La identitat de l’expressió musical

Abstract

En el transcurs del programa de doctorat “Les figures de la Identitat” de Universitat de Barcelona em vaig adonar de la importància d’investigar la possibilitat de que els individus construeixin una identitat a partir de l’expressió musical. És un fet observable que la música és quelcom molt important en la vida d’algunes persones, i hom pot constatar com algunes actituds que estan relacionades amb la música sovint van més enllà de l’àmbit estrictament musical. Aquestes qüestions em van portar a formular la següent hipòtesi: La música és un mecanisme per a la construcció d’identitat. Per tal d’investigar aquesta hipòtesi vaig considerar que el flamenc (gènere musical originat en l’àmbit de la cultura popular, el qual fou originat a Andalusia el segle XVIII sota la influència de les idees romàntiques) podia ser un bon camp d’estudi. El treball està estructurat en tres apartats. El primer amb la introducció i la metodologia. El segon és un marc teòric on les reflexions giren entorn d’alguns conceptes relacionats amb la identitat i la cultura, fent referència a autors com Marvin Harris, Paul Ricoeur, Mijail Bajtin, Antonio Gramsci, Simon Frith, Gerhard Steingress, Joan-Elias Adell i Jaume Mascaró, entre d’altres, els quals han estat de molta utilitat per les qüestions identitàries, estètiques i musicals. En el tercer apartat investiguem el cas concret del flamenc, des del moment del seu naixement a finals del XVIII fins al que actualment s’anomena metaflamenc (o flamenc alliberat de les seves formes tradicionals), analitzant les característiques musicals, textuals, socials, ètniques i culturals, tot acabant amb una classificació de les diverses narratives de la identitat elaborades des del flamenc. La nostra investigació ens porta a considerar la possibilitat de que el flamenc, o altres gèneres musicals, siguin susceptibles d’una apropiació per part d’alguns individus que converteixi la vivència d’aquestes músiques en un “estil de vida”. Es tracta d’una decisió individual, però que es comparteix i s’alimenta amb actes col•lectius. Conclusions: 1. L’apropiació musical és una qüestió contemporània: Si la problemàtica de la identitat arriba amb la modernitat, la fonamentació d’identitats en la pertinença a un gènere musical és una qüestió contemporània. 2. L’element musical com a símbol definitori d’identitat: Considerem que això succeeix en el flamenc, però fonamentalment en l’àmbit contemporani. La música és susceptible de ser apropiada pels subjectes, i aquesta apropiació esdevé en el sentit més simbòlic, representatiu i identitari. Això és possible perquè la música, i en concret alguns gèneres musicals com el flamenc, tenen significació. La música, en tant que portadora d’ideologia i de valors pot contribuir a satisfer la construcció de la identitat dels subjectes, perquè en definitiva la identitat és un procés narratiu que ofereix amb intensitat una percepció del jo, del nosaltres i com dels altres. 3.Qüestions obertes sobre la continuïtat de l’element musical com a definitori d’identitat després de la societat contemporània. Avui la identificació generacional amb un gènere musical ha canviat i són molts els adolescents que escolten diversos gèneres musicals sense identificar-se amb cap gènere en concret. Entrant el segle XXI la música sembla tenir menys contingut i menys ideologia.

It’s a fact that music is something very important for some people’s life, and also that some attitudes which are related to the music very often go beyond the strict musical field. Based on this idea, and along the PHD program called “The figures of Identity” at Universitat de Barcelona, it seemed obvious the importance to investigate the possibility that persons could build an identity based in the music expression. These questions took to formulate the following adaptive: Music is a mechanism for the identity construction. In order to investigate this hypothesis, and coinciding with a moment of great projection of flamenco music (which came in Andalusia during the XVIII century under the influence of romantic ideas and in relation with what we call “popular music”), this seemed to be a good field to study. After the introduction, and based in some concepts taken from authors like Harris, Ricoeur, Bajtin, Gramsci, Frith, Steingress, Adell and Mascaró, among others, the second section tries to set the theoretical framework for concepts like identity, aesthetics and music matters. Along the third section there is an analysis and an interpretation of the flamenco itself, from its beginnings to the actual metaflamenco, explaining also the several identity narratives built from flamenco emic point of view. Our investigation takes us to considerate the possibility of appropriation that some people make with flamenco and with other music styles, converting the music experience in a “way of life”. The conclusions takes us to set that the music appropriation is a contemporary issue, and also that music element as a definitely symbol of identity for flamenco. Finally, the investigation takes us to raise open questions about continuity of music as a definitely symbol of identity after contemporary age.

La tesis aborda la posibilidad de considerar la música como un mecanismo para la construcción de identidad. Para esta investigación se ha tomado como campo de estudio el género musical originado en Andalucía en el siglo XVIII llamado “flamenco”.

El marco teórico se fundamenta en la reflexión alrededor de los conceptos de identidad, cultura, expresión musical y cultura popular, con especial mención a algunos autores como Marvin Harris, Paul Ricoeur, Mijail Bajtin, Antonio Gramsci, Simon Frith, Gerhard Steingress, Joan-Elias Adell y Jaume Mascaró, entre otros.

La metodología empleada comprende tanto el análisis textual y musical del “flamenco” como técnicas habituales de trabajo de campo.

El análisis del “flamenco” se realiza con una revisión histórica desde sus inicios hasta la actualidad. Posteriormente se procede a interpretar las diversas narrativas de la identidad elaboradas desde el “flamenco”. Todo ello nos permite considerar la posibilidad de que el “flamenco”, y por extensión quizás otros géneros musicales, sean susceptibles de un proceso de apropiación por parte de algunos individuos que convierten la experiencia de estas músicas en un “estilo de vida”.

CONCLUSIONES:

1. La apropiación musical es una cuestión contemporánea. 2. El elemento musical como símbolo definitorio de identidad: sucede en el “flamenco” en tanto que el ámbito contemporáneo posibilita la apropiación de la música por parte de algunos sujetos en el sentido más simbólico, representativo e identitario. 3. Cuestiones abiertas sobre la continuidad del elemento musical como definitorio de identidad después de la sociedad contemporánea.