Emancipación residencial en Chile: tres ensayos sobre calendarios, determinantes y dinámicas territoriales de la salida del hogar parental

Abstract

En les darreres dècades, Xile ha experimentat profundes transformacions en els cursos de vida de la seva població, reflectides en la disminució de la fecunditat, l’ajornament de la maternitat, la reducció de la nupcialitat i l’augment de la convivència. Aquests canvis han alterat els calendaris vitals i les estructures de les llars. A més, segons un informe de l’OCDE, l’any 2021 més de la meitat de les persones d’entre 20 i 29 anys vivien amb els pares, una xifra que ha augmentat i situa Xile per sota de la mitjana dels països membres. Tot i aquests antecedents, la recerca a Xile ha estat poc aprofundida pel que fa al procés d’emancipació residencial, malgrat la seva rellevància per a l’autonomia de la joventut, la formació de llars i la demanda d’habitatge. L’objectiu d’aquesta tesi és descriure i analitzar el model d’emancipació residencial a Xile (2002-2018). Específicament, la recerca descriu els calendaris de sortida de la llar parental i analitza els factors individuals i familiars que determinen l’edat d’emancipació. A més, compara aquests patrons amb els d’un altre país llatinoamericà per avaluar l’impacte dels règims de benestar i les polítiques de joventut, i identifica similituds i diferències entre ambdós contextos. Finalment, examina com les transformacions en els cursos de vida juvenil es reflecteixen en la composició i distribució de les llars de joves emancipats en zones metropolitanes. La tesi es compon de tres assaigs. El primer, basat en dades de l’Enquesta de Protecció Social, confirma que l’emancipació residencial a Xile és tardana. No s’observa una diferència de gènere rellevant, però un nivell educatiu més alt s’associa amb un ajornament de la sortida de la llar parental. Les característiques de la llar d’origen tenen un efecte menys marcat, tot i que esdevenen més significatives en emancipacions a edats més avançades. La formació d’una família continua essent el motiu més habitual per sortir de la llar, mentre que l’emancipació per estudis es produeix a edats més primerenques. El segon assaig compara els calendaris d’emancipació residencial a Xile i a l’Uruguai a partir de les enquestes nacionals de joventut. La proporció de joves emancipats a Xile és significativament menor que a l’Uruguai, cosa que s’atribueix a una protecció social més feble i a polítiques de joventut menys diverses. L’accés a l’educació superior retarda l’emancipació entre les dones, però no entre els homes, i genera un patró bimodal en la transició a l’edat adulta. Si bé la formació familiar segueix sent el principal motiu, el seu pes disminueix a Xile, mentre la recerca d’independència personal guanya importància, entre qui accedeix a l’educació superior.

El tercer assaig analitza la dimensió territorial a l’Àrea Metropolitana de Santiago a partir de dades censals. La proporció de joves emancipats presenta una tendència a la baixa, fet que suggereix un ajornament de la independència residencial. Paral·lelament, la composició de les llars joves canvia: baixen les parelles amb fills i augmenten les parelles sense fills, les llars unipersonals i les llars sense nucli. Aquests canvis s’acompanyen de tendències d’especialització territorial: les perifèries concentren parelles amb fills, mentre les zones centrals i el barri alt agrupen parelles sense fills i llars no nuclears. Així, aquesta tesi no només amplia el coneixement sobre l’emancipació residencial juvenil a Xile, sinó que també aporta eines per comprendre com els canvis en les preferències juvenils, les desigualtats socials i el context institucional influeixen en la transició cap a la vida adulta. Identificar els mecanismes que retarden o afavoreixen l’autonomia residencial permet oferir elements concrets per repensar les polítiques públiques i els enfocaments d’intervenció adreçats a la joventut,en un escenari de transformació social i demogràfica.

En las últimas décadas, en Chile se han registrado profundas transformaciones en los cursos de vida: caída de la fecundidad, la postergación de la maternidad, la disminución de la nupcialidad y el aumento de la cohabitación. Estos cambios han modificado los calendarios vitales y las estructuras de los hogares. Además, según un informe de la OCDE, en 2021 más de la mitad de las personas entre 20 y 29 años seguía residiendo con sus padres, una proporción que ha aumentado en el último tiempo y que ubica a Chile por debajo del promedio de los países de esa organización. A pesar de estos antecedentes, las investigaciones en Chile no han abordado en profundidad el proceso de emancipación residencial. Frente a este escenario, tiene por objetivo describir el modelo de emancipación residencial en Chile. Específicamente, estudia los calendarios de salida del hogar parental y los factores individuales y familiares que determinan la edad de emancipación. Además, compara estos patrones con los de otro país latinoamericano para evaluar el impacto de los regímenes de bienestar y políticas de juventud, identificando similitudes y diferencias entre ambos contextos. Finalmente, examina cómo las transformaciones en los cursos de vida juvenil se reflejan en la composición y localización de hogares de jóvenes emancipados en espacios metropolitanos. a tesis se compone de tres ensayos. El primero, basado en la Encuesta de Protección Social (2002-2015), muestra que la emancipación residencial en Chile es tardía, No se observa una diferencia de género relevante, pero el nivel educativo más alto se asocia con una postergación de la salida del hogar parental. Las características del hogar de origen tienen menor efecto, excepto en emancipaciones a edades avanzadas. La formación de una familia sigue siendo el motivo principal, mientras que la emancipación por estudios ocurre a edades más tempranas. El segundo ensayo compara los calendarios de emancipación residencial en Chile y Uruguay a partir de encuestas nacionales de juventud (2008, 2009, 2018). La proporción de jóvenes emancipados es menor en Chile, asociado a una protección social y políticas de juventud más débiles. El acceso a la educación superior retrasa la emancipación femenina, pero no la masculina. Si bien la formación familiar sigue siendo el principal motivo, su peso disminuye en Chile y la búsqueda de independencia personal crece, sobre todo entre quienes acceden a la educación superior. El tercer ensayo analiza la dimensión territorial en el Área Metropolitana de Santiago con datos censales (1992, 2002, 2017). La proporción de jóvenes emancipados disminuye, lo que sugiere postergación de la independencia. Cambia la composición de los hogares jóvenes: bajan las parejas con hijos y aumentan parejas sin hijos, hogares unipersonales y sin núcleo. Estos cambios acompañan una especialización territorial: las periferias concentran parejas con hijos, mientras zonas centrales y el barrio alto agrupan parejas sin hijos y hogares no nucleares. Esta tesis amplía el conocimiento sobre la emancipación residencial juvenil en Chile y aporta herramientas para comprender cómo los cambios en preferencias, desigualdades sociales, factores familiares y contexto institucional influyen en la transición a la vida adulta. Al identificar mecanismos que retrasan o facilitan la autonomía residencial, el estudio ofrece elementos para repensar políticas públicas y enfoques de intervención para la juventud en un contexto de transformación social y demográfica.

In recent decades, Chile has seen profound transformations in the life courses of its population, including declines in fertility, delays in motherhood, decreases in marriage rates, and increases in both cohabitation and singlehood. These changes have significantly altered the timing of key life events and household structures. Furthermore, according to an OECD report, in 2021 more than half of people aged 20 to 29 were still living with their parents—a proportion that has increased in recent years and places Chile below the average for OECD countries. Despite these changes, research in Chile has not explored the process of leaving the parental home in depth, even though this transition plays a crucial role in youth autonomy, household formation, and housing demand. The general objective of this thesis is to describe the model of leaving the parental home in Chile. More specifically, the study describes the timing of home-leaving and analyzes the individual and family factors that determine the age at which young people leave the parental home. It also compares these patterns with those of another Latin American country to evaluate the impact of welfare regimes and youth policies, and to identify similarities and differences between both contexts. Finally, the thesis examines how transformations in life courses are reflected in the composition and location of youth households that have left the parental home, particularly in metropolitan areas. The thesis consists of three essays. The first, based on data from the Social Protection Survey (2002–2015), confirms that leaving the parental home in Chile occurs late. There are no significant gender differences, but higher educational attainment is associated with a later departure from the parental home. Family background characteristics exert a weaker influence overall, but their significance increases among individuals who leave home at older ages. Forming a family remains the most common reason for leaving home, while home-leaving for educational reasons takes place at younger ages. The second essay compares the timing of leaving the parental home in Chile and Uruguay using national youth surveys (2008, 2009, 2018). The lower proportion of young people who have left the parental home in Chile, compared to Uruguay, can be explained by the comparatively weaker social protection systems and youth-oriented policies in Chile. Access to higher education delays home-leaving for women, but not for men, resulting in a bimodal pattern in the transition to adulthood. Although forming a family is still the main reason for leaving home, its relative importance has declined in Chile, while the pursuit of personal independence has gained prominence, especially among those entering higher education. The third essay analyzes the territorial dimension in Santiago Metropolitan Area using census data (1992, 2002, 2017). The proportion of young people who have left the parental home shows a downward trend, indicating a postponement of residential independence. At the same time, the composition of youth households is changing: couples with children are declining, while couples without children, single-person households, and non-nuclear households are increasing. These shifts are accompanied by trends of territorial specialization: the peripheries concentrate couples with children, while central and upper-class areas attract couples without children and non-nuclear households. In summary, this thesis not only expands knowledge about youth leaving the parental home in Chile but also provides tools to understand how changes in youth preferences, social inequalities, family factors, and institutional contexts shape the transition to adulthood. By identifying the mechanisms that delay or facilitate home-leaving, the study offers concrete insights for rethinking public policies and intervention strategies aimed at youth, especially in the context of social and demographic transformation.