Validación del Método de Exploración Clínica Volumen Viscosidad modificado para el diagnóstico de disfagia en el paciente crítico

Abstract

INTRODUCCIÓ La disfàgia adquirida a les Unitats de Cures Intensives (UCI) és una patologia amb un creixent interès en els darrers anys. Es tracta d’una patologia infradiagnosticada i infravalorada amb conseqüències potencialment mortals per als pacients.

OBJECTIUS L’objectiu principal d’aquest estudi és la validació d’una exploració a peu de llit [el Mètode d’Exploració Clínica Volum Viscositat modificat (MECVVm)] pel diagnòstic de disfàgia a UCI. Per a això, es compara el resultat d’aquesta exploració amb el resultat del diagnòstic instrumental d’un mètode de referència, l’Estudi Endoscòpic de la Deglució (FEES) en dues poblacions: pacient crític extubat i pacient crític portador de cànula de traqueostomia. Els objectius secundaris són determinar la incidència de disfàgia, establir els factors de risc de disfàgia i demostrar si hi ha recuperació de la disfàgia adquirida en UCI en les dues poblacions descrites.

DISSENY Es tracta d’un estudi observacional, prospectiu, de cohorts, dut a terme a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol entre març de 2016 i agost de 2019. S’inclouen pacients majors de 18 anys, que hagin requerit ventilació mecànica invasiva durant més de 48 hores.

RESULTATS A la població de pacient crític extubat, el MECVVm diagnostica disfàgia amb una sensibilitat (Se) del 89,5% [Interval de Confiança (IC) 95%, 68,6% a 97,1%] i un valor predictiu negatiu (VPN) del 90% (IC 95%, 69,9% a 97,2%), malgrat la potència de l’estudi en aquest subgrup és del 50%, la qual cosa no permet la validació del MECVVm en aquesta població per un problema de grandària mostral. Tanmateix, a la població de pacient crític portador de cànula de traqueostomia, el MECVVm diagnostica disfàgia amb una Se del 100% (IC 95%, 72,2% a 100%) i un VPN del 100% (IC 95%, 87,1% a 100%), amb una potència en aquest subgrup del 80%, lo que permet validar el MECVVm com a mètode diagnòstic de disfàgia en aquesta població. La incidència de disfàgia detectada en la població de pacient crític extubat és del 43,2% (IC 95%, 29,2% a 58,4%) i en la de pacient crític portador de cànula de traqueostomia és del 23,2% (IC 95%, 12,8% a 38,5%). Respecte als factors de risc associats a disfàgia, en la població de pacient crític extubat, s’associa amb disfàgia la presència de sonda nasogàstrica (SNG) durant la realització de les exploracions i en la de pacient crític portador de cànula de traqueostomia, l’ingrés per causa quirúrgica en un postoperatori complicat. Pel que fa a la recuperació de la deglució, als 2 mesos de seguiment, només el 7% (IC 95%, 0,2% a 18,2%) de la població de pacient crític extubat persisteix amb disfàgia i tota la mostra de pacient crític portador de cànula de traqueostomia recupera la deglució.

CONCLUSIONS El MECVVm és útil pel diagnòstic de disfàgia en la població de pacient crític portador de cànula de traqueostomia. No obstant això, la baixa potència de l’estudi en el grup de pacient crític extubat no ha permès demostrar la utilitat del MECVVm en aquesta població. La incidència de disfàgia en la població de pacient crític extubat és del 43,2% i en la de pacient crític portador de cànula de traqueostomia és del 23,2%. El factor de risc associat amb disfàgia en el pacient crític extubat és la presència de SNG i, en el pacient crític portador de cànula de traqueostomia, l’ingrés per causa quirúrgica. Als 60 dies de seguiment, persisteix amb disfàgia el 7% dels pacients crítics extubats i cap pacient portador de cànula de traqueostomia.

INTRODUCCIÓN La disfagia adquirida en las Unidades de Cuidados Intensivos (UCI) es una patología con un creciente interés en los últimos años. Se trata de una patología infradiagnosticada e infravalorada con consecuencias potencialmente mortales para los pacientes.

OBJETIVOS El objetivo principal de este estudio es la validación de una exploración a pie de cama [el Método de Exploración Clínica Volumen Viscosidad modificado (MECVVm)] para el diagnóstico de disfagia en UCI. Para ello, se compara el resultado de esta exploración con el resultado del diagnóstico instrumental de un método de referencia, el Estudio Endoscópico de la Deglución (FEES) en dos poblaciones: paciente crítico extubado y paciente crítico portador de cánula de traqueostomía. Los objetivos secundarios son determinar la incidencia de disfagia, establecer los factores de riesgo de disfagia y demostrar si hay recuperación de la disfagia adquirida en UCI en las dos poblaciones descritas.

DISEÑO Se trata de un estudio observacional, prospectivo, de cohortes, llevado a cabo en el Hospital Universitario Germans Trias i Pujol entre marzo de 2016 y agosto de 2019. Se incluyen pacientes mayores de 18 años, que hayan requerido ventilación mecánica invasiva durante más de 48 horas.

RESULTADOS En la población de paciente crítico extubado, el MECVVm diagnostica disfagia con una sensibilidad (Se) del 89,5% [Intervalo de Confianza (IC) 95%, 68,6% a 97,1%)] y un valor predictivo negativo (VPN) del 90% (IC 95%, 69,9% a 97,2%), si bien la potencia del estudio en este subgrupo es del 50%, lo que no permite la validación del MECVVm en esta población por un problema de tamaño muestral. Sin embargo, en la de paciente crítico portador de cánula de traqueostomía, el MECVVm diagnostica disfagia con una Se del 100 % (IC 95%, 72,2% a 100%) y un VPN del 100% (IC 95%, 87,1% a 100%), con una potencia en este subgrupo del 80%, lo que permite validar el MECVVm como método diagnóstico de disfagia en esta población. La incidencia de disfagia detectada en la población de paciente crítico extubado es del 43,2% (IC 95%, 29,2% a 58,4%) y en la de paciente crítico portador de cánula de traqueostomía es del 23,2% (IC 95%, 12,8% a 38,5%). Respecto a los factores de riesgo asociados a disfagia, en la población de paciente crítico extubado, se asocia con disfagia la presencia de sonda nasogástrica (SNG) durante la realización de las exploraciones y en la de paciente crítico portador de cánula de traqueostomía, el ingreso por causa quirúrgica en un postoperatorio complicado. En cuanto a la recuperación de la deglución, a los 2 meses de seguimiento, solo el 7% (IC 95%, 0,2% a 18,2%) de la población de paciente crítico extubado persiste con disfagia y en la de paciente crítico portador de cánula de traqueostomía, toda la muestra recupera la deglución.

CONCLUSIONES El MECVVm es útil para el diagnóstico de disfagia en la población de paciente crítico portador de cánula de traqueostomía. Sin embargo, la baja potencia del estudio en el grupo de paciente crítico extubado no ha permitido demostrar la utilidad del MECVVm en esta población. La incidencia de disfagia en la población de paciente crítico extubado es del 43,2% y en la de paciente crítico portador de cánula de traqueostomía es del 23,2%. El factor de riesgo asociado con disfagia en el paciente crítico extubado es la presencia de SNG, y, en el paciente crítico portador de cánula de traqueostomía, el ingreso por causa quirúrgica. A los 60 días de seguimiento, persiste con disfagia el 7% de los pacientes críticos extubados y ningún paciente portador de cánula de traqueostomía.

INTRODUCTION Dysphagia acquired in Intensive Care Units (ICUs) has been a pathology of growing interest in recent years. It is an underdiagnosed and undervalued pathology with potentially fatal consequences for patients.

OBJECTIVES The primary objective of this study is to validate a bedside examination [the Modified Clinical Volume-Viscosity Swallow Test (mV-VST)] for the diagnosis of dysphagia in the ICU. This involves comparing the results of this examination with those of instrumental diagnosis using a reference method; Fiberoptic Endoscopic Evaluation of Swallowing (FEES), in two populations of critically ill patients: extubated critically ill patients, and critical patients fitted with a tracheostomy tube. Secondary objectives involve determining the incidence of dysphagia, establishing dysphagia risk factors, and demonstrating whether there was recovery from acquired dysphagia in the ICU in the two populations.

DESIGN This observational and prospective cohort study was conducted at the Germans Trias i Pujol University Hospital between March 2016 and August 2019. The study included patients over 18 years old who required invasive mechanical ventilation for over 48 hours.

RESULTS In the extubated critical patient population, mV-VST diagnosed dysphagia with a sensitivity (Se) of 89.5% [95% Confidence Interval (CI), 68.6% to 97.1%)] and a negative predictive value (nPV) of 90% (95% CI, 69.9% to 97.2%), although the study's power in this subgroup was 50%, preventing the validation of mV-VST in this population due to a sample size issue. However, in critical patients with tracheostomy tube, mV-VST diagnosed dysphagia with a Se of 100% (95% CI, 72.2% to 100%) and a nPV of 100% (95% CI, 87.1% to 100%), with a power of 80% in this subgroup. This allowed validation of mV-VST as a diagnostic method for dysphagia in this population. The incidence of dysphagia detected in the extubated critical patient population was 43.2% (95% CI, 29.2% to 58.4%), and 23.2% (95% CI, 12.8% to 38.5%) in the critical patient population with tracheostomy tube. Regarding dysphagia-associated risk factors, the presence of a nasogastric tube (NGT) during examinations was associated with dysphagia in the extubated critical patient population. In critical patients with a tracheostomy tube, the dysphagia risk factor was surgical intervention requiring admission, followed by a complicated postoperative process. Regarding swallowing recovery, at the 2-month follow-up stage only 7% (95% CI, 0.2% to 18.2%) of the extubated critical patient population continued to experience dysphagia, and all the patient sample with a tracheostomy tube recovered swallowing function.

CONCLUSIONS The mV-VST is useful for the diagnosis of dysphagia in critically ill patients with a tracheostomy tube. However, due to the study’s low power in the extubated critical patient group, it was not possible to demonstrate the usefulness of mV-VST in this population. The incidence of dysphagia in the extubated critical patient population was 43.2%, and 23.2% in the critical patient population with a tracheostomy tube. In extubated critical patients, the dysphagia risk factor was due to the presence of an NGT. In critical patients with a tracheostomy tube, the risk was the need for admission for surgical reasons. At 60 days of follow-up, dysphagia persisted in 7% of extubated critical patients, and there was no dysphagia in patients with a tracheostomy tube.