Equilibrado de los niveles de tensión residual mediante tratamiento térmico en implantes de superficie híbrida.

Abstract

Actualment, l'Odontòleg posseeix una gran varietat d'implants per a la rehabilitació dels espais edèntuls. En funció de la situació a resoldre, el professional pot triar el biomaterial segons el seu disseny, material de confecció, característiques de superfície i propietats fisicoquímiques. Les recerques s'encaminen a la modificació de les superfícies dels implants de titani, quant a les seves propietats fisicoquímiques i característiques topogràfiques, per a obtenir una resposta més satisfactòria dels teixits durs i tous periimplantarios, una millor osteointegració i en un temps menor i a augmentar, en definitiva, la seva biocompatibilitat i supervivència a llarg termini. Dins de les recerques sobre modificacions de la topografia de les superfícies dels implants, van sorgir els implants de superfície híbrida. Combinen dues superfícies, una coronal, mecanitzada, que redueix la formació de biofilm i l'adhesió bacteriana, proporcionant, així, una resposta òptima dels teixits tous en cas d'exposició de les primeres espires. La segona superfície és rugosa, apical a la primera, que millora la unió mecànica amb l'os circumdant. Nombrosos estudis confirmen l'estabilitat dels teixits tous al voltant dels implants híbrids i la seva alta taxa de supervivència. No obstant això, algunes recerques apunten a una major pèrdua òssia periimplantaria si es comparen amb els implants de superfície rugosa, sobretot en situacions òssies més desfavorables. Fins ara existia poca bibliografia sobre com el fet de combinar dues superfícies heterogènies influïa en el seu comportament mecànic. La gran diferència de tensió residual existent entre les dues superfícies pot provocar deformacions plàstiques no homogènies, pitjor comportament a fatiga i major risc de corrosió, especialment en la interfase d'aquesta, on s'exacerben.

Actualmente, el Odontólogo posee una gran variedad de implantes para la rehabilitación de los espacios edéntulos. En función de la situación a resolver, el profesional puede elegir el biomaterial según su diseño, material de confección, características de superficie y propiedades físico-químicas. Las investigaciones se encaminan a la modificación de las superficies de los implantes de titanio, en cuanto a sus propiedades físico-químicas y características topográficas, para obtener una respuesta más satisfactoria de los tejidos duros y blandos periimplantarios, una mejor osteointegración y en un tiempo menor y a aumentar, en definitiva, su biocompatibilidad y supervivencia a largo plazo. Dentro de las investigaciones sobre modificaciones de la topografía de las superficies de los implantes, surgieron los implantes de superficie híbrida. Combinan dos superficies, una coronal, mecanizada, que reduce la formación de biofilm y la adhesión bacteriana, proporcionando, así, una respuesta óptima de los tejidos blandos en caso de exposición de las primeras espiras. La segunda superficie es rugosa, apical a la primera, que mejora la unión mecánica con el hueso circundante. Numerosos estudios confirman la estabilidad de los tejidos blandos alrededor de los implantes híbridos y su alta tasa de supervivencia. Sin embargo, algunas investigaciones apuntan a una mayor pérdida ósea periimplantaria si se comparan con los implantes de superficie rugosa, sobre todo en situaciones óseas más desfavorables. Hasta ahora existía poca bibliografía sobre cómo el hecho de combinar dos superficies heterogéneas influía en su comportamiento mecánico. La gran diferencia de tensión residual existente entre las dos superficies puede provocar deformaciones plásticas no homogéneas, peor comportamiento a fatiga y mayor riesgo de corrosión, especialmente en la interfase de la misma, donde se exacerban.