Una frontera oblidada. Atacs i desembarcaments de corsaris nordafricans a Catalunya, València i Balears: 1571-1650

Abstract

A finals del segle XVI, la Mediterrània es va convertir en una frontera políticament oblidada. Els problemes de l'Imperi Turc, les dificultats financeres de la Monarquia Hispànica, la situació a Flandes i les aspiracions de Felip II a la corona portuguesa propiciaren la signatura de diverses treves entre els dos imperis (1577-1581). Aquest oblit polític i els problemes econòmics deixaren en un estat precari la defensa dels territoris mediterranis de la Monarquia Hispànica, provocant el retard en l'acabament de les obres de fortificació, la degradació de les guarnicions de soldats i la falta d'armes i municions. Aquest fet i l'aparició d'un corsarisme barbaresc cada vegada més intens, va provocar la militzarització de la societat civil, amb diferents intensitats segons les zones. Aquest fenomen es va intensificar a la primera meitat del segle XVII, quan el problema del bandolerisme es va accentuar a Catalunya, València i Balears. En aquesta etapa d'oblit polític i precaritetat defensiva, les torres es convertiren en l'element més important per fer front a les noves formes de guerra corsària, basades en les incursions a petita escala. Malauradament, aquesta xarxa de torres només oferia garanties al regne de València i la defensa per mar era deficient perquè no sempre existiren flotes de vigilància litoral. Aquesta situació va deixar la costa de Catalunya, València i Balears amb poques opcions davant el corsarisme barbaresc, que va culminar a la dècada de 1640. Aquesta activitat corsària procedia sobretot de la Regència d'Alger, que a finals del segle XVI es va convertir en una província perifèrica i autònoma de l'Imperi Turc. Entre 1571 i 1610, els corsaris nordafricans utilitzaren sobretot vaixells tradicionals i la pràctica més habitual foren les petites incursions. Entre 1611 i 1650, amb l'aparició dels vaixells a vela, rodons i d'alt bord, augmentaren les captures en alta mar, però els musulmans continuaren utilitzant embarcacions tradicionals, de manera que no desaparegueren les petites ràtzies per sorpresa. Els magrebins ocasionaren nombrosos danys a les poblacions costaneres perquè, a més de fer captius, assaltaren i cremaren viles, destruïren collites, robaren i mataren ramats, profanaren esglésies, enderrocaren torres, atacaren barques de pesca, perjudicaren el comerç marítim i tallaren comunicacions per mar. L'impacte humà i material d'aquests atacs corsaris va agreujar la situació econòmica de les famílies i poblacions de la costa, especialment delicada a la primera meitat del segle XVII.

At the end of the sixteenth century, the Mediterranean became a politically forgotten frontier. The problems of the Ottoman Empire, the financial troubles of the Spanish Monarchy, the situation in Flandes and Philip the Second’s aspirations to the Portuguese crown favored the signature of several truces between the two empires (1577-1581). Such political oblivion and the economical problems left the defense of the Mediterranean territories of the Spanish Monarchy in a precarious condition, causing a delay in the finalization of fortification works, the deterioration of garrisons and a lack of weapons and ammunitions. This fact, together with the rising of an increasingly Barbarian privateering, led to a militarization of the civil society, at different levels, depending on the areas. This phenomenon intensified in the first half of the seventeenth century, when the banditry accentuated in Catalonia, Valencia and the Balearic Islands. In this period of political oblivion and precarious defense, the towers became the most important element to face the corsairs’ new forms of warfare, based on small scale raids. Unfortunately, this network of watchtowers only offered guarantees in the kingdom of Valencia and because there were not always coastal patrol vessels, the sea defense was insufficient. Such situation left the coast of Catalonia, Valencia and the Balearic Islands with few options against Barbarian privateering, which reached its highest point in the decade of 1640s. This corsair activity mainly came from the Regency of Algiers, which became a peripheral and autonomous province of the Ottoman Empire at the end of the sixteenth century. Between 1571 and 1610, the North African corsairs used, above all, traditional vessels and the most common practice was the small raids. Between 1611 and 1650, with the emergence of sailing ships, high sea captures increased but muslims continued using traditional crafts, so the small raids by surprise did not disappear. The Maghrebis caused a lot of damage to coastal populations because, apart from taking captives, they raided and burnt villages, destroyed harvests, stole and killed flocks, desecrated churches, demolished towers, attacked fishing boats, distorted maritime trade and cut off sea communications. The human and material impact of these corsair attacks worsened the economical situation of the families and settlements on the coasts, which was specially delicate in the first half of the seventeenth century.