Estudi de les alteracions en la funció hepàtica provocada per la sialodenectomia en el ratolí

Abstract

L'estrès, en biomedicina, s'enten com totes aquelles situacions en les quals una determinada experiència produeix un augment de glucocorticoides i de catecolamines. Aquest augment és fruit de l'estimulació de l'eix hipotàl·lem-pitüitària-adrenal (HPA) i sistema simpàtic-medul·lo-adrenal (SMA). Al ratolí, les glàndules salivals submaxil·lars (SMG) són el principal lloc de síntesi i emmagatzematge del Factor de Creixement Epidèrmic (EGF). Les catecolamines, segregades durant l'estrès, estimulen la ràpida secreció de l'EGF des de les SMG cap la sang (secreció endocrina) i cap a la saliva (secreció exocrina). Posteriorment aquest EGF interfereix en les principals accions metabòliques induïdes per les catecolamines (lipolisi al teixit adipós i glicogenòlisi al fetge) i en les lesions produïdes per aquestes hormones a llarg termini. Tot i que és difícil d'entendre el significat biològic d'aquesta interferència a nivell metabòlic, resulta obvi que la interferència en la generació de lesions tisulars resulta un efecte clarament beneficiós per l'organisme. Aquesta acció protectora de l'EGF s'ha descrit en el sistema cardiovascular i també al sistema gastrointestinal. Amb aquest antecedents, l'objectiu principal d'aquesta tesi ha estat analitzar si l'EGF exerceix aquesta mateixa acció protectora en un altre teixit diana de les catecolamines com és el fetge.<br/><br/>Per tal d'assolir aquest objectiu, vam estudiar l'efecte de l'EGF en dos models d'estrès totalment diferents: un model d'estrès social i un model d'estrès físic-immune. <br/>Concretament per induir estrès social vam emprar el que es coneix amb el nom de "paradigma intrús-resident" que consisteix en la defensa que fa un mascle del seu territori (resident) enfront mascles intrusos. I per altra banda, vam provocar l'estrès físic-immune mitjançant l'administració d'una dosi subletal d'endotoxina bacteriana o LPS.<br/> <br/>Els resultats obtinguts en els estudis realitzats "in vivo" mostren com en tots dos models d'estrès emprats, es produeix una secreció d'EGF des de les glàndules salivals submaxil·lars (SMG) (més important en el model d'estrès social) i un augment de glucocorticoides circulants al plasma (corticosterona). Tot i això, aquest EGF secretat de forma aguda no exerceix una acció hepatoprotectora, ni en l'estrès generat per la confrontació entre mascles, ni en la resposta inflamatòria desenvolupada per la endotoxina bacteriana. Aquest fet l'hem comprovat gràcies a la utilització d'un inhibidor específic del receptor d'EGF (EGFR o ErbB1), com és la tirfostina AG-1478, ja que bloquejant l'acció de l'EGF secretat no empitjoren les lesions hepàtiques que aquests dos models d'estrès generen. En canvi hem pogut detectar que els animals sense glàndules, animals sialoadenectomitzats (SIALO) desenvolupen unes lesions hepàtiques més greus (transaminases més elevades al plasma i lesions histopatològiques més importants), i pateixen una major mortalitat en resposta a dosis elevades de LPS. Pensem que aquest efecte és degut a que les alteracions en l'estructura hepàtica, fruit de la manca transitòria d'EGF circulant després de la sialoadenectomia, afecta al balanç que s'estableix entre els factors pro-inflamatoris (TFN i IL-6) i antiinflamatoris (IL-10 i corticosterona), fet que hem pogut observar gràcies als nostres estudis realitzats "ex vivo" mitjançant la perfusió externa de fetge de ratolí. Aquest desequilibri podria explicar la major sensibilitat a l'endotoxina bacteriana que detectem en els animals sialoadenectomitzats.

<I>The term "stress" has several different meanings; in biomedicine, stress often refers to situations in which the adrenal glucocorticoids and cathecolamines are elevated because of an experience. This increase is caused by the activation of both the Hypothalamic-Pituitary-Adrenal Axis (HPAA) and the Medulo-Adrenal System (MAS). <br/>The main source of Epidermal Growth Factor (EGF) is the submandibular salivary glands (SMGs). Cathecolamines stimulate the release of EGF from SMGs into saliva (exocrine secretion) and plasma (endocrine secretion). After that, EGF interferes with the main acticons of these hormones. Specifically, it has been described that EGF interferes both lipolysis in adipose tissue and glycogenolysis in the liver and it also prevents tissue injury in cardiovascular and gastrointestinal systems. For this reason, the aim of this study was to analyze if EGF can also prevent hepatic injury caused by acute stress.<br/><br/>In order to achieve the main objective of this work, we studied the action of EGF in two different stress models: a model of social stress (intruder-resident paradigm) and a model of physical-immune stress (administration of bacterial endotoxin/lipopolysaccharide).<br/><br/>The "in vivo" results showed that stress causes an elevation of EGF and adrenal glucococorticoids (corticosterone) in plasma. However, EGF did not prevent hepatic damage. This data was further confirmed using tyrphostin AG1478, an specific inhibitor of EGF receptor (ErbB1). In spite of this, we noted that sialoadenecomized mice (mice without submandibular salivary glands) developed more important hepatic damage than sham operated animals. Thus, we hipothetize that the alteration of parenchymal structure of the liver afect natural inflammatory response. </I>