Què vol dir “participar” en el canvi d’època? De la governança participativa a les noves estratègies de participació. El cas de la Política d’Immigració a Catalunya (2007 - 2014)

Abstract

Amb aquesta tesi es vol explicar com en un context de canvi d’època, en el que els mecanismes i els espais de participació propis de les xarxes de governança perden part de la seva capacitat de ser reconeguts com espais d’incidència, emergeixen noves estratègies de participació bottom up. Estratègies que tenen unes característiques diferents als tradicionals espais de participació i que ens fan plantejar la necessitat de revisar els criteris de qualitat democràtica per avaluar les experiències de participació ciutadana. Per tal de dur a terme aquesta recerca ens hem centrat en l’estudi de cas de la Política d’Immigració a Catalunya durant el període 2007 – 2014. L’any 2007 va esclatar una crisi econòmica-financera que va contribuir a que s’acceleressin molts dels factors de canvi (socials, econòmics, tecnològics i polítics) que s’estaven gestant des de feia dècades en les societats. En el cas de l’Estat Espanyol, a nivell econòmic, el pas d’un capitalisme fordista desenvolupat al llarg del segle XX cap un capitalisme avançat, de naturalesa post-fordista, altament especialitzat, diversificat i deslocalitzat té repercusions devastadores tan a nivell d’exclusió social com en la reducció dràstica dels recursos de les administracions locals i autonòmiques. En termes d’exclusió social, un dels col•lectius que es veu més afectat per l’impacte de la crisi és població immigrada. D’una banda, amb un augment de les persones immigrants en situació d’irregularitat sobrevinguda. I, de l’altra, amb un increment de les desigualtats socials i l’empobriment de la societat espanyola i especialment del col•lectiu immigrant. A nivell polític, es crea un escenari en el que d’una banda la ciutadania recupera l’interès per allò públic, però, al mateix temps, perd la confiança en les institucions públiques i els partits polítics. Aquest fet es traduiex en una pèrdua de confiança de la ciutadania vers les institucions que comporta un allunyament dels principals canals formals de representació (Noris, 1999); adoptant formes d’activisme polític de protesta; cercant pràctiques concretes de col•laboració, cooperació i solidaritat; o més en detall, en el cas de l’Estat Espanyol, amb l’emergència del 15-M. I té un impacte en les institucions públiques que comporta, d’una banda la reducció dràstica dels recursos de les administracions locals i autonòmiques que veuen molt mermades la seva capacitat per impulsar polítiques públiques. I de l’altra, les arquitectures de participació i els processos de particpació se’n ressenteixen, tant per la seva existència com pel seu ús. Concretament amb aquesta tesi es vol explicar com, en el cas de la Política d’Immigració a Catalunya (2007-2014), en un context de crisi, davant un augment de la percepció de disfuncionalitat dels mecanismes de participació institucionals (que es caracteritzaven per comptar amb uns criteris de qualitat democràtica) per resoldre problemes col•lectius, emergeixen noves estratègies de participació ciutadana amb voluntat i capacitat d’impactar en la responsiveness de la política pública. I per tal de dur a terme aquest exercici, a partir d’una metodologia inductiva i emprant el mètode de l’estudi de cas, hem dividit la Política d’Immigració a Catalunya en dos períodes. Un primer, del 2007 al 2009, en el que s’elabora el Pacte Nacional per la Immigració. I, un segon, de l’any 2010 al 2014, en el que es produeixen dos fets: un, l’impacte de la crisi en la conituïtat del Pacte Nacional per la Immigració i en els òrgans estables de participació vinculats a la Política d’Immigració a Catalunya. I, de l’altra, un canvi en les estratègies de particiapció de les entitats vinculades a la política d’immigració i l’emergència de noves estratègies bottom up (com la Campanya Tancarem el CIE de Barcelona i la PAH).

This thesis aims to explain how, in the context of a changing era in which the mechanisms and spaces for participation in governance networks are losing some of their ability to be recognised as meaningful spaces, and new strategies emerge for bottom-up participation. Strategies that are different from traditional spaces of participation, and make us consider the need to review democratic quality criteria to evaluate the experiences of public participation. To carry out this research we focused on the case study of Immigration Policy in Catalonia during the 2007 to 2014 period. In 2007, an economic and financial crisis occurred that contributed to accelerating change in many aspects (social, economic, technological and political) that had been bubbling under the surface of society for decades. In the case of Spain, on an economic level, the Fordist capitalism that developed throughout the 20th century led to advanced post-Fordist capitalism, of a highly specialised, diversified and disconnected nature, with devastating effects in terms of social exclusion and the drastic reduction in local and regional government resources. In terms of social exclusion, immigrants were one of the groups that were most affected by the impact of the financial crisis. On the one hand, there was an increase in the number of irregular immigrants. And on the other hand, there was an increase in social inequality and poverty in Spanish society, especially among the immigrant population. On a political level, this creates a scenario in which, on the one hand, citizens are more interested in public affairs, but at the same time, they lose confidence in public institutions and political parties. This translates to a loss of public confidence in institutions, which involves a departure from the official channels of representation (Noris, 1999), leading to political activism and protest and trying to find concrete means for co-operation, solidarity and cooperation. More specifically, in the case of Spain, this saw the emergence of the 15-M movement. It has had an impact on the public institutions involved, with a drastic reduction in the resources of local and regional governments on the one hand, which are undermine their ability to promote public policies. On the other hand, the framework for participation and the participation process suffers, due to both its nature and its use. Specifically, this thesis wants explain how, in the case of Immigration Policy in Catalonia (2007-2014) and within the context of a financial crisis, facing an increased perception of failures on the part of institutional participation mechanisms (which were characterised by their democratic nature) to resolve problems, new strategies emerged for citizen participation with the will and ability to have an impact on the responsiveness of public policy. In order to carry out this exercise, using an inductive methodology and a case study, we divided the Immigration Policy in Catalonia into two periods. The first period is from 2007 to 2009, when the National Pact on Immigration was written. The second period is from 2010 to 2014, when two incidents occurred: firstly, the impact of the financial crisis on the National Pact on Immigration, and on the participatory organisations linked to Immigration Policy in Catalonia. And secondly, a change in participation strategies for entities linked to immigration policy, and the emergence of new bottom-up strategies (such as the 'Tancarem' Campaign by the International Chamber of Businesses in Barcelona and the Platform for People Affected by Mortgages).