Análisis de los procesos de integración neurosensorial implicados en el control de la estabilidad postural en pacientes con disfunción cráneo-mandibular

Abstract

L'eficiència dels mecanismes implicats en el control de l'estabilitat postural depèn de l'adequada percepció i integració de les informacions neurosensorials provinents de tres sistemes principals: el sistema somestèsic, especialment amb la contribució de les informacions d'origen cutani-plantar i cervical, el sistema vestibular i el sistema visual. Nombrosos estudis han avaluat el paper que poden exercir les alteracions del sistema estomatognàtic, referides a l'oclusió o a la presència de disfunció craniomandibular (DCM), sobre la postura i, en menor mesura, sobre el control postural, mostrant resultats no concloents. Amb l'objectiu de comprovar si els pacients amb DCM presenten un control de l'estabilitat postural més deficitari es van comparar els registres estabilomètrics estàtics i dinàmics entre un grup de 51 pacients amb DCM i un altre grup control homogeni de subjectes sans. De manera paral·lela, tots els participants van ser avaluats en una sèrie de proves clíniques en les quals es va comprovar la correcta integració de la informació propioceptiva cervical, visual i vestibular.

En relació amb l'avaluació estabilomètrica, els pacients amb DCM van presentar registres significativament més elevats en condicions estàtiques i dinàmiques per algunes de les variables estabilomètriques considerades. Es van trobar diferències significatives en el valor del coeficient estabilomètric de Romberg, la mitjana del qual va ser 29,35 punts més elevada en els pacients amb DCM (p-valor=0,037, test U de Mann-Whitney), situació indicativa d'una major preponderància en la utilització de la informació visual durant les estratègies de control postural. La integració de la informació cutani-plantar no va mostrar diferències entre els grups d'estudi, els valors del coeficient estabilomètric plantar van ser molt similars entre els pacients i els controls. La influència del sistema masticatori no va presentar efectes negatius sobre l'estabilitat postural, tal com va indicar la comparació de l'índex d'influència estomatognàtic, per a la superfície i la longitud estabilomètrica, que va presentar valors similars en tots dos grups. Els resultats derivats de les exploracions clíniques plantejades van indicar que els pacients amb DCM van presentar, en un percentatge significativament més elevat, limitacions de la mobilitat cervical atlo-axoidea (72,55% vs 27,45% per als controls, p-valor 2=0,000), així com també una major freqüència en la presència de dolor miofascial durant l'exploració palpatòria de la regió cervical. La funció vestibular va mostrar diferències significatives amb un major percentatge de pacients amb DCM que van presentar una hipofunció vestibular unilateral (33,33% vs 15,69 per als controls; p-valor 2=0,038). En relació amb la funció visual, el percentatge de subjectes en tots dos grups d'estudi que van presentar una alteració de la funció binocular va ser similar.

Considerant les variables estabilomètriques estàtiques i dinàmiques, en les quals els pacients van presentar valors superiors respecte dels controls, es va procedir a la comparació dels resultats estabilomètrics obtinguts entre els propis pacients amb DCM. L'objectiu va ser determinar l'existència d'associacions entre les alteracions de la integració de la informació neurosensorial, avaluades a través de les exploracions clíniques plantejades, i l'augment dels registres estabilomètrics trobats en els pacients amb DCM. Es van comparar els registres estabilomètrics per a les variables considerades entre aquells pacients que van presentar limitació en la mobilitat cervical, hipofunció vestibular o funció binocular alterada; i els que van mostrar una normalitat en els resultats. Els registres estabilomètrics no van mostrar diferències entre tots dos subgrups de pacients amb DCM. D'aquesta forma, no es va poder establir una associació específica, per a l'alteració d'alguna de les informacions neurosensorials avaluades, que pogués justificar que el control postural en el grup de pacients amb DCM fos més deficitari, empitjorant en situació visual d'ulls tancats i específicament en considerar l'estabilitat en un pla transversal.

La eficiencia de los mecanismos implicados en el control de la estabilidad postural depende de la adecuada percepción e integración de las informaciones neurosensoriales provenientes de tres sistemas principales: el sistema somestésico, especialmente con la contribución de las informaciones de origen cutáneo-plantar y cervical, el sistema vestibular y el sistema visual. Numerosos estudios han evaluado el papel que pueden desempeñar las alteraciones del sistema estomatognático, referidas a la oclusión o a la presencia de disfunción cráneo-mandibular (DCM), sobre la postura y, en menor medida, sobre el control postural, mostrando resultados no concluyentes. Con el objetivo de comprobar si los pacientes con DCM presentan un control de la estabilidad postural más deficitario se compararon los registros estabilométricos estáticos y dinámicos entre un grupo de 51 pacientes con DCM y otro grupo control homogéneo de sujetos sanos. De manera paralela, todos los participantes fueron evaluados en una serie de pruebas clínicas en las que se comprobó la correcta integración de la información propioceptiva cervical, visual y vestibular. En relación con la evaluación estabilométrica, los pacientes con DCM presentaron registros significativamente más elevados en condiciones estáticas y dinámicas para algunas de las variables estabilométricas consideradas. Se encontraron diferencias significativas en el valor del coeficiente estabilométrico de Romberg, cuya media fue 29,35 puntos más elevada en los pacientes con DCM (p-valor=0,037, test U de Mann-Whitney), situación indicativa de una mayor preponderancia en la utilización de la información visual durante las estrategias de control postural. La integración de la información cutáneo-plantar no mostró diferencias entre los grupos de estudio, los valores del coeficiente estabilométrico plantar fueron muy similares entre los pacientes y los controles. La influencia del sistema masticatorio no presentó efectos negativos sobre la estabilidad postural, tal y como indicó la comparación del índice de influencia estomatognático, para la superficie y la longitud estabilométrica, que presentó valores similares en ambos grupos. Los resultados derivados de las exploraciones clínicas planteadas indicaron que los pacientes con DCM presentaron, en un porcentaje significativamente más elevado, limitaciones de la movilidad cervial atlo-axoidea (72,55% vs 27,45% para los controles, p-valor 2=0,000), así como también una mayor frecuencia en la presencia de dolor miofascial durante la exploración palpatoria de la región cervical. La función vestibular mostró diferencias significativas con un mayor porcentaje de pacientes con DCM que presentaron una hipofunción vestibular unilateral (33,33% vs 15,69 para los controles; p-valor 2=0,038). En relación con la función visual, el porcentaje de sujetos en ambos grupos de estudio que presentaron una alteración de la función binocular fue similar. Considerando las variables estabilométricas estáticas y dinámicas, en las que los pacientes presentaron valores superiores respecto de los controles, se procedió a la comparación de los resultados estabilométricos obtenidos entre los propios pacientes con DCM. El objetivo fue determinar la existencia de asociaciones entre las alteraciones de la integración de la información neurosensorial, evaluadas a través de las exploraciones clínicas planteadas, y el aumento de los registros estabilométricos hallados en los pacientes con DCM. Se compararon los registros estabilométricos para las variables consideradas entre aquellos pacientes que presentaron limitación en la movilidad cervical, hipofunción vestibular o función binocular alterada; y los que mostraron una normalidad en los resultados. Los registros estabilométricos no mostraron diferencias entre ambos subgrupos de pacientes con DCM. De esta forma, no se pudo establecer una asociación específica, para la alteración de alguna de las informaciones neurosensoriales evaluadas, que pudiera justificar que el control postural en el grupo de pacientes con DCM fuera más deficitario, empeorando en situación visual de ojos cerrados y específicamente al considerar la estabilidad en el plano transversal o medio-lateral.