Desigualtats territorials i regulació en l'accés a la micromobilitat compartida. El cas dels serveis de moto compartida a la metròpoli de Barcelona

Abstract

Els serveis de micromobilitat compartida, formats per una flota extensa de vehicles lleugers de baixa velocitat, distribuïts per la ciutat, localitzables per GPS i accessibles a través d'aplicacions mòbils, s'han convertit en una nova opció de mobilitat per a trajectes urbans curts. En un moment en què en ciutats com Barcelona, representen un escàs 1,6% dels desplaçaments quotidians interns, la comunitat científica ha començat a escatir sobre quina és la seva contribució al compliment dels objectius de mobilitat sostenible, saludable i justa que busquen moltes ciutats. Barcelona, juntament amb la seva àrea metropolitana, s'ha consolidat com un laboratori urbà per als operadors de micromobilitat compartida, amb modalitats com patinets elèctrics, bicicletes i motos, que han intentat implantar-s'hi en les últimes dues dècades. La prevalença tant en l'ús de la moto privada com compartida destaca a escala internacional, fet que motiva que la present investigació situï Barcelona, i aquests vehicles, com a objectes d'estudi. En aquest context, la present investigació se centra en les dimensions socioterritorials i politicoinstitucional d'aquests serveis, que són necessàries considerar-les a l'hora d'integrar-les en les noves regulacions que dissenyen els governants. Les principals preguntes que es pretén respondre són: Quines característiques socioterritorials presenten les zones de la ciutat que inclouen o queden excloses d'aquests serveis? Com poden contribuir a garantir el dret a l'accessibilitat? Quin tipus de regulació afavoreix més l'equitat espacial i social pel que fa a l'accessibilitat del servei, tot preservant la viabilitat econòmica dels seus operadors? La resposta d'aquestes qüestions s'han debatut seguint un enfocament multimetodològic, que ha combinat dos estudis de cas quantitatius, per comprendre els factors socioterritorials que influeixen en l'ús de la moto compartida, i un estudi de cas qualitatiu, mitjançant entrevistes semiobertes als actors que van participar en la regulació de la moto compartida a Barcelona, per avaluar els punts forts i febles de les principals regulacions a les ciutats europees. Més enllà d'haver dotat de noves reflexions al debat acadèmic internacional, els resultats han contribuït a enfortir la nova regulació metropolitana del servei de moto elèctrica compartida, atès que aquesta tesi estava emmarcada en un doctorat industrial amb l'Institut Metròpoli - Àrea Metropolitana de Barcelona.

Los servicios de micromovilidad compartida, formados por una flota extensa de vehículos ligeros de baja velocidad, distribuidos por la ciudad, localizables por GPS y accesibles a través de aplicaciones móviles, se han convertido en una nueva opción de movilidad para trayectos urbanos cortos. En un momento en que en ciudades como Barcelona, representan un escaso 1,6% de los desplazamientos cotidianos internos, la comunidad científica ha empezado a acopiar sobre cuál es su contribución al cumplimiento de los objetivos de movilidad sostenible, saludable y justa que buscan muchas ciudades. Barcelona, junto con su área metropolitana, se ha consolidado como un laboratorio urbano para los operadores de micromovilidad compartida, con modalidades como patinetes eléctricos, bicicletas y motos, que han intentado implantarse en las últimas dos décadas. La prevalencia tanto en el uso de la moto privada como compartida destaca a nivel internacional, lo que motiva que la presente investigación sitúe Barcelona, y estos vehículos, como objetos de estudio. En este contexto, la presente investigación se centra en las dimensiones socioterritoriales y político-institucional de estos servicios, que son necesarias considerarlas a la hora de integrarlas en las nuevas regulaciones que diseñan los gobernantes. Las principales preguntas que se pretende responder son: ¿Qué características socioterritoriales presentan las zonas de la ciudad que incluyen o quedan excluidas de estos servicios? ¿Cómo pueden contribuir a garantizar el derecho a la accesibilidad? ¿Qué tipo de regulación favorece más la equidad espacial y social en cuanto a la accesibilidad del servicio, preservando la viabilidad económica de sus operadores? La respuesta de estas cuestiones se han debatido siguiendo un enfoque multimetodológico, que ha combinado dos estudios de caso cuantitativos, para comprender los factores socioterritoriales que influyen en el uso de la moto compartida, y un estudio de caso cualitativo, mediante entrevistas semiabiertas a los actores que participaron en la regulación de la moto compartida en Barcelona, para evaluar los puntos fuertes y débiles de las principales regulaciones en las ciudades europeas. Más allá de haber dotado de nuevas reflexiones al debate académico internacional, los resultados han contribuido a fortalecer la nueva regulación metropolitana del servicio de moto eléctrica compartida, dado que esta tesis estaba enmarcada en un doctorado industrial con el Instituto Metrópoli - Área Metropolitana de Barcelona.

Shared micromobility services, characterised by an extensive fleet of lightweight, low-speed vehicles distributed throughout the city, available via GPS, and accessible through mobile applications, have emerged as a novel urban mobility option for short-distance trips. At a time when in cities like Barcelona, they represent a mere 1,6% of daily internal trips, the scientific community has begun to scrutinize their contribution to achieving the sustainable, healthy, and equitable mobility goals pursued by many cities. Barcelona, along with its metropolitan area, has established itself as an urban laboratory for shared micromobility operators, with various modalities such as electric scooters, bicycles, and electric mopeds, which have been attempting to establish themselves over the past two decades. The prevalence of both private and shared moped use is noteworthy internationally, prompting this research to position Barcelona and these vehicles as objects of study. In this context, this research focuses on the socioterritorial and politico-institutional dimensions of these services, which need to be considered when integrating them into the new regulations designed by policymakers. The main questions to be addressed are: What socioterritorial characteristics do the areas of the city that include or exclude these services present? How can they contribute to ensuring the right to accessibility? What type of regulation promotes spatial and social equity regarding service accessibility while preserving the economic viability of its operators? The answers to these questions have been discussed through a multimethodological approach, combining two quantitative case studies to understand the socioterritorial factors influencing shared motorcycle use, and a qualitative case study using semi-structured interviews with stakeholders involved in the regulation of shared motorcycles in Barcelona, to evaluate the strengths and weaknesses of key regulations in European cities. Beyond providing new insights to the international academic debate, the results have contributed to strengthening the new metropolitan regulation of shared electric motorcycle services, as this thesis was framed within an industrial doctorate with the Institut Metròpoli - Metropolitan Area of Barcelona.