Arqueologia d’una instal·lació monacal primerenca a l’arxipèlag de Cabrera (Illes Balears) (segles V-VIII dC) restes arquitectòniques, de producció, ceràmica i altres materials arqueològics

Abstract

La present tesi pretén aprofundir en l’estudi del monacat cristià dels segles IV a VIII. S’ha enfocat especialment a la Mediterrània occidental, però sempre tenint ben presents les principals informacions de la Mediterrània oriental i de l’Atlàntic. També s’ha fet un exhaustiu anàlisi de la ceràmica que va circular per les Illes Balears durant els segles V, VI i VII. Així, sempre que ha estat possible s’ha mirat d’aclarir el seu lloc de producció i la seva datació. En el cas dels contenidors emprats per a transportar mercaderies, també s’ha intentat esbrinar quins varen ser els seus continguts. Finalment, s’ha revisat amb minuciositat la difusió de cada un dels tipus identificats a l’arxipèlag de Cabrera a fi de poder determinar les relacions que van establir els monjos amb altres zones geogràfiques.

L’anàlisi de les troballes de l’arxipèlag de Cabrera ha il·luminat un dels aspectes més foscos de la història de les Illes Balears, i d’Occident en general, com és, el de la difusió del monacat cristià. La comparació amb el que s’ha descobert en altres illetes monàstiques, així com amb les informacions obtingudes de la documentació escrita dels primers vuit-cents anys de la cristiandat, ha proporcionat la base per a poder entendre com es va organitzar la comunitat monàstica cabrerenca. Tota aquesta feina, on ha estat cabdal l’estudi dels materials mobles, especialment els ceràmics, ha permès situar en el segle V el moment de la instal·lació dels monjos a Cabrera. Entre els segles V i VII, la comunitat va disposar d’un cenobi i de diversos eremitoris i s’han pogut descriure alguns dels elements que els caracteritzaren així, com els recursos i activitats que els monjos van dur a terme. S’han trobat instal·lacions d’elaboració de salaons, de porpra i de vi. S’han identificat les àrees de possible conreu i la font d’aigua principal per a l’abastiment. Cabrera pot ser considerada el que alguns textos referits a altres illes qualifiquen d’“illa santa”, una illa d’ocupació exclusiva per part de la comunitats i els seus eventuals servents.

El monestir de Cabrera se situa en un context de fundacions en la Mediterrània occidental, en terra ferma i en illots, que comença a la segona meitat del segle IV i té el seu moment culminant els segles VI-VII. Aquests monestirs varen condicionar les formes de producció i intercanvi locals i regionals dels llocs on arrelaren.

L’anàlisi de la ceràmica dels segles V al VII i altres materials trobats a les illetes monàstiques evidencia que els frares no només sobrevivien, sinó que també disposaven de molts productes importats, alguns de luxe. Els “monjos dels illots” formaven part d’una nova xarxa d’intercanvis en la que s’entrelligaven els mercats locals amb el comerç a llarga distància. Les mercaderies produïdes, acaparades, així com transportades i consumides pels homes dels monestirs circulaven per una xarxa ben organitzada. Els monjos retirats a les illes varen ser, en molts aspectes, els principals protagonistes de l’esmentada xarxa. I és que una qüestió fonamental ha estat la de caracteritzar els “monjos dels illots” com un monacat eminentment marítim. No tan sols arribaven als “deserts marins” en vaixells, sinó que el seu control de la mar, un medi especialment dificultós, juntament amb les “armes” del cristianisme i del monasticisme, els varen permetre la creació, continuïtat i la difusió de les comunitats monàstiques. Una difusió vertaderament espectacular que pot ser qualificada de diàspora comercial.

The present thesis seeks to develop a better understanding of Christian monasticism from the 4th to the 8th century. It has been focused on the western Mediterranean mainly but always considering the main information sources of the eastern Mediterranean and the Atlantic. A thorough analysis of the pottery that circulated in the Balearic Islands during the 5th, 6th and 7th centuries has been carried out too. The production origin, the dating and the pottery geographical distribution have been determined when it has been possible. In some cases, the contents of amphorae or other jars used to transport goods have been identified successfully. Ultimately, a detailed review of the diffusion of each pottery types identified at Cabrera Archipelago has been performed with the aim of determining the relationship that the monks established with other geographic areas.

The analysis of the Cabrera Archipelago findings has highlighted a gap in the Balearic Islands history and Western in general, which is the diffusion of the Christian monasticism. The comparison of the findings discovered in other monastic islands and the written information of the first eight hundred years of Christianity have provided the basis for understanding the organization of the Cabrera monastic community. This research, where the study of the movable archaeological items has been decisive, especially the pottery, has allowed to place in the fifth century the time when the Cabrera monks settled in. The community had a coenobium and several hermitages between the 5th and 7th centuries and it has been possible to describe some of the elements which defined them, like the resources and activities that the monks performed. Facilities for salting, production of purple and wine have been found. The possible farming areas have been identified and also the main water source for the supply. Cabrera can be considered as a “holy island”, an expression used in contemporary texts to describe other islands which were occupied exclusively by the monk communities and their occasional servants.

The Cabrera monastery is placed in a context of establishments in the western Mediterranean, in mainland and in islets, beginning in the second half of the 4th century and that reached its climax in the 6th and 7th centuries. These monasteries conditioned the production methods and the local and regional exchanges of the places where they settled down.

The analysis of the pottery of the 5th to the 7th centuries and other material found in the monastic islets show that the monks not only were surviving, they also had many imported goods; some of them were luxury items. “The islets monks” were part of a new exchange network where local markets were interwoven with long-distance trade. The goods produced, accumulated, transported and consumed by the men of the monasteries were moved using a well organized network. The monks retired in the islands were, in many aspects, the main protagonists of this network. And an essential matter has been the characterization of the "islets monks" as an eminently maritime monasticism. Not only arrived at the “marine deserts” by ship but their control of the sea, an environment particularly difficult, along with the “weapons” of Christianity and monasticism, allowed the creation, continuity and dissemination of the monastic communities, a truly spectacular diffusion that can be described as commercial diaspora.