El monocordio como instrumento científico : sobre rupturas y continuidades en la

Abstract

S'han analitzat els monocordis de Ramos de Pareja, Zarlino i Mersenne, a partir dels textos i imatges que els descriuen, s'han reconstruït com a objectes per a l'experimentació i s'han contextualitzat en la historiografia dels instruments científics de l'anomenada "Revolució Científica ". Associats al concepte "consonància", cada monocordi salvaguardava una "veritat" físic-matemàtica (harmònics naturals, llindars psicoacústics, xarxa de variables físiques) i, alhora, posseïa funcions pràctiques com a eina per a la pedagogia, construcció i afinació d'instruments musicals . Aquesta doble funció (científica i estètica), era indissoluble, i per això, les classificacions historiogràfiques que insisteixen a ordenar els instruments científics segons la seva naturalesa filosòfica o pràctica, no poden aplicar-se al monocordi, deixant de costat. Si durant els segles XV, XVI i XVII la "música" va ser una "ciència", el monocordi és un instrument científic, i com a tal, sorprèn la seva absència i es reclama i reivindica la seva presència a les col•leccions i museus d'instruments musicals i científics . Les reconstruccions aquí presentades-reals i virtuals-ajuden a comprendre un saber en què confluïen sensibilitat i raó però que, finalment, va derivar cap a un exclusiu interès formal i quantitatiu -la naixent ciència moderna- que podia prescindir de tota estètica a priori, com fonament de la seva recerca.

Se han analizado los monocordios de Ramos de Pareja, Zarlino y Mersenne, a partir de los textos e imágenes que los describen; se han reconstruido como objetos para la experimentación y se han contextualizado en la historiografía de los instrumentos científicos de la llamada “Revolución Científica”. Asociados al concepto “consonancia”, cada monocordio salvaguardaba una “verdad” físico-matemática (armónicos naturales, umbrales psicoacústicos, red de variables físicas) y, a la vez, poseía funciones prácticas como herramienta para la pedagogía, construcción y afinación de instrumentos musicales. Esta doble función (científica y estética), era indisoluble, y por ello, las clasificaciones historiográficas que insisten en ordenar los instrumentos científicos según su naturaleza filosófica o práctica, no pueden aplicarse al monocordio, dejándolo de lado. Si durante los siglos XV, XVI y XVII la “música” fue una “ciencia”, el monocordio es un instrumento científico, y como tal, sorprende su ausencia y se reclama y reivindica su presencia en las colecciones y museos de instrumentos musicales y científicos. Las reconstrucciones aquí presentadas –reales y virtuales– ayudan a aprehender un saber en el que confluían sensibilidad y razón pero que, finalmente, derivó hacia un exclusivo interés formal y cuantitativo –la naciente ciencia moderna– que podía prescindir de toda estética a priori, como fundamento de su investigación.

The monochords described by Ramos de Pareja, Zarlino and Mersenne, have been analysed in their writings, reconstructed as experimental objects and contextualized in the historiography of the scientific instruments of the so-called "Scientific Revolution." Related to concept of “consonance”, each monochord preserved a physic-mathematical "truth" (natural harmonics, psychoacoustic thresholds, physical network variables) and, in turn, had practical functions as pedagogic tool, construction and tuning of musical instruments. This double function (scientific and aesthetic) was indissoluble, and therefore the historiographical classification that insists in ordering scientific instruments according to their philosophical or practical nature can not be applied to the monochord, leaving it aside. If "music" was a "science" itself in the 15th, 16th and 17th centuries, the monochord is a scientific instrument, and as such, its absence surprises and its presence is protested and vindicated of the collections and museums of musical and scientific instruments. The reconstructions presented –real and virtual– help to understand a knowledge where sense and reason blend, but which finally acquired an exclusive quantitative and formal interest –early modern science– that could dispensed an aesthetic a priori, as the basis of its research.