La repetición en un modelo habitacional urbano: de las terraced houses londinenses tardogeorgianas a los apartment houses neoyorquinos de la Era Metropolitana

Abstract

(English) Domestic architecture is the backbone of the historic city due to its ambivalent capacity, expressed in urban housing models, of providing the citizens habitat at the same time of contributing to plot the texture, to structure the morphology and to define the urban identity. The research of two a priori disparate models, the that of the late Georgian London terraced houses and that of the New York apartment houses of the "Metropolitan Era", between which, however, a formal parallelism can be detected, had made possible to expose where the essentiality of architectural repetition lies in the definition of an urban housing model. The establishment of a repetitive canon is sine qua non condition for its configuration and prevalence; so that, when the repetition is objectified and applied to practice, it appears implicit in the design codes that govern the model. It is found that the repetition covers three magnitudes: the big scale, which considers the implementation in the city; the intermediate scale, of typological nature, which contains the different typologies which make up the model; and the smaller scale of detail, that focuses the attention on those architectonic elements that, with a similar design, are regularly repeated. The result is an urban landscape in which architectural uniformity prevails, given by the rhythmic sequence that provides the city with the orderly repetition of certain parameters linked to domestic architecture; A precious, although sometimes forgotten, uniformity that allows the urban maelstrom to be calmed down and that architecture that has to be highlighted singularizes. In order to an urban housing model will become established and it persisted along the time, the repetitive canon which configures it must admit a certain degree of transgression, of flexibility in front of the different social and design conditions that may be required in each one of uncountable dwelling units that conform it. An urban housing model, governed by a repetitive canon with capacity of adaptability, could even be extrapolated contextually; as the thesis demonstrates with the translation of the model of the sober and elegant London terraced houses to New York, where after an adaptation process, including a scalar magnification, it was transformed into the model defined by the magnificent apartment houses built around Central Park during the final decades of the nineteenth century and the early twentieth century.

(Català) L'arquitectura domèstica és un dels eixos vertebradors de la ciutat històrica per la seva capacitat ambivalent, manifesta en els models residencials urbans, de proporcionar l'hàbitat dels ciutadans, alhora de contribuir a tramar el teixit, estructurar la morfologia i definir la identitat urbana. La recerca de dos models a priori dispars, el de les terraced houses londinenques tardogeorgianas i el dels apartment houses novaiorquesos de l'Era Metropolitana”, entre els quals no obstant es detecta un paral·lelisme formal, ha permès exposar on radica l'essencialitat de la repetició arquitectònica en la definició d'un model residencial urbà. L'establiment d'un cànon repetitiu és condició sine qua non per a la seva conformació i prevalença; de manera que, quan la repetició és objectivada i aplicada a la pràctica, apareix implícita en els codis projectuals que regeixen el model. Es detecta que la repetició ha d'abastar tres magnituds: la gran escala, que contempla la implantació a la ciutat; l'escala intermèdia, d'índole tipològica, compresa per les diferents tipologies que integren el model; i l'escala més petita de detall, que focalitza l'atenció en aquells elements arquitectònics que, compartint un disseny similar, se succeeixen regularment. El resultat és un paisatge urbà en el qual impera la uniformitat arquitectònica, atorgada per la seqüència rítmica que brinda a la ciutat la repetició ordenada d'uns determinats paràmetres vinculats amb l'arquitectura domèstica; una preuada, encara que a vegades oblidada, uniformitat que permet asserenar la voràgine urbana i singularitzar aquella arquitectura que requereix ser destacada. Perquè un model residencial urbà es consolidi i perduri en el temps, el cànon repetitiu que el configura ha d'admetre un cert grau de transgressió, de flexibilitat davant els diferents condicionants socials i de projecte que puguin ser requerits en cadascuna de les innombrables unitats d'habitatge que ho conformen. Un model residencial urbà, regit per un cànon repetitiu amb capacitat d'adaptabilitat, pot arribar fins i tot a ser extrapolat contextualment, com es demostra amb la tesi de la translació del model de les sòbries i elegants terraced houses de Londres a Nova York on, després d'un procés d'adaptació, incloent-hi una magnificació escalar, es va transformar en el model definit pels magnífics apartment houses erigits entorn del Central Park durant les dècades finals del segle XIX i principis del segle XX.

(Español) La arquitectura doméstica es uno de los ejes vertebradores de la ciudad histórica por su capacidad ambivalente, manifiesta en los modelos habitacionales urbanos, de proporcionar el hábitat de los ciudadanos, a la vez de contribuir a tramar el tejido, estructurar la morfología y definir la identidad urbana. La investigación de dos modelos a priori dispares, el de las terraced houses londinenses tardogeorgianas y el de los apartment houses neoyorquinos de la “Era Metropolitana”, entre los que sin embargo se detecta un paralelismo formal, ha permitido exponer donde radica la esencialidad de la repetición arquitectónica en la definición de un modelo habitacional urbano. El establecimiento de un canon repetitivo es condición sine qua non para su conformación y prevalencia; de manera que, cuando la repetición es objetivada y aplicada a la práctica, aparece implícita en los códigos proyectuales que rigen el modelo. Se detecta que la repetición debe abarcar tres magnitudes: la gran escala, que contempla la implantación en la ciudad; la escala intermedia, de índole tipológica, comprendida por las distintas tipologías que integran el modelo; y la escala más pequeña de detalle, que focaliza la atención en aquellos elementos arquitectónicos que, compartiendo un diseño similar, se suceden regularmente. El resultado es un paisaje urbano en el que impera la uniformidad arquitectónica, otorgada por la secuencia rítmica que brinda a la ciudad la repetición ordenada de unos determinados parámetros vinculados con la arquitectura doméstica; una preciada, aunque a veces olvidada, uniformidad que permite serenar la vorágine urbana y singularizar aquella arquitectura que requiere ser destacada. Para que un modelo habitacional urbano se consolide y perdure en el tiempo, el canon repetitivo que lo configura debe admitir un cierto grado de transgresión, de flexibilidad ante los distintos condicionantes sociales y de proyecto que puedan ser requeridos en cada una de las innumerables unidades de vivienda que lo conforman. Un modelo habitacional urbano, regido por un canon repetitivo con capacidad de adaptabilidad, puede llegar incluso a ser extrapolado contextualmente, como se demuestra con la tesis de la traslación del modelo de las sobrias y elegantes terraced houses de Londres a Nueva York donde, tras un proceso de adaptación, incluyendo una magnificación escalar, se transformó en el modelo definido por los magníficos apartment houses erigidos en torno a Central Park durante las décadas finales del siglo XIX y principios del siglo XX.