Universitat de Barcelona. Facultat de Dret
[spa] El escenario político – institucional de Uruguay referido a la Defensa Nacional y a las Fuerzas Armadas genera interrogantes que justifican su estudio. ¿Por qué Uruguay, considerada una democracia consolidada en todos los índices internacionales de medición de la democracia, desde la salida de la dictadura y más allá del partido político que gobierne, ha desarrollado una Política de Defensa Nacional que no logra reformar su institucionalidad para consolidar un pleno control civil de las Fuerzas Armadas? Para responder esa interrogante analizo los marcos normativos que determinan institucionalmente la Defensa Nacional y las Fuerzas Armadas en Uruguay; la efectividad de las políticas llevadas adelante en cumplimiento de esos marcos normativos; y el interés de la sociedad uruguaya en relación con esos temas. Así, definiendo la Política de Defensa Nacional en Uruguay como mi objeto de estudio y tomando a cada uno de los siete sucesivos gobiernos entre 1985 y 2019 como mis unidades de análisis, analizo ese período desde las relaciones civiles – militares en tres ámbitos: el ámbito normativo – institucional, donde estudio los procesos de cambios que se promueven en cada período de gobierno; el ámbito funcional, estudiando la consecuencia institucional de dichos procesos de cambio en términos de control civil de las FAS; y el ámbito social, estudiando el interés que generan los temas relacionados con la Defensa Nacional y las Fuerzas Armadas. De esa forma, los resultados muestran que los progresos en los cambios normativos e institucionales no lograron consolidarse al mantenerse vigentes, total o parcialmente, los marcos normativos relativos a las Fuerzas Armadas que habían sido elaborados en dictadura. Paralelamente, también se ve que, desde el punto de vista funcional, hubo marchas y contramarchas tanto en el proceso de civilinización del Ministerio de Defensa Nacional, como también al dejarse en manos de las Fuerzas Armadas la elaboración de la Política de Defensa Nacional y la Política Militar de Defensa, con un Consejo de Defensa Nacional reuniéndose en escasas oportunidades y sin reformarse las Fuerzas Armadas en términos de organización, cantidad de efectivos, ni despliegue. Ese escenario también presenta como denominador común el interés de la ciudadanía relativo a las Fuerzas Armadas, donde se puede ver una percepción en general positiva en relación su accionar, aunque también se percibe un bajo nivel de debate público, falta de interés académico del ámbito universitario sobre la temática y una muy débil especialización de civiles en el área. En la misma línea, desde los sectores políticos se muestra bajo involucramiento de las comisiones parlamentarias en temas vitales sobre Defensa Nacional, así como también falta de interés de los liderazgos políticos en asumir los retos de modernización y las responsabilidades que ello comportaría. Resumiendo, este trabajo muestra cómo, partiendo de un nivel que durante el período 1985 – 2004 se mantiene estabilizado en fase “En transición” en términos de relaciones civiles – militares, luego, en el período 2005 – 2019 se percibe una mejoría, pasando a fase “En consolidación”, aunque estabilizándose allí sin mostrar evidencia de cambios de tendencia hacia una fase “Consolidada”.
[cat] L'escenari polític institucional d'Uruguai referit a la Defensa Nacional i a les Forces Armades genera interrogants que justifiquen l'estudi. Perquè Uruguai, considerada una democràcia consolidada en tots els índexs internacionals de mesurament de la democràcia, des de la sortida de la dictadura i més enllà del partit polític que governi, ha desenvolupat una Política de Defensa Nacional que no aconsegueix reformar la seva institucionalitat per consolidar un ple control civil de les Forces Armades? Per respondre a aquest interrogant analitzo els marcs normatius que determinen institucionalment la Defensa Nacional i les Forces Armades a Uruguai; l'efectivitat de les polítiques dutes a terme en compliment d'aquests marcs normatius; i l’interès de la societat uruguaiana en relació amb aquests temes. Així, definint la Política de Defensa Nacional a Uruguai com el meu objecte d'estudi i prenent cadascun dels set successius governs entre 1985 i 2019 com a les meves unitats d'anàlisi, analitzo aquest període des de les relacions civils – militars en tres àmbits: l'àmbit normatiu – institucional, on estudio els processos de canvis que es promouen en cada període de govern; l'àmbit funcional, estudiant la conseqüència institucional dels processos de canvi esmentats en termes de control civil de les FAS; i l’àmbit social, estudiant l’interès que generen els temes relacionats amb la Defensa Nacional i les Forces Armades. D'aquesta manera, els resultats mostren que els progressos en els canvis normatius i institucionals no van aconseguir consolidar-se en mantenir-se vigents, totalment o parcialment, els marcs normatius relatius a les Forces Armades que havien estat elaborats en dictadura. Paral·lelament, també es veu que, des del punt de vista funcional, va haver-hi marxes i contramarxes tant en el procés de civilinització del Ministeri de Defensa Nacional, com també en deixar-se en mans de les Forces Armades l'elaboració de la Política de Defensa Nacional i la Política Militar de Defensa, amb un Consell de Defensa Nacional reunint-se en poques oportunitats i sense reformar-se les Forces Armades en termes d'organització, quantitat d'efectius, ni desplegament. Aquest escenari també presenta com a denominador comú l'interès de la ciutadania relatiu a les Forces Armades, on es pot veure una percepció en general positiva en relació amb la seva forma de procedir, encara que també es percep un baix nivell de debat públic, manca d'interès acadèmic de l'àmbit universitari sobre la temàtica i una molt feble especialització de civils a l'àrea. En la mateixa línia, des dels sectors polítics es mostra amb la implicació de les comissions parlamentàries en temes vitals sobre Defensa Nacional, així com també manca d’interès dels lideratges polítics per assumir els reptes de modernització i les responsabilitats que això comportaria. Resumint, aquest treball mostra com, partint d'un nivell que durant el període 1985-2004 es manté estabilitzat en fase “En transició” en termes de relacions civils – militars, després, en el període 2005-2019 es percep una millora, passant a fase “En consolidació”, encara que estabilitzant-s'hi sense mostrar evidència de canvis de tendència cap a una fase “Consolidada”.
[eng] The political-institutional scenario of Uruguay regarding National Defense and Armed Forces generates questions that justify its study. Why has Uruguay, considered a consolidated democracy in all international indices measuring democracy, since the end of the dictatorship and no matter the political party that governs, has developed a National Defense Policy that fails to reform its institutions to consolidate full civil control of the Armed Forces? To answer this question, I analyze the normative frameworks that institutionally determine the National Defense and the Armed Forces in Uruguay; the effectiveness of the policies carried out in compliance with these normative frameworks; and the interest of Uruguayan society regarding these issues. Thus, defining the National Defense Policy in Uruguay as my object of study and taking the seven successive governments between 1985 and 2019 as my units of analysis, I analyze that period from civil-military relations in three areas: normative – institutional, where I study the processes of changes promoted in each period of government; the functional sphere, studying the institutional consequence of those change processes in terms of civilian control of the FAS; and the social sphere, studying the interest generated by topics related to National Defense and the Armed Forces. In this way, the results show that progress in regulatory and institutional changes failed to consolidate because the regulatory frameworks about Armed Forces had been developed during the dictatorship and remained in force, in whole or in part. At the same time, from a functional point of view it is also seen that were marches and countermarches in the civilnization process of the Ministry of National Defense, as well as when the Armed Forces elaborated the National Defense Policy and the Military Defense Policy, with a National Defense Council meeting on rare occasions and without reforming the organization, number of troops, or deployment of the Armed Forces. This scenario also presents the interest of citizens regarding the Armed Forces as a common denominator, with a general positive perception about their actions, although a low level of public debate and a lack of academic interest in the university environment as well as a very weak specialization of civilians in the area. In addition, parliamentary commissions show lack involvement in vital issues regarding National Defense, as well as lack of interest of political leaders in assuming the challenges of modernization and the responsibilities that this would entail. In summary, this work shows how, starting from a stabilized level in "In transition" phase in terms of civil - military relations during the period 1985 - 2004, then, although an improvement is perceived moving to “In consolidation” phase in the period 2005 - 2019, it stabilize there without showing evidence of trend changes towards a “Consolidated” phase.
Ciències polítiques; Ciencias políticas; Political science; Institucions polítiques; Instituciones políticas; Comparative government; Administració pública; Administración pública; Public administration; Defensa nacional; National security; Forces armades; Fuerzas armadas; Armed Forces
32 - Politics
Ciències Jurídiques, Econòmiques i Socials
Programa de Doctorat en Dret i Ciència Política
Facultat de Dret [192]