Caminar i pedagogia en la modernitat: Una aproximació fenomenològica i hermenèutica

Abstract

Aquesta tesi doctoral es tracta d’un estudi pedagògic sobre l’acte de caminar a partir de sis experiències pedestres ben significatives que van succeir durant la modernitat dels segles XVIII i XIX, quan es va desplaçar la figura de Crist, com a referència total, a favor de l’ésser humà i a favor de la raó o de la naturalesa.

La primera part d’aquesta tesi es centra en la fenomenologia (Husserl) per tal de suspendre tots els judicis que deriven dels diccionaris que redueixen el fet d’anar a peu a un simple moviment utilitari que ens serveix per dirigir-nos a un lloc determinat i les diferents contribucions científiques que el presenten en un sentit biològic (antropologia física i psicologia del desenvolupament) i biomèdic (ciències de la salut) i, d’aquesta manera, determinar quines són les característiques invariables que donen forma a l’essència de caminar. Seguint la tradició cosmovisional (Spranger), el subjecte antropològic d’aquesta tesi doctoral és la figura de l’Homo viator, el qual té una llarga tradició en el món occidental (les figures arquetípiques (Abram, Ulisses i Enees), els peripatètics, els pelegrins cristians i d’altres religions, Petrarca, Kant, Hölderlin, Thoreau i altres) tal com deixar constància George Steiner en el seu llibre La idea d’Europa.

En el segon apartat, aquest estudi dona notícia de la perspectiva hermenèutica (Dilthey, Heidegger, Bollnow, Gadamer). El cercle hermenèutic que estableix aquest treball està afaiçonat pels següents elements: preguntes d’obertura; la tria de sis autors de la modernitat del segle XVIII i XIX (Rousseau, Goethe, Humboldt, Baudelaire, Nietzsche i Rimbaud); el diàleg amb les obres dels autors escollits i les principals biografies i, per últim, lectura pedagògica d’aquestes sis maneres d’estar-en-moviment (els passeigs de Rousseau, el viatge cultural de Goethe, les expedicions científiques de Humboldt, els vagareigs de Baudelaire, les caminades de Nietzsche i l’errància de Rimbaud) amb la finalitat de plantejar una pedagogia, de base fenomenològico-hermenèutica, que vinculi el desplaçament a peu i la formació posant, en el centre de la gravetat, la qüestió del neonomadisme pedagògic plantejada per Juan Tusquets i, també, els assumptes de l’heteroeducació i l’autoeducació.

This doctoral thesis is a pedagogical study about the act of walking told from six different and important pedestrian experiences that occurred in the modern ages of the eighteenth and nineteenth centuries, when the figure of Christ was displaced as a complete and total reference in favor of human beings, and in favor of nature and reason.

The first part of this thesis focuses on phenomenology (Husserl) in order to suspend all judgments that are derived from dictionaries that reduce the action of going by foot to a simple and utilitarian movement that serves to direct us to a determined place and the different scientific contributions that are presented in a biological sense (physical anthropology and developmental psychology) and a biomedical sense (health science) and, in this manner, it will be determined what the invariant characteristics are that give shape to the essence of walking. Following the Cosmo-visional tradition (Spranger), the anthropological subject of this thesis is the figure of the Homo viator, who has a long tradition in the Western world (the archetypal figures [Abraham, Ulysses and Aeneas], the peripatetics, the Christian pilgrims and those of other religions, Petrarch, Kant, Hölderlin, Thoreau and others) as recorded by George Steiner in his book “The Idea of Europe”.

In the second section, this study sheds light on the hermeneutic perspective (Dilthey, Heidegger, Bollnow, Gadamer). The hermeneutics circle is established and shaped in this work by the following elements: opening questions; the choice of six modern authors from the eighteenth and nineteenth centuries (Rousseau, Goethe, Humboldt, Baudelaire, Nietzsche and Rimbaud), dialogues of the works of the chosen authors and their major biographies and, lastly, a pedagogical reading of these six manners of being in movement (the passages of Rousseau, the cultural journey of Goethe, the scientific expeditions of Humboldt, the wanderings of Baudelaire, Nietzsche’s walks and Rimbaud’s errant drifting) in order to raise a pedagogy, with a phenomenological-hermeneutic base, that links the movement of the foot and education, placing in the center of the gravity, the question of pedagogical neonomadism raised by Juan Tusquets, as well as the issues of heteroeducation and self-education.