El πάθος com a motiu tràgic en els escolis i en les manifestacions artístiques d'època imperial: dansa i novel·la

Abstract

El πάθος, entès com a emoció, com a afectació, està íntimament relacionat amb la teoria d'Aristótil a propòsit del que s'ha anomenat la catarsi tràgica. És així que en un context literari específicament tràgic aquest concepte ha estat assimilat tradicionalment amb la compassió i el temor, les emocions tràgiques per excel•lència. És una idea tradicional també associar la tragèdia amb esdeveniments desafortunats, dramàtics, com ara morts, guerres, desgràcies. i, de fet, Aristòtil en obres que no reflexionen sobre literatura defineix aquest concepte com una desgràcia, un patiment. D'aquesta manera, el πάθος, tot i contenir l'empremta tràgica, és un concepte que es pot aplicar també a l'èpica en aquells passatges on es descriu alguna mena de desgràcia amb un estil que aconsegueix generar en l'espectador una emoció en termes de dolor. D'altra banda, la Retòrica és una obra on el filòsof reflexiona a propòsit de diverses emocions, les defineix i explica que són mecanismes útils per emprar en aquelles parts del discurs en què es vol influir en l'emoció del jutge.

És així que en la tradició aristotèlica el πάθος s'ha vinculat amb allò tràgic i amb l'emoció, especialment dolorosa, que es manifesta en un personatge, en una escena, i que es transmet a l'auditori. Aquesta tradició ha perdurat en el món grec i es reflecteix en la lectura que els antics feien dels textos clàssics per excel•lència: èpica i tragèdia. Tota aquesta tradició d'interpretació i comentari de textos literaris a propòsit d'aquest concepte queda molt ben definida i es pot resseguir en el que anomenem escolis antics, comentaris de diferents èpoques (època hel•lenística i imperial bàsicament) a determinats versos, passatges i episodis de les grans fites literàries de l’hel•lenitat.

Però tota aquesta tradició a propòsit del πάθος no es reflecteix només en aquests comentaris erudits, sinó que es pot resseguir també en dues manifestacions artístiques d'època imperial que foren precisament titllades —no només en el seu moment, sinó també recentment per part d'estudiosos del món antic— de produccions poc exquisides i poc serioses amb l'únic objectiu d'entretenir un públic amb una formació cultural i literària més que modesta: es tracta de la dansa d'època imperial (ὄρχησις) —anomenada en la part occidental de l'imperi pantomima— i de la novella d'amor i d'aventures (Aquil•les Taci i Heliodor), també d'època imperial.

Així, si els escolis antics de textos d'èpica i de tragèdia reflecteixen tota una tradició de lectura i de crítica literària que s'estengué fins a època imperial i més enllà, en la dansa i en la novel·la, com a produccions artístiques i literàries,

podem resseguir aquesta tradició del πάθος i la reflexió de què fou objecte des del punt de vista de la creació literària. Així, malgrat que es tracta de manifestacions artístiques recents i novedoses en el seu moment, no per aquest motiu eren alienes a tota la tradició literària anterior, ans al contrari. I, de fet, de la mateixa manera que els escolis que estudiem en el treball a propòsit del πάθος reflecteixen fins a quin punt és un concepte que transgredeix les barreres de gènere, malgrat mantenir una empremta tràgica —en el sentit que avui dia apliquem nosaltres a aquest adjectiu—, en la novel·la i en els textos que reflexionen sobre la dansa com a creació artística, retrobem que els moments de tensió, de dolor, d'angoixa i de mort són construïts d'acord no només amb els criteris aristotèlics expressats en la Poètica i la Retòrica, sinó també amb els criteris i reflexions reflectits en els escolis.

The term πάθος, entès com a emoció, com a afectació, està íntimament relacionat amb la teoria d'Aristótil a propòsit del que s'ha anomenat la catarsi tràgica. És així que en un context literari específicament tràgic aquest concepte ha estat assimilat tradicionalment amb la compassió i el temor, les emocions tràgiques per excel•lència. as a literary and philosophical concept has a strong tradition of studies. Aristotle in his Ars Poetica considers it as a part of tragedy's plot and this term appears in the definition of tragedy given by the philosopher. For this reason this concept has been traditionally related with tragic katharsis, and with the so-called tragic emotions: fear and pity. Even though, the philosopher also applies this concept to epic poetry. As well as, in accordance with Aristotle's Ars Rhetorica, in discourses, emotions (πάθη) are useful in moving the judgement towards the direction desired by the orator. For these reasons in the Aristotelian tradition πάθος has been linked with the tragic and painful emotions manifested in a character or in a scene, with something that affects the audience.

This tradition has remained and is reflected in the ancient Greek literary critic of classic texts, especially those which are epic and tragic. All this tradition of literary interpretation and commentaries about this concept is very well defined and it can be checked-out in what we call scholia vetera. But this can also be checked-out two artistic manifestations of the imperial period considered —not only in their moment by the cultural elite, but also recently by scholars of the ancient Greek literature— as non serious and refined products which have entertainment as the only goal. In addition, the audience of these artistic expressions was considered as having a low cultural and literary training. We are referring to the dance (ὄρχησις) and to the ancient Greek Novel, specifically to Leucipe & Cleitophon and to Aithiopika.

So, if scholia of epic and tragic texts reflect an entire tradition about πάθος and a way of analysing this concept in classics texts that remained until the imperial period and beyond, in ancient pantomime (ὄρχησις) and novel, as artistic and literary productions, we can check-out this tradition of πάθος and the reflection aroused by it from the point of view of the literary and artistic creation.

In the same way, the scholia studied in our work reflect that πάθος is a concept that goes through barriers of genre, although it preserves a tragic trace, in ancient novel

and in texts in defence of pantomime (Lucianus, On the dance and Libanius, Oration 64), we find that episodes of tension, of pain, of anxiety and of death are built accordingly not only with the Aristotelian criteria expressed in Ars Rhetorica and Ars Poetica, but also with the reflection and literary critic reflected in the scholia.