Característiques del compliment dels tractaments per a l’osteoporosi i característiques dels pacients amb resposta inadequada al tractament a Catalunya

Abstract

L’osteoporosi és un trastorn esquelètic caracteritzat per una disminució en la resistència òssia que predisposa a la persona que el pateix a un risc augmentat de fractura. Els fàrmacs de primera elecció per al tractament de l’osteoporosi són els bifosfonats. Existeixen molts estudis que informen d’un baix compliment del tractament amb bifosfonats, però la informació de què disposem per a la resta de fàrmacs de dispensació ambulatòria és escassa. Es va realitzar un estudi de cohorts retrospectiu basat en la base de dades poblacional SIDIAP. SIDIAP conté informació d’atenció primària i dades de dispensació farmacèutica d’uns 5 milions de persones a Catalunya (80% de la població). Es van seleccionar tots els pacients de SIDIAP que van iniciar un tractament contra l’osteoporosi entre l’1/1/2007 i el 30/06/2011 i que no havien realitzat cap tractament contra l’osteoporosi els 2 anys anteriors. Es va modelar el temps entre la primera prescripció i la interrupció terapèutica (amb una bretxa mínima d’interrupció del tractament de 6 mesos) utilitzant els models de supervivència competitiva de Fine&Gray. Es van identificar 127.722 pacients que van iniciar qualsevol medicament contra l'osteoporosi en el període d'estudi. El fàrmac més freqüentment prescrit va ser alendronat setmanal (N = 55.399). La persistència més alta va ser per risedronat mensual (40% de persistència a l’any), i la més baixa per a risedronat diari (7,7% a l’any). La interrupció del tractament va ser molt freqüent (des d’un 49,5% (risedronat mensual) fins un 84,4% (risedronat diari)), així com el canvi de tractament durant el primer any (2,8% (alendronat setmanal) a 10% (alendronat diari)). Els models d’ajustament multivariable van mostrar que només risedronat mensual tenia una persistència a l’any més alta que alendronat setmanal, i que teriparatide tenia una persistència equivalent. La resta de tractaments van mostrar una persistència menor. Risedronat mensual, alendronat setmanal i teriparatida diària són els fàrmacs amb la persistència més alta. Destaca que les medicacions orals diàries tenen taxes d’entre un 40 i un 60% més de risc de discontinuació durant el primer any en comparació amb alendronat setmanal. Per altra banda, tot i que els bifosfonats orals són molt eficaços en la prevenció de fractures, alguns pacients segueixen fracturant-­‐se durant el tractament. Vam buscar identificar els predictors d’aquestes aquestes fractures en una cohort d’usuaris incidents de tractament amb bifosfonats orals a partir de la mateixa base de dades SIDIAP, que van iniciar el tractament entre els anys 2006 i 2007. Els criteris d'exclusió van ser: Malaltia de Paget, < 40 anys, i qualsevol tractament antiosteoporosis en l’any previ. Els factors de risc van ser definits a priori i van incloure: edat, gènere, IMC, dèficit de vitamina D, tabac, alcohol, comorbilitats prèvies i polimedicació. Es va definir “Fractura durant el tractament” (FDT) com aquella que es produïa després d’un mínim de 6 mesos de tractament en pacients complidors (MPR ≥ 80%). Es van utilitzar models de supervivència competitiva de Fine&Gray per identificar els factors predictors. Només 7.449 dels 21.385 participants inclosos (34,8%) van completar > 6 mesos de tractament. La incidència de FDT va ser 3,4/100 persones-­‐any (IC 95%: 3,1 – 3,7). Els principals predictors de FDT van ser: edat (SHR per 60 a < 80 anys: 2,18; ≥80 anys: 2,5); existència de fractura anterior (>6 mesos: 1,75; i ≤6 mesos: 2,49]; baix pes: 2,11; artritis inflamatòries: 1,46; ús d'inhibidors de la bomba de protons (IBP): 1,22; dèficit de vitamina D: 2,69. Fins i tot entre bons complidors, un 3,4% dels usuaris de bifosfonats orals es fracturarà cada any. L’edat, el baix pes, el dèficit de vitamina D, l’ús d’IBP, la fractura prèvia i les artritis inflamatòries van augmentar el risc de FDT.

La osteoporosis es un trastorno esquelético caracterizado por una disminución en la resistencia ósea que predispone la persona que la sufre a un riesgo aumentado de fractura. Los fármacos de primera elección para el tratamiento de la osteoporosis son los bifosfonatos. Hay muchos estudios que reportan un bajo cumplimiento del tratamiento con bifosfonatos, pero la información que tenemos para el resto de las medicaciones de dispensación ambulatoria es escasa. Se realizó un estudio de cohortes retrospectivo basado en la base de datos SIDIAP. SIDIAP contiene información sobre asistencia primaria y datos de dispensación de farmacia de unos 5 millones de personas en Cataluña [80% de la población]. Se seleccionaron los pacientes de SIDIAP que empezaron un tratamiento contra la osteoporosis entre 01/01/2007 y 30/06/2011 y que no habían realizado ningún tratamiento contra la osteoporosis los 2 años anteriores. Se utilizaron modelos de supervivencia competitiva de Fine&Gray para modelar el tiempo entre la primera prescripción y la interrupción terapéutica (con una brecha mínima de interrupción de 6 meses). Se identificaron 127.722 pacientes que iniciaron tratamiento contra la osteoporosis en el período de estudio. El medicamento prescrito con más frecuencia fue alendronato semanal (N = 55.399). La persistencia más alta fue para risedronato mensual (40% de persistencia en el año) y la más baja para risedronato diario (7.7% al año). La interrupción del tratamiento fue muy común [de 49,5% (risedronato mensual) hasta el 84.4% (risedronato diario)], así como el cambio de tratamiento durante el primer año [2,8% (alendronato semanal) al 10% (alendronato diario)]. Los modelos de ajuste multivariable demostraron que risedronato mensual tenía una persistencia al año superior a alendronato semanal, y teriparatida una persistencia equivalente. El resto de los tratamientos mostró una persistencia menor. Risedronato mensual, alendronato semanal y teriparatida diaria fueron los medicamentos con persistencia más alta. Destaca que los fármacos orales diarios tuvieron tasas de entre un 40 y un 60% más riesgo de interrupción durante el primer año comparado con el alendronato semanal. Por otro lado, a pesar de que los bifosfonatos orales son muy eficaces en la prevención de fracturas, algunos pacientes se continúan fracturando durante el tratamiento. Buscamos identificar los predictores de estas fracturas en una cohorte de usuarios incidentes de tratamiento con bifosfonatos orales desde la misma base de datos SIDIAP, que comenzaron el tratamiento entre los años 2006 y 2007. Los criterios de exclusión fueron: enfermedad de Paget, menores de 40 años y tratamiento con algún fármaco antiosteoporosis el año previo. Los factores de riesgo se definieron a priori e incluyeron: edad, género, índice de masa corporal, déficit de vitamina D, tabaco, alcohol, comorbilidades previas y polimedicación. Se definió "Fractura durante el tratamiento" (FDT) como aquella que se produjo después de un mínimo de 6 meses de tratamiento en los pacientes cumplidores (MPR ≥ 80%). Se utilizaron modelos de supervivencia competitiva de Fine&Gray para identificar los factores predictores. Sólo 7.449 de los 21.385 participantes (34,8%) completaron > 6 meses de tratamiento. La incidencia de FDT fue 3,4/100 años (IC 95%: 3,1-­‐3,7). Los principales predictores de FDT fueron: edad (SHR para 60 a <80 años: 2,18; ≥ 80 años: 2,5); existencia de fractura previa (> 6 meses: 1,75; ≤ 6 meses: 2,49]; bajo peso: 2,11; artritis inflamatorias: 1,46; uso de inhibidores de la bomba de protones (IBP): 1,22; déficit de vitamina D: 2,69. Incluso entre pacientes cumplidores, un 3,4% de los usuarios de bifosfonats orales se fracturará cada año. La edad, el bajo de peso, el déficit de vitamina D, el uso de IBP, las fracturas previas y las artritis inflamatorias aumentaron el riesgo de FDT.

Osteoporosis is a skeletal disorder characterized by a decrease in bone strength that predisposes the person who suffers it an increased risk of fracture. Bisphosphonates (BP) are the first choice drugs’ for the osteoporosis treatment. And although a number of reports suggest very low persistence with oral BP, there is limited data on persistence with other anti-­‐osteoporosis medications. We conducted a population-­‐based retrospective cohort study using data from the SIDIAP database. SIDIAP contains computerized primary care records and pharmacy dispensing data for 5 million people of Catalonia (80% of the population). All SIDIAP participants starting any anti-­‐osteoporosis drug between 1/1/2007 and 30/06/2011 (with 2 years wash-­‐out) were included. We modelled the time between the first prescription to the cessation using Fine&Gray survival models and with a 6-­‐months gap. We modelled persistence as the time between first prescription and therapy discontinuation (refill gap of at least 6 months) using Fine and Gray survival models with competing risk for death. We identified 127,722 patients who started any anti-­‐osteoporosis drug in the study period. The most commonly prescribed drug was weekly alendronate (N = 55,399). 1-­‐Year persistence ranges from 40% with monthly risedronate to 7.7% with daily risedronate. Discontinuation was very common [from 49.5% (monthly risedronate) to 84.4% (daily risedronate)] as was also switching in the first year of therapy [from 2.8% (weekly alendronate) to 10% (daily alendronate)]. Multivariable adjusted models showed that only monthly risedronate had better 1-­‐ year persistence than weekly alendronate and teriparatide equivalent, whilst all other therapies had worse persistence. Early discontinuation with available anti-­‐osteoporosis oral drugs is very common. Monthly risedronate, weekly alendronate, and daily teriparatide are the drugs with the best persistence, whilst daily oral drugs have 40–60 % higher first-­‐year discontinuation rates compared to weekly alendronate. On the other hand, although oral bisphosphonates are highly effective in preventing fractures, some patients will fracture while on treatment (FWOT). We identified predictors of such fractures in a population-­‐based cohort of incident users of oral BP. We screened the SIDIAP database to identify new users of oral BPs in 2006–2007. Exclusion criteria were the following: Paget disease; <40 years of age; and any antiosteoporosis treatment in the previous year. A priori defined risk factors included age, gender, body mass index, vitamin D deficiency, smoking, alcohol drinking, preexisting comorbidities, and medications. FWOT were defined as those occurring among participants persisting for at least 6 months and with an overall high compliance (medication possession ratio ≥ 80%). Fine&Gray survival models accounting for competing risk with therapy discontinuation were fitted to identify key predictors. Only 7,449 of 21,385 participants (34.8%) completed more than 6 months of therapy. Incidence of FWOT was 3.4 / 100 person-­‐year. Predictors of these among patients persisting and adhering to treatment included: older age (subhazard ratio [SHR] for 60 to <80 years, 2.18; for ≥80 years, 2.5); previous fracture (1.75 and 2.49, in the last 6 months and longer, respectively); underweight, 2.11; inflammatory arthritis, 1.46; use of proton pump inhibitors (PPI), 1.22; and vitamin D deficiency, 2.69. Even among high compliers, 3.4% of oral BP users will fracture every year. Older age, underweight, vitamin D deficiency, PPI use, previous fracture, and inflammatory arthritis increase risk. Monitoring strategies and/or alternative therapies should be considered for these patients.