La poètica del fracàs en l'obra de Samuel Beckett

Abstract

Malgrat l’aparent manca d’unitat de l’obra de Samuel Beckett, tot el seu corpus pot observar-se com un consistent desenvolupament dels primers temes i problemes que va tractar, alguns dels quals ja van quedar formulats al seu primer treball crític, Proust (1931), considerat el seu manifest estètic més important. Aquest assaig recull aspectes similars als que Walter Benjamin va discutir pocs anys més tard a textos com El narrador o Sobre algunos motivos en Baudelaire, en el sentit en què tracta conceptes com narració, memòria i experiència que interroguen sobre la crisi de la modernitat i la ruptura amb la tradició. Aquesta aproximació conceptual analitza una sèrie d’obres de Beckett posteriors a la Segona Guerra Mundial que són el material sobre el qual dialogar amb la teoria estètica de Benjamin i també qüestionar la posició ahistòrica dels treballs de Beckett, tan estesa entre la crítica.

Despite the apparent lack of unity in Samuel Beckett’s oeuvre, its whole corpus can be seen as a consistent development of the first issues and problems that he raised, some of which were first formulated in his critical essay, Proust (1931), considered his most important aesthetic manifesto. This essay includes aspects similar to those Walter Benjamin discussed a few years later in texts such as The Storyteller or On Some Motifs in Baudelaire, in the sense that it deals with concepts like storytelling, memory and experience that question about the crisis of modernity and breaking tradition. This conceptual approach analyses a series of works by Beckett written after the Second World War that are the materials used to establish a dialogue with Benjamin’s aesthetic theory and, also, to question the ahistorical position of Beckett’s works, so widespread among critics.