Direccionalitat, ritme, abast i naturalesa del canvi lingüístic en curs en català nord-occidental. De l’anàlisi dialectomètrica a la reflexió sociolingüística

Abstract

L’objectiu d’aquesta tesi és analitzar la direccionalitat, el ritme, l’abast i la naturalesa del canvi lingüístic que, al llarg del segle XX i fins al dia d’avui, ha afectat i segueix afectant els parlars nord-occidentals d’Andorra, Catalunya i la Franja, i determinar els factors comuns i particulars, tant externs com interns, que han propiciat les diferents evolucions d’aquests parlars en aquests tres àmbits administratius.

Per fer-ho, es parteix d’un corpus del català nord-occidental contemporani dissenyat i recollit específicament per a aquesta finalitat, que permet captar el dinamisme del canvi lingüístic en temps aparent a partir de les dades de 320 informants —dividits en quatre franges d’edat— dels 20 caps de comarca i 20 poblacions petites de les 20 comarques de parla nord-occidental. En total, el corpus utilitzat consta de 113.739 ítems, i s’analitza mitjançant una combinació de mètodes quantitatius de tipus dialectomètric —la distància de Levenshtein i el mètode COD— i qualitatius.

Més enllà de l’estudi de cas sobre el català nord-occidental, però, aquest treball vol aportar llum sobre determinats aspectes avui encara controvertits de la teoria general sobre el canvi lingüístic. Cal aclarir, per exemple, si les fronteres polítiques internes dels estats també poden desencadenar —talment com fan les fronteres interestatals— processos de convergència i divergència lingüístiques entre parlars tradicionalment similars. Com es veurà, aquesta tesi conté la primera descripció sistemàtica d’un cas d’efecte-frontera intraestatal.

Un segon aspecte que ha generat controvèrsia és la possibilitat que determinades categories lingüístiques es vegin afectades pels processos de canvi lingüístic per raons de prestigi abans que unes altres. Al llarg d’aquest treball es revisen les jerarquies universals d’estabilitat de les categories lingüístiques postulades fins ara i se’n proposa una de nova en base als resultats obtinguts.

En tercer lloc, alguns autors han lamentat que hi ha pocs casos documentats de difusió de les innovacions per contagi i han criticat que la majoria d’estudis dialectals recents encara parteixin de corpus relativament antics. Aquesta tesi conté un exemple empíricament contrastat d’aquest patró de difusió de les innovacions i ho fa en base a dades d’un corpus actual elaborat ad hoc. En quart lloc, també s’ha considerat que les situacions en què diverses varietats similars es troben sota la influència d’estàndards de llengües diferents són poc freqüents; l’anàlisi de la situació a la Franja, on la varietat-sostre —això és, de prestigi— és l’estàndard espanyol —en contraposició a la resta de comarques nord-occidentals— proporcionarà un nou exemple contrastat de l’impacte que aquesta situació produeix en les tendències evolutives de parlars tradicionalment contigus en el contínuum dialectal.

Analitzats tots aquests aspectes s’ha optat, finalment, per defugir el positivisme mitjançant la inclusió d’un darrer apartat on es proposa una interpretació del canvi en termes sociolingüístics. Es tracta, al capdavall, no només de determinar els factors que donen compte de les diferents evolucions detectades, sinó també d’avaluar fins a quin punt poden haver influït en aquestes evolucions les discontinuïtats socioculturals i ideològiques fruit de l’escapçament polític de l’àmbit lingüístic català. Des del nostre punt de vista, la reducció de la variació interna i l’augment de l’efecte-frontera no es poden desvincular de la compartimentació autonòmica de les polítiques lingüístiques, d’una banda, i de la poca atenció envers la diversitat que s’ha donat en els plans de normalització lingüística, de l’altra. A la fi, doncs, es planteja la conveniència de reorientar les polítiques lingüístiques vigents perquè, desregularitzant la llengua en determinats àmbits i incidint especialment en les ideologies dels parlants, aquestes apostin per afavorir la consolidació d’un estat d’opinió favorable al manteniment a llarg termini de la diversitat dialectal de la llengua catalana.

This thesis investigates several linguistic changes which have been ongoing in the north-western Catalan dialects of Andorra, Catalonia and the Franja (Aragon) during the XXth century, and tries to determine the internal and external factors which account for the different evolutions of these dialects in these three territories. To do so, we take advantage of a range of qualitative and dialectometric methods —namely the Levenshtein Distance and the COD method— that allow us to calculate and analyze the linguistic distance between varieties in apparent time from an aggregate perspective. The dataset used in this thesis has been conceived as a corpus of contemporary north-western Catalan and covers the whole area where this dialect is spoken. It contains 113.749 items both from rural and urban areas.

Specifically, we pay attention to the process of structural dialect loss due to linguistic advergence to standard and eastern Catalan in many north-western Catalan dialects located in Catalonia and Andorra. We also provide evidence that the dialect leveling taking place in these two areas strongly contrasts with the relative stability of the Catalan dialects on the other side of the Catalan-Aragonese border in Spain, where Catalan is not an official language. These opposite sociolinguistic situations (Catalonia and Andorra have strong language policies to support Catalan, whereas Aragon does not) have triggered a twofold process of vertical advergence between the Catalan spoken in Catalonia and Andorra towards the prestigious varieties, on the one hand; and of horizontal divergence between these dialects and those located in Aragon, on the other hand. This situation has notably strengthened the border differences between Aragon and Catalonia during the last 80 years.

Beyond this case study, this thesis also wants to shed light on some controversial aspects of the language change theory. First, it is one of the first attempts to study the border effects not only between regions belonging to different countries, but also between different administrative regions within the same country. Second, we investigate the different roles of urban versus rural areas, providing support for the view that the spatial and hierarchical diffusion patterns are complementary. Third, we attempt to shed light on the debate of which language components are more susceptible to the influence exerted by standard languages. Therefore, we analyze the different evolutions of the morphological and the phonological components of these varieties throughout four generations —the discrimination between them being achieved by means of a generative analysis of the corpus— and we conclude that, at least in north-western Catalan, the hierarchy of instability of linguistic elements is clear: morphology has leveled faster than phonology. As a result, most of these varieties have undergone a process of accentualization.

Finally, we try to explain the reasons for these changes, paying attention to the different language policies in Andorra, Catalonia and Aragon, on the one hand; and to the ideological and attitudinal factors that have strengthened the processes of linguistic advergence and divergence and the border effect between traditionally close varieties, on the other hand. As one of these factors might be the spreading of the standard language ideology in Catalonia and Andorra, we suggest some changes in the current language policies of these two territories that might help preserve the internal variation of the Catalan language.