Alguns aspectes de la provisió i la despesa en serveis socials: teoria i aplicació al cas de Catalunya

Abstract

Els nexes d'unió entre la Hisenda Pública i la Política Social han tingut un reconeixement explícit, que s'ha posat de manifest en entrar en conflicte els dos conceptes, degut a l'evolució i l'allunyament dels seus objectius. Un reconeixement implícit ja existia des que els drets socials varen ser contemplats en les cartes magnes dels països democràtics i en les directrius i recananacions dels organismes internacionaIs.

Els països han disenyat en llurs constitucions polítiques de benestar social i els organismes internacionals han promogut objectius comuns de progrés social (desenvolupament humà, atencions socials, millora dels estàndars de vida), que han estat signats i ratificats per les nacions membres o afiliades. Això ha portat a aquests països a garantir, amb càrrec a les finances públiques, els esrrentats drets socials que, per aquests convenis, han adquirit la categoria de bens de caràcter públic.

Aquests compromisos inicials han tingut una evolució que acompanyava un contexte de desenvolupament econòmic i social. Però, en el moment en que la crisi ha deturat el creixement general, el nivell d'aquests serveis ha posat en situació límit l'activitat financera de l'Estat. Aquesta situació ha portat a un reexamen del punt en que es situa el caràcter públic d'un bé o servei (producció, provisió, consum), que faci inqüestionable el seu finançament per la hisenda comunitària i quin nivell de la mateixa (central, regional, local), la lògica i les possibilitats d'una provisió compartida (sector públic-sector privat-sector social), o l'adscripció a un dels dos últims sectors, segons que la fòrmula adient o desitjada sigui "amb guanys" ("profit") o "sense guanys" ("non-profit"), que caracteritzen, respectivament, als sectors privat i social.

El propòsit d'aquesta tesi és, al capítol I, donar una pauta per poder situar i qualificar els serveis socials entre les alternatives privacitat-publicitat, en base a la tipologia establerta en la teoria dels bens públics, dins d'un esquema del procés oferta-demanda.

Al capítol II, es desenvolupen formes de provisió de serveis socials aplicables als tres sectors -públic, privat i social-, tant pel que fa a la prestació dels serveis can al seu finançarrent, com a pauta per utilitzar el sistema adient en cada cas, segons el resultat de la contrastació d'un servei amb l'esquena esmentat.

Les formes de finançarrent estàn estretament lligades als sistemes de prestació dels serveis; és adient, per tant, l'anàlisi dessagregada dels dos processos, que es fa a l'esmentat capítol, per treure'n les implicacions sobre els nivells d'oferta i demanda que cada sistema comporta, i oferir la possibilitat de variar les relacions existents, per arribar a aquelles que ofereixin un major equilibri entre la satisfacció d'unes necessitats i les formes de subvenció d'uns serveis.

Com s'ha demostrat repetidament en els últims temps, el finançament públic dels serveis socials i de benestar és el causant principal de l'elevació de la despesa pública. Però sota aquesta afirmació genèrica hi ha una actuació diferent dels conceptes que configuren la despesa social. Per això, al capítol III s'analitza, per una selecció de països dels quals s'ha disposat de l'informació necessària, l'estructura i composició interna de la despesa, en especial la despesa social, i es dona compte, també, del contingut d'obligacions socials adquirides per compromisos legals, que les han convertit en "economies de transferència".

Al capítol IV es veu que, malgrat la crisi i la depresió econòmica, que han provocat una recesió general, les societats que havien superat la fase industrial i estaven en l'etapa industrial avançada, continuen la seva evolució cap a una nova forma de societat, anomenada post-industrial. Això comporta una adequació d'objectius, polítiques i finances als recursos escassos existents, endagant una racionalització de les activitats socials per tal que, de l'eficàcia tècnica i l'eficiència econànica, en resulti un rendiment social elevat.

De la proolemàtíca originada pel binomi nivell d'evolució assolit-grau d'insuficiència de recursos disponibles, ja s'en ocupen els països afectats amb mesures encaminades a l'objectiu immediat de contenció de la despesa pública i, també, els organismes intemacionals dels que formen part aquelles nacions, amb l'estudi de canvis substancials d'aplicació a més llarg termini, que són analitzats i contrastats a l'esmentat capítol IV.

En els capítols III i IV es fa evident que, per poder endegar el futur, tant els països can els organismes internacionals parteixen del coneixement de la realitat existent. Per això, al capítol V es presenta la situació dels serveis socials a Catalunya, que comprèn els serveis sota la competència de la Generalitat i adscrits a la Direcció General de Serveis Socials. Es fa un balanç dels recursos públics assignats, per determinar la seva importància relativa i la distribució de la responsabilitat financera entre la Generalitat, les Diputacions i els Ajuntaments, contrastant, al final, aquest comportament amb la tònica observada en l'anàlisi comparat del capítol III.

Encara que el futur de la delimitació de l'àmbit, competències. i responsabilitats financeres dels serveis socials a Catalunya està pendent, bàsicament, de dues lleis que, avui, encara s'estan perfilant (Llei de Serveis Socials i Llei Reguladora de Bases de Règim Local), la distribució actual, exposada al capítol V, permet assenyalar les transferències de la Generalitat (ajudes individuals i subvencions a centres de serveis socials) com la part més important del dispendi públic en serveis socials a Catalunya. Per tant, l'anàlisi de la seva distribució, que es fa al capítol VI, junt amb el coneixement del seu origen, han de permetre l'aplicació de les mesures adoptades i els canvis estudiats pels països avançats, que es creguin convenients per aconseguir els resultats que la nostra economia permet i la nostra societat es mereix.

Així, encara que el nivell de serveis socials assolit a Catalunya sigui inferior al que gaudeixen els països esmentats, es poden conduir millor cap a un creixement equilibrat i racional, si se’ls aplica, alhora, un criteri econòmic i social que conjugui possibilitats d'elecció individual amb assignació eficient de recursos, ajustant el nivell de la demanda per mitjà d'elements reguladors i racionalitzant l'oferta perquè contribueixi a la contenció de la despesa.