Universitat de Barcelona. Facultat de Filologia
[cat] Les poetes catalanes del segle XXI representen un canvi en la poesia catalana, un punt de no retorn conscient en la poètica dominant, que en reclamava un estudi detallat. La poesia en català a les primeres dècades del nou mil·lenni visqué un moment únic pel que fa a la producció (abundant i de qualitat) i a l’increment de la presència d’autores, no només pel que fa a la creació de contingut, sinó pel seu paper en l’esfera pública: gestores culturals, directores de recitals i cicles, impulsores d’activitats i crítiques literàries. També comencen a ser premiades més dones poetes i són els seus versos els més representatius del període. Les poetes esdevenen plenament conscients del lloc que ocupen dins la tradició i, de fet, s’encarreguen de bastir els fonaments d’un llinatge autorial femení de ple dret, complementari al masculí (a vegades confós per l’universal). La multiplicitat de veus demostra que no és un grup cohesionat ni amaga cap manifest, però sí que s’entreveuen unes temàtiques subterrànies compartides i uns interessos comuns. Així mateix, es pot copsar un rerefons polític i un seguit de lectures i confluències amb les principals teories feministes, culturals, polítiques i afectives del moment. Si ens fixem en aquelles autores que van començar a publicar poesia a partir del 2000, per allò de situar un tall temporal mental i pragmàtic, observem com el cos —entès d’una manera extensa— és el seu vehicle predilecte d’expressió. Mitjançant la lectura atenta dels seus versos, se’n poden apuntar els traços principals, com ara la preponderància de la pell, les preguntes sobre la identitat i el gènere, el desig d’un subjecte femení actiu, la creació de l’altre i la vulnerabilitat, la maternitat i el dolor. Així mateix, es fan seus els teoremes de la carnalitat i l’abjecció, es despullen de la carcassa i les etiquetes i s’escriuen contra la tirania de la perfecció. Fet i fet, conscients del lloc encara precari que ocupen les dones al sector literari, treballaran per la legitimació de la seva posició autorial i l’imaginari tot establint ponts entre elles, amb les seves predecessores i, també, amb escriptores d’altres llengües amb qui comparteixen preocupacions i interessos. Amb tot, podem afirmar que al segle XXI la tradició autorial femenina catalana està consolidada i en moviment i que els vectors establerts als primers anys del nou segle ja no només no es qüestionen, sinó que evolucionen, s’enriqueixen, es multipliquen i reafirmen amb les noves fornades de poetes i amb la tasca continuada de les que van començar.
[eng] The Catalan women poets of the 21st century represent a change in Catalan poetry, a conscious point of no return in the dominant poetics, which called for a detailed study. Poetry in Catalan in the first decades of the new millennium experienced a unique moment in terms of production (abundant and of high quality) and the increased presence of women authors, not only in terms of the creation of content, but also in terms of their role in the public sphere: cultural managers, curators of recitals and cycles, and literary critics. More women poets also began to be awarded prizes and their verses were the most representative of the period. The poets become fully aware of the place they occupy within the tradition and, in fact, are responsible for building the foundations of a female authorial lineage in its own right, complementary to the male one (sometimes confused by the universal). The multiplicity of voices shows that it is not a cohesive group, nor does it hide any manifesto, but they share subterranean themes, and common interests can be glimpsed. Likewise, a political background and a series of readings and confluences with the main feminist, cultural, political and affective theories of the moment can be detected. If we look at those female authors who began to publish poetry from 2000 onwards, in order to situate a mental and pragmatic temporal cut-off, we observe how the body —understood in an extensive way— is their favourite vehicle of expression. Through a careful reading of their verses, we can note some main traits, such as the preponderance of the skin, questions about identity and gender, the desire of an active female subject, the creation of the other and vulnerability, motherhood and pain. Likewise, they make the theorems of carnality and abjection their own, they strip themselves of labels and write against the tyranny of perfection. In fact, aware of the still precarious place occupied by women in the literary field, they worked to legitimise their authorial position, and in the imaginary, by establishing bridges between themselves, with their predecessors and also with women writers of other languages with whom they shared concerns and interests. However, we can affirm that in the 21st century the Catalan female authorial tradition is consolidated and in movement, and that the vectors established in the first years of the new century are, not only no longer questioned, but are evolving with the new batches of poets and with the continued work of those who began.
Literatura catalana; Catalan literature; Poesia catalana; Poesía catalana; Catalan poetry; Estudis de gènere; Estudios de género; Gender studies; Literatura comparada; Comparative literature; Segle XXI; Siglo XXI; XXIth century
82 - Literature
Ciències Humanes i Socials
Programa de Doctorat en Estudis Lingüístics, Literaris i Culturals
Facultat de Filologia [143]