el capitalisme -en la seva darrera etapa neoliberal i globalitzadora- ha aprofundit en la seva desvinculació, propugnant l'abstracció de l'espai i minimitzant la democràcia. Per assolir l'objectiu i evidenciar les consideracions esmentades, l'anàlisi s'ha centrat en la ciutat de Barcelona (1975 - 2017), si bé s'ha realitzat una síntesi dels antecedents de la relació democràcia-territori en els segles XVIII, XIX i XX. Abans d'encarar la part analítica, hem endegat diferents debats, no sols per determinar els components conceptuals bàsics de la relació democràcia – territori, sinó també per determinar la concepció, a partir de la definició original del dret a la ciutat (1968), i assumir llur defensa com a eix del municipalisme transformador al segle XXI. El primer debat s'estableix amb les propostes dels primers socialistes que formulen un model social, democràtic i de ciutat (comunitat) i que, a més de considerar-los precursors del socialisme, podrien ser considerats precursors del dret a la ciutat. Aquestes, perden el component de model (urbà) de ciutat en l'evolució del moviment socialista (Primera Internacional), pèrdua que es perllonga fins a l'actualitat. Aquest debat es desenvolupa, seguint la construcció de les propostes socialistes, fins a la Comuna de París, on es considera que hi ha prou elements de contemporaneïtat per argumentar el dret a la ciutat. El segon debat s'establirà entre el sentit primigeni del dret a la ciutat com una proposta de classe (revolucionària) i els diferents intents de malmetre-la des de la dreta o l'esquerra sistèmica. Aquest debat estableix els fonaments de les iniciatives i per a la democratització del territori i la construcció d'un municipalisme transformador. Plantejats aquests debats, s'inicia l'anàlisi de la relació democràcia i territori a la ciutat de Barcelona. Partint de la consideració de la ciutat com a capital d'una nació sense estat, sotmesa a la legislació municipal castellana i de l'Estat espanyol que va trencar la seva organització territorial i institucional pròpia i que encara s'imposa en l'actualitat. Aquesta consideració, refermada per les diferents legislacions, ha hagut de coexistir amb altres consideracions com la formació d'una societat (ciutat) industrial i la formació de dues classes enfrontades (capitalista i obrera) en una temporalitat diferent de la resta de l'Estat. L'anàlisi segueix el binomi democràcia-territori per les diferents etapes i aprofundeix més en els períodes cabdals per a la configuració de la ciutat actual. En el període central analitzat (1975-2017) es tracta l'evolució històrica i les conseqüències que les derivades polítiques i socials han tingut en el tractament de la democràcia a la ciutat. Des de l'anomenada transició se segueix el fil d'una triple legislació: estatal (Constitució, lleis de règim local...), autonòmica (Estatut d'Autonomia, llei municipal...) i municipal (Carta Municipal de Barcelona, normatives territorials i ciutadanes). I de les propostes alternatives que han anat presentant els moviments socials (veïnals) davant de la legislació i de la construcció del model de ciutat mitjançant les polítiques de grans esdeveniments i d'inserció de la ciutat en el sistema neoliberal globalitzador. Concloem amb unes reflexions i propostes que s'inicien amb un municipalisme transformador que explora els marges de la institució actual que continua repensant una nova organització territorial i democràtica per acabar plantejant un debat sobre el dret a l'autodeterminació de la ciutat com a alternativa al model capitalista de ciutat i a la globalització.

El objetivo de la tesis es repensar críticamente la relación democracia-ciudad (territorio) con el propósito, después del análisis correspondiente, de aproximarnos a un marco propositivo de alternativas al modelo actual de ciudad (Barcelona). Se parte de la consideración que la relación entre democracia y territorio es indisociable (y dialéctica) y que el capitalismo -en su última etapa neoliberal y globalizadora- ha profundizado en su desvinculación, propugnando la abstracción del espacio y minimizando la democracia. Para lograr el objetivo y evidenciar las consideraciones mencionadas, el análisis se ha centrado en la ciudad de Barcelona (1975 - 2017), si bien se ha realizado una síntesis de los antecedentes de la relación democracia-territorio en los siglos XVIII, XIX y XX. Antes de abordar la parte analítica, hemos emprendido diferentes debates, no solo para determinar los componentes conceptuales básicos de la relación democracia - territorio, sino también para determinar la concepción original del derecho a la ciudad (1968) y asumir su defensa, como eje del municipalismo transformador en el siglo XXI. El primer debate parte de las propuestas de los primeros socialistas que formulan un modelo social, democrático y de ciudad (comunidad) y que, además de considerarlos precursores del socialismo, podrían ser considerados precursores del derecho a la ciudad. Dichas propuestas pierden el componente de modelo (urbano) de ciudad en la evolución del movimiento socialista (Primera Internacional), pérdida que se prolonga hasta la actualidad. Este debate se desarrolla siguiendo la construcción de las propuestas socialistas, hasta la Comuna de París, donde se considera que se dan suficientes elementos de contemporaneidad para argumentar el derecho en la ciudad. El segundo debate se establecerá entre el sentido primigenio del derecho a la ciudad como una propuesta de clase (revolucionaria) y los diferentes intentos de subvertirla desde la derecha o la izquierda sistémica. Este debate establece los cimientos de las propuestas para la democratización del territorio y la construcción de un municipalismo transformador. Planteados estos debates, se inicia el análisis de la relación democracia y territorio en la ciudad de Barcelona. Partiendo de la consideración de la ciudad como capital de una nación sin estado, sometida a la legislación municipal castellana y del Estado español que rompe su organización territorial e institucional propia y que todavía se impone en la actualidad. Esta consideración, refrendada por las diferentes legislaciones, ha tenido que coexistir con otras consideraciones como la formación de una sociedad (ciudad) industrial y la formación de dos clases enfrentadas (capitalista y obrera) en una temporalidad diferente al resto del Estado. El análisis sigue el binomio democracia-territorio por las diferentes etapas y profundiza más en los periodos trascendentes para la configuración de la ciudad actual. En el periodo central analizado (1975-2017) se trata la evolución histórica y las consecuencias que las derivadas político-sociales han tenido en el tratamiento de la democracia en la ciudad. Desde la llamada transición se sigue el hilo de una triple legislación: estatal (Constitución, leyes de régimen local...), autonómica (Estatuto de Autonomía, ley municipal...) y municipal (Carta Municipal de Barcelona, normativas territoriales y ciudadanas). Así como de las propuestas alternativas que han ido presentando los movimientos sociales (vecinales) ante la legislación y de la construcción del modelo de ciudad mediante las políticas de grandes acontecimientos y de inserción de la ciudad en el sistema neoliberal globalizador. Concluimos con unas reflexiones y propuestas que se inician con un municipalismo transformador que explora los márgenes de la institución actual que continúa repensando una nueva organización territorial y democrática y que acaba planteando un debate sobre el derecho a la autodeterminación de la ciudad como alternativa al modelo capitalista de ciudad y a la globalización.

The aim of this thesis is to critically rethink the democracy-city (territory) relationship with the purpose of approaching a propositional framework of alternatives to the current city model (Barcelona). It is based on the view that the relationship between democracy and territory is inseparable (and dialectical) and that capitalism - in its last neoliberal and globalizing stage - has deepened its disengagement, advocating the abstraction of space and minimizing democracy. In order to achieve the objective and highlight the above considerations, the analysis has focused on the city of Barcelona (1975 - 2017), although a synthesis of the background of the democracy-territory relationship in the 18th, 19th and 20th centuries has been carried out. Before addressing the analytical part, we have held different debates, not only to determine the basic conceptual components of the relationship democracy-territory, but also to determine the conception from the original definition of the right to the city (1968) and assume its defence, as the axis of transformative municipalism in the 21st century. The first debate is established with the proposals of the first socialists who formulate a social and democratic model and the city (community). Although they are considerate the precursors of socialism, they could be considered precursors of the right to the city. These initiatives lose the city (urban) model in the evolution of the socialist movement (First International), a loss that last until today. This debate follows the construction of socialist proposals, up to the Paris Commune, where there are enough elements of contemporaneity to argue the right to the city. The second debate will be established between the primary sense of right to the city as a class proposal (revolutionary) and the attempts to damage it from the right or left politics. This debate establishes the foundations of proposals for the democratization of the territory and the construction of a transformative municipalism. Having raised these debates, the analysis of the relationship between democracy and territory in the city of Barcelona begins. Starting from the assumption of the city as the capital of a stateless nation, subject to the Castilian municipal legislation and of the Spanish State, which breaks its own territorial and institutional organization and which is still imposed today. This consideration, endorsed by the different legislations, has had to coexist with other considerations such as the formation of an industrial society (city) and the formation of two opposing classes (capitalist and working class) in a different temporality from the rest of the State. The analysis follows the binomial democracy-territory through the different stages and goes into the transcendental periods for the configuration of the current city. The central period analysed (1975-2017) deals with the historical evolution and the consequences that the political and social derivatives have had on the treatment of democracy in the city. Since the so-called transition, we follow the thread of a triple legislation: state (Constitution, laws of local government...), autonomous community (Statute of Autonomy, municipal law...) and municipal (Municipal letter of Barcelona, territorial and citizens regulations). As well as the alternative proposals that have been presented by the social movements (neighbourhoods) to the legislation and the construction of the city model through the policies of major events and the integration of the city into the globalising neoliberal system. We conclude with some thoughts and proposals that begin with a transformative municipalism that explores the limits of the current institution and continues to rethink a new territorial and democratic organization. This ends up proposing a debate on the right to self-determination of the city as an alternative to the capitalist model of the city and globalization.