Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d'Art i de Musicologia
Al segle XIX neix un nou concepte de música popular, estretament relacionat amb el final de l'Antic Règim i amb l'obertura d'Europa i dels territoris colonials a diverses possibilitats econòmiques, polítiques, socials i culturals. Aquesta tesi estudia la importància que va tenir la música popular a Catalunya en l'època de construcció de les bases del nacionalisme ideològic, especialment entre la restauració dels Jocs Florals i el final de la Primera República a través d'un estudi de cas: les sardanes de Pep Ventura (1817-1875). La irrupció de la societat de l'espectacle va ser una veritable revolució, especialment a les grans metròpolis com París, Londres, Viena o Nova York. Però també es va produir en viles i ciutats més petites que, com Figueres, van tenir capacitat per urbanitzar espais a l'aire lliure, impulsar el mecenatge de les arts i de les ciències, construir un teatre públic i organitzar un teixit associatiu sòlid. Una conseqüència immediata d'aquest procés va ser l'increment de la demanda musical en l'àmbit públic i privat, que va consolidar l'ofici d'una generació d'intèrprets i de compositors nascuts en les primeres dècades del Vuit-cents. Pep Ventura —igual com Philippe Musard o Johann Strauss— va haver d'enfrontar-se a un món musical nou que, d'una banda, li permetia viure amb els avantatges de llibertat i d'autonomia de l'artista romàntic però que, de l'altra, l'obligava a dependre de l'aplaudiment d'un públic que cada vegada n'esperava més de l'intèrpret i de la seva capacitat de sorprendre. Les sardanes llargues de mitjan segle XIX contenen les característiques d'aquesta nova relació, trencant amb l'estructura musical i coreogràfica més previsible i monòtona de les sardanes d'Antic Règim: el músic-compositor guanya un espai per al lluïment, amb la inclusió d'una melodia significativa que els balladors poden identificar —cançons populars, temes d'òpera o sarsuela, himnes— alhora que, just després, el líder de la plaça pren la responsabilitat de finalitzar correctament el ball amb l'aplicació del nou sistema de comptar i repartir. A la dècada de 1860, a més de gaudir d'una gran rellevància social, les sardanes van incorporar elements de reivindicació ideològica, gràcies a la força visual, corporal i sonora que exercien en espais públics a l'aire lliure. A l'Empordà, durant el Sexenni Revolucionari, van esdevenir un manifest actiu de les tesis del republicanisme federal, incorporant cançons revolucionàries i provocant més d'un aldarull al crit de «Visca la República!». A Barcelona, Josep Anselm Clavé va ser el primer en interessar-se pel cant coral, els castells i les sardanes, tres expressions populars imaginades com un conjunt simbòlic de l'ideari republicà federal. Tanmateix, el catalanisme conservador, especialment a l'inici de la dècada de 1870, també va observar el potencial de les sardanes com a símbol, atribuint al ball i als instruments de plaça unes connotacions d'antiguitat que xocaven frontalment amb les sardanes bèl·liques de la Tercera Carlinada; o, encara més, amb les sardanes a ritme d'havanera del mateix Ventura, que podien vincular-se fàcilment amb l'inici, a Cuba, de la Guerra dels Deu Anys (1868-1878) —l'avantsala de la independència definitiva de la província d'ultramar. A final de segle XIX, per tant, el catalanisme conservador va haver d'absorbir i neutralitzar els emblemes dels republicans i transformar-los en símbols nacionals. No fer-ho hagués estat un error estratègic, el perill que en algun moment del Nou-cents el ball de les sardanes revifés l'esperit revolucionari. Per aquest motiu, el procés de construcció del mite de Pep Ventura va haver d'incloure, necessàriament, una depuració de títols, com La Sonanbula, Quiéreme niña hermosa o El diablo en el poder.
The 19th century saw the birth of a new concept in popular music, closely related to the end of the Ancien Régime and to the opening up of Europe and its colonies to diverse economic, political, social and cultural possibilities. This thesis seeks to investigate the importance held by popular music in Catalonia, in an age when the bases of ideological nationalism were being formalised, especially between the restoration of the 'Jocs Florals' (Floral Games) and the end of the First Spanish Republic, by means of a case study: the sardanes of Pep Ventura (1817-1875). The rise of the society of spectacle was a revolution in itself, especially in large metropolis like Paris, London, Vienna or New York. However, this was also manifested in smaller towns that, like Figueres, had the capacity to urbanize open spaces, promote the patronage of the arts and sciences, build a public theatre and organize a solid associative fabric. A direct consequence of this process was the public as well as private increase in demand for music, which consolidated the profession of a whole generation of musicians and composers born in the first decades of that century. Pep Ventura, – like Philippe Musard or Johann Strauss – had to face a new reality in the world of music which, on the one hand, allowed him to the life of an artist of the Romantic Period, with all the advantages of freedom and autonomy that this implied, but which on the other hand obliged him to rely on the acclaim of a public which expected more and more from the artist and his ability to surprise. The Sardanes of the middle of the 19th century contain the characteristics of this new relationship, cutting with the more predictable and monotonous musical structure and choreography of those of the Ancien Régime: the musician-composer gained the necessary space to stand out by the inclusion of a significant melody that the dancers could identify – taken from popular songs, arias from operas or zarzuelas, hymns – whilst the leader of the dance, just after this, would take it upon himself to end the dance correctly. In the 1860s, on top of enjoying great social relevance, the sardanes began taking on elements of ideological revindication, thanks to their resonance and their great visual and corporal impact, witnessed in public spaces in the open air. In the Empordà, they became an active manifestation of the theses of Federal Republicanism, incorporating revolutionary songs. In Barcelona, Josep Anselm Clavé was the first to become interested in choral singing, in castells and in sardanes; three expressive mediums seen a symbolic whole that embodied the ideals of Federal Republicanism. However, Catalan Conservatism, especially at the beginning of the 1870s, also became aware of the symbolic potential of the sardanes, attributing to the dances and the instruments of the bands certain connotations of age which came into direct conflict with the war-like sardanes of the Third Carlist War. Or, perhaps even more, with the sardanes to the rhythm of the Habanera of the aforementioned Ventura, which could easily be linked with the start, in Cuba, of the Ten Years War – the prelude to the definitive Cuban independence. At the end of the 19th century, therefore, Catalan Conservatism was obliged to absorb and neutralize these emblems of the republicans and transform them into national symbols. Not doing so would have been a strategic error; the danger being that at some point in the 20th century dancing the sardana might revive the revolutionary spirit. For this reason, the process of construction of the myth of Pep Ventura had to include, necessarily, a purging of certain titles, such as La Sonanbula, Quiéreme niña hermosa or El diablo en el poder.
Música popular del s. XIX; La renaixença; Republicanisme federal; Orquestra de ball; Havanera; Sardanes republicanes; Òpera italiana; Societats corals de Clavé; Orquesta de baile; Habanera; Sardanas republicanas; Ópera italiana; Sociedades corales de Clavé; Nineteenth-century Popular Music; Dance orchestra; Cuban contradanza; Republican sardanas; Italian opera; Choral societies of Clavé
78 - Música
Ciències Humanes
ADVERTIMENT. L'accés als continguts d'aquesta tesi doctoral i la seva utilització ha de respectar els drets de la persona autora. Pot ser utilitzada per a consulta o estudi personal, així com en activitats o materials d'investigació i docència en els termes establerts a l'art. 32 del Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual (RDL 1/1996). Per altres utilitzacions es requereix l'autorització prèvia i expressa de la persona autora. En qualsevol cas, en la utilització dels seus continguts caldrà indicar de forma clara el nom i cognoms de la persona autora i el títol de la tesi doctoral. No s'autoritza la seva reproducció o altres formes d'explotació efectuades amb finalitats de lucre ni la seva comunicació pública des d'un lloc aliè al servei TDX. Tampoc s'autoritza la presentació del seu contingut en una finestra o marc aliè a TDX (framing). Aquesta reserva de drets afecta tant als continguts de la tesi com als seus resums i índexs.