dc.description.abstract
Aquesta tesi doctoral es centra en l’estudi del pensament de Pompeu Gener, partint especialment de dos centres principals d’interès: les seves concepcions sobre la qüestió nacional, de tarannà regeneracionista, i les seves tesis intel·lectualistes. Pompeu Gener és un dels grans oblidats en el panorama intel·lectual català de finals de segle XIX i principis del XX. Molt ben relacionat amb els cercles intel·lectuals i científics francesos i amb els ambients artístics finiseculars, introductor a Catalunya i Espanya dels corrents de pensament positivistes i vitalistes, la seva contribució a la gestació del modernisme –sobretot a través de la seva influència com a divulgador i transmissor d’idees- és inequívoca. Tanmateix, la seva imatge ha romàs associada a la bohèmia i a la disbauxa artística del tombant de segle, sent descartada a priori qualsevol valoració del seu pensament. Partint de la constatació d’aquest descrèdit, a la primera part de la tesi s’ha traçat una biografia intel·lectual de Pompeu Gener, realitzant una aproximació al seu pensament, relacionant-lo amb els diferents corrents teòrics i estètics de finals del segle XIX, i valorant de forma plausible la seva importància relativa a través de l’anàlisi de les seves interaccions amb la intel·lectualitat del moment.
La segona part de la tesi es centra en l’estudi de les propostes de Pompeu Gener al voltant de la qüestió nacional, situant-les en el context d’una codificació nacionalista elaborada amb especial força a partir de les darreries del segle XIX i en la qual l’intel·lectual hi juga un paper important a través de les formulacions regeneracionistes. En els seus textos descobrim un catalanisme connectat amb les teories evolucionistes i vitalistes -desvinculat doncs d’una legitimació metafísica o contractual de la nació-, però també l’espectre de les idees racistes i etnicistes. Per tal de valorar la representativitat i repercussió de la proposta catalanista de Pompeu Gener, s’han relacionat les seves tesis amb les diferents influències teòriques que amalgama el seu pensament, amb les herències recollides de la cultura política federalista i, des d’una perspectiva comparada, amb les codificacions nacionalistes finiseculars, tant les de signe catalanista com les espanyolistes.
Finalment, la tercera part es centra en l’estudi de les propostes intel·lectualistes de l’autor, a partir de les quals pretén construir la possibilitat teòrica d’una societat dominada pel pensament, la ciència i l’art, en oposició a les inèrcies plutocràtiques de la societat capitalista. L’intel·lectualisme de Pompeu Gener connecta amb un cert elitisme positivista i amb una certa estètica romàntica del geni que travessa el segle XIX en oposició a la incipient societat de masses; però, sobretot, connecta amb una lectura aristocratitzant del superhome nietzschià. L’anàlisi d’aquestes tesis s’emmarca en l’objectiu de traçar una panoràmica de les relacions de la intel·lectualitat amb el poder, amb les implícites tensions internes –en una intel·lectualitat que es comença a identificar incipientment com a tal- entre una voluntat emancipadora i l’albirament de les possibilitats d’obtenir prebendes. A Catalunya, aquestes tensions s’expressen sobretot a partir del tombant de segle, quan l’avantguarda modernista pren una determinació regeneracionista que en darrera instància la porta a la possibilitat sempre hipotètica d’encapçalar un moviment de desvetllament col·lectiu amb ingredients clarament nacionalistes. Aquestes potencialitats però, es veuen reduïdes amb el progressiu creixement del catalanisme conservador i amb el tomb que suposa l’hegemonia noucentista a partir de 1906: el triomf d’un model ja clarament caracteritzat per la subjecció ideològica de l’intel·lectual a una maquinària de poder i la integració del regeneracionisme intel·lectualista en una codificació nacionalista de paràmetres inequívocament burgesos i d’ordre.
cat
