Prosodic systems in contact: Occitan and French

Abstract

Occitan and French are two Gallo-Romance languages that have been in a diglossic situation in Southern France for centuries. Couched in an Autosegmental-Metrical framework, the present thesis analyzes the prosody of Occitan-French bilinguals in their two languages, as compared to that of Northern French monolinguals or bilinguals whose Occitan is in contact with other languages (with Piedmontese and Italian, punctually with Catalan and Spanish). The contribution of this thesis is twofold: on the one hand, it provides the first description of the prosodic system of Occitan, which was an urgent task to complete, since native speakers are becoming rare; on the other hand, it shows how language contact has led Occitan and Southern French to converge into an intermediate prosodic system between Northern (standard) French and the other Romance languages like Catalan, Spanish or Italian. The data analyzed for this thesis are of two types: intonation questionnaires including 29 situations and fable summaries produced after listening to a recording in the target variety. We analyzed the intonation questionnaires of 81 Northern French speakers, 70 Southern French speakers and 58 Occitan speakers to compare the intonational phonology of these varieties and give a first approximation to intonational dialectal variation in Occitan. Our model for the interplay of phrasing and metrical structure was refined thanks to the observation of 62 fable summaries and 15 summaries were then selected for a cross-linguistic acoustic analysis. As far as intonational phonology is concerned, Occitan appears to align with the dominant language with which it is in contact. While the particular contours of Occitan for statements of the obvious and vocatives have been transferred to Southern French, very few divergences have been observed in other sentence types in France. By contrast, the Occitan dialects spoken outside of France present some different intonational patterns, which align with Catalan and Spanish in the case of Aranese Occitan, and with Italian and Piedmontese in the case of Cisalpine Occitan. In respect to prosodic phrasing and metrical structure, quantitative analyses of the data show that Occitan has adopted the Accentual Phrase (AP) of French as a domain for pitch accent distribution: in both Occitan and French, the syllable that receives phrasal stress, at most one syllable away from the right edge of the AP, is obligatorily marked by an increase in F0 (in prenuclear position), intensity and duration; an AP-initial pitch rise may be associated with secondary stress on the first syllable of the leftmost lexical word in the AP. However, the internal organization of the Accentual Phrase (AP) is different in Northern French and in the southern varieties. In Northern French, word stress was completely lost: primary stress is assigned post-lexically to the rightmost full syllable in the AP and APinternal words show no prominence at all. By contrast, in Occitan and Southern French, AP-internal words may display pitch movements, aligned with the syllable that bears word stress in Occitan and with the last full syllable of the word in Southern French. These results highlight the status of Occitan and Southern French as a bridge prosodic system within the Romance languages, presenting the metrical system typical of languages such as Catalan, Spanish, or Italian, but in which the adoption of the Northern French AP as domain for pitch accent distribution has somewhat weakened word stress, since its acoustic marking is optional inside APs. As a conclusion, the intonational phonology of Occitan tends to align with the dominant language. By contrast, we hypothesize that historically, while word stress was lost in Northern French, the metrical structure of Occitan was transferred to Southern French, retaining the general Romance organization in syllables, feet and prosodic words.

L’occità i el francès són dues llengües gal·loromàniques que fa segles que estan en una situació de diglòssia al Sud de França. Emmarcant-se en el model Mètric-Autosegmental, aquesta tesi analitza la prosòdia de bilingües occità-francès en les seves dues llengües, comparada amb la de monolingües en francès septentrional, o de bilingües l’occità del quals és en contacte amb d’altres llengües (amb el piemontès i l’italià, puntualment amb el català i l’espanyol). La contribució d’aquesta tesi és doble: d’una banda, aporta la primera descripció del sistema prosòdic de l’occità, la qual tasca era urgent de dur a terme, ja que els parlants nadius van escassejant cada vegada més; d’altra banda, demostra com el contacte de llengües ha dut l’occità i el francès meridional a convergir cap a un sistema prosòdic intermedi entre el del francès septentrional (estàndard) i el de les altres llengües romàniques com ara el català, l’espanyol o l’italià. Les dades analitzades per a aquesta tesi són de dos tipus: uns qüestionaris d’entonació que inclouen 29 situacions i uns resums d’una faula, produïts després d’haver-ne escoltat un enregistrament en la pròpia varietat. Hem analitzat els qüestionaris d’entonació de 81 parlants de francès septentrional, de 70 de francès meridional i de 58 d’occità per tal de comparar la fonologia entonativa d’aquestes varietats i oferir una primera aproximació a la variació dialectal entonativa en occità. El nostre model per a la interacció entre agrupació prosòdica i estructura mètrica va ser refinat gràcies a l’examinació de 62 resums de faula i, a continuació, 15 resums van ser seleccionats per a efectuar una anàlisi acústica entre llengües. Pel que fa a la fonologia entonativa, l’occità sembla acompassar-se amb la llengua dominant amb la qual està en contacte. Mentre que els contorns particulars de l’occità per a les declaratives d’obvietat i els vocatius s’han transferit al francès meridional, s’han observat molt poques divergències en altres tipus d’oracions dins de França. En canvi, els dialectes occitans que es parlen fora de França presenten alguns patrons entonatius diferents, que s’alineen amb el català i l’espanyol en el cas de l’occità aranès, i amb l’italià i el Piemontès en el cas de l’occità cisalpí. Respecte de l’agrupació prosòdica i l’estructura mètrica, l’anàlisi quantitativa de les dades mostra que l’occità ha adoptat el Grup Accentual (AP, per “Accentual Phrase”) del francès com a domini per a la distribució dels accents tonals: tant en occità com en francès, la síl·laba que rep l’accent de grup, com a molt a una síl·laba de distància del límit dret de l’AP, és obligatòriament marcada per un augment d’F0 (en posició prenuclear), d’intensitat i de durada; una pujada de to inicial d’AP pot associar-se a un accent secundari en la primera síl·laba del mot lèxic més a l’esquerra dins de l’AP. Tot i això, l’organització interna de l’AP és diferent en francès septentrional i en les varietats meridionals. En francès del Nord, l’accent de mot es va perdre del tot: l’accent primari s’assigna de manera postlèxica a la darrera síl·laba plena de l’AP, i els mots a l’interior de l’AP no presenten cap mena de prominència. En canvi, en occità i en francès meridional, els mots a l’interior de l’AP poden presentar moviments tonals, alineats amb la síl·laba que porta l’accent de mot en occità i amb la darrera síl·laba plena de la paraula en francès meridional. Aquests resultats subratllen l’estatus de l’occità i del francès meridional com a sistema prosòdic que fa de pont entre les llengües romàniques, en presentar el sistema mètrica típic de llengües com el català, l’espanyol o l’italià, però en el qual l’adopció de l’AP del francès septentrional com a domini per a la distribució dels accents tonal ha en certa manera afeblit l’accent de mot, ja que marcar-lo acústicament dins de l’AP és optatiu. Per concloure, la fonologia entonativa de l’occità tendeix a alinear-se amb la llengua dominant. En canvi, emetem la hipòtesi que històricament, mentre que l’accent de mot es va perdre en francès septentrional, l’estructura mètrica de l’occità es va transferir al francès meridional, mantenint l’organització romànica general en síl·labes, peus i mots prosòdics.