Els monòlegs de Joan Capri: un humor de frontera. Entre la tipificació i la personalització

Abstract

Aquesta Tesi Doctoral té com a objectiu axial estudiar els monòlegs de Joan Capri a partir de diferents dimensions i perspectives (pragmàtica, sociològica, semiòtica, discursiva, etc.). Amb aquesta aproximació multidisciplinar es defineix, en primer lloc, el monòleg com a gènere i com a discurs. En segon lloc, s'identifiquen quins són els precedents dels monòlegs de Capri i l’empelt en la tradició costumista al costat d’una visió personal, que s'explica pel camí cap a la personalització que comporta la tardomodernitat. D'altra banda, s'hi descobreix com hi conviuen un seguit de tipificacions amb motius marcadament tardomoderns, com la psicologització del cos o l'aposta humorística caracteritzada per l'espectacularitat dramatitzada realista, l’(auto)paròdia, la naturalitat i la pretensió de sinceritat. Altrament, s'hi analitza com l'estructura còmica dels monòlegs es conforma a partir de mecanismes basats en la contraposició de patrons o com la dissociació posa al descobert aquells aspectes de la societat tardomoderna sobre els quals l'humorista vol expressar el refús. Finalment, s'estudia com els monòlegs de Capri han arribat fins als nostres dies a través de la televisió o de la versió teatral.

Esta Tesis Doctoral tiene como objetivo axial estudiar los monólogos de Joan Capri a partir de dimensiones y perspectivas diferentes (pragmática, sociológica, semiótica, discursiva, etc.) Con esta aproximación multidisciplinar se define, en primer lugar, el monólogo como género y como discurso. En segundo lugar, se identifican cuáles son los precedentes de los monólogos de Capri y su filiación en la tradición costumbrista al lado de una visión personal, que se explica por el camino hacia la personalización extrema que significa la tardomodernidad. Por otro lado, se descubre cómo conviven una serie de tipificaciones con motivos marcadamente tardomodernos con la psicologización del cuerpo o la apuesta humorística caracterizada por la espectacularidad dramatizada realista, la (auto)parodia, la naturalidad y la pretensión de sinceridad. Además, se analiza cómo la estructura cómica de los monólogos se conforma a partir de mecanismos basados en la contraposición de scripts o cómo la disociación pone al descubierto aquellos aspectos de la sociedad tardomoderna sobre los que el humorista quiere expresar su rechazo. Finamente, se estudia cómo los monólogos de Capri han llegado hasta nuestros días a través de la televisión o la versión teatral.

The main aim in this Doctoral Thesis is the study of Joan Capri’s monologues from different dimensions and perspectives (pragmatic, sociological, semiotic, discursive, etc.). With such a multidisciplinary approach, the monologue can be defined, firstly, as a genre and also, as a discourse. Secondly, the precedents of Capri’s monologues are identified and the place they take in the tradition of the Literature of local customs and manners is settled down. On the other hand, in this Thesis we can discover how different typifications coexist in the monologues with clear postmodern elements, such as the psycologization of the body, the humorous commitment that is shown in a dramatized realism of spectacular nature, the (auto) parody, the naturalness, and the ambition of sincerity. Moreover, it is also analyzed how the comical structure of the monologues is built up with mechanisms based on the script opposition, or how the dissociation shows the aspects of the postmodern society that the humorist wants to reject. Finally, there is a research on the ways in which Capri’s monologues have reached us nowadays on both television programs and theatre versions.