Simbolisme religiós a l’espai públic. El cas dels pessebres públics i les possibilitats d’innovació en el pessebrisme

Abstract

Els pessebres instal·lats a la plaça de Sant Jaume de Barcelona l’any 2004 i a la plaça de l’Ajuntament de Terrassa l’any 2009 han fet sorgir una sèrie de reflexions que centrem en dos eixos. D’una banda, sobre quina ha de ser la presència de simbologia religiosa a l’espai públic en una societat com l’actual, que està tan marcada alhora per la secularització i per la diversitat cultural i religiosa. De l’altra, una reflexió centrada sobre les possibilitats d’innovació en el llenguatge religiós i especialment en el llenguatge artístic del pessebrisme. L’anàlisi dels esmentats pessebres basat en un exhaustiu treball de camp que s’ha centrat en observar les reaccions que van provocar, ens ha portat a constatar la importància del pessebre com a símbol dominant enmig de tota la simbologia ritual de Nadal, símbol que pel seu caràcter arquetípic forma part de l’imaginari de persones molt diverses. També hem vist que el fet de voler expressar preocupacions i valors quotidians a través de la representació del naixement és una realitat tan antiga com les mateixes representacions, així doncs, no podríem considerar cap innovació el fet de fer parlar al pessebre sobre el món contemporani. L’espai públic reuneix les condicions per ser un lloc ideal per a la innovació del llenguatge religiós vinculat a les tradicions. El pessebre, com que és una forma d’autorepresentació, quan s’exposa en un espai compartit i divers pot accentuar aquesta vessant per vincular-se millor amb els receptors. La construcció del pessebre ha estat tradicionalment un moment d’enfortiment de vincles entre les persones, així doncs, si els pessebres públics aprofiten aquesta característica poden esdevenir elements idonis per a la cohesió social. La cultura popular està en un constant procés dinàmic i el pessebrisme no n’és una excepció. Hem vist com en altres moments de la història s’ha produït una dialèctica sobre com havia de ser concebut un pessebre. La idea màgica del “pessebre com Déu mana” que apareix en molts comentaris no és res més que una idealització. La cultura avança gràcies a aquestes situacions controvertides, que en un principi són rebutjades pels qui constitueixen els nuclis hegemònics de la cultura i que, posteriorment, són acceptades i assimilades pels mateixos que abans les havien rebutjades. En el pessebrisme també hem constatat aquesta dinàmica.

Los pesebres instalados en la plaza de Sant Jaume de Barcelona en 2004 y en la plaza del Ayuntamiento de Terrassa en 2009 han suscitado una serie de reflexiones que hemos centrado en dos ejes. Por un lado, sobre cuál debe ser la presencia de simbología religiosa en el espacio público en una sociedad como la actual, que está marcada a la vez por la secularización y por la diversidad cultural y religiosa. Y por el otro, una reflexión centrada sobre las posibilidades de innovación en el lenguaje religioso y especialmente en el lenguaje artístico del belenismo. El análisis de dichos pesebres, basado en un exhaustivo trabajo de campo que se ha centrado en observar las reacciones que provocaron, nos ha llevado a constatar la importancia del pesebre como símbolo dominante en medio de toda la simbología ritual de Navidad, símbolo que por su carácter arquetípico forma parte del imaginario de personas muy diversas. También hemos visto que el hecho de querer expresar preocupaciones y valores cotidianos a través del Nacimiento es una realidad tan antigua como las propias representaciones, así pues, no podríamos considerar ninguna innovación el hecho de hacer que el pesebre hable sobre el mundo contemporáneo. El espacio público reúne las condiciones para ser un lugar ideal para la innovación del lenguaje religioso vinculado a las tradiciones. El pesebre, por ser una forma de auto representación, cuando se expone en un espacio compartido y diverso puede acentuar esta vertiente para vincularse mejor con los receptores. La construcción del belén tradicionalmente ha sido un momento de fortalecimiento de vínculos entre las personas, así pues, si los pesebres públicos aprovechan esta característica pueden convertirse en elementos idóneos para la cohesión social. La cultura popular está en un constante proceso dinámico y el belenismo no es una excepción. Hemos visto como en otros momentos de la historia se ha producido una dialéctica sobre cómo debía ser concebido un pesebre. La idea mágica del "pesebre como Dios manda" que aparece en muchos comentarios no es más que una idealización. La cultura avanza gracias a estas situaciones controvertidas, que en un principio son rechazadas por quienes constituyen los núcleos hegemónicos de la cultura y que, posteriormente, son aceptadas y asimiladas por los mismos que antes las habían rechazado. En el belenismo también hemos constatado esta dinámica.

The nativity scenes set up in Sant Jaume Square, Barcelona, in 2004 and in front of the Town Hall in Terrassa, in 2009, gave rise to a series of reflections which focused on two axes. The first of these was the kind of religious symbols which should be visible in public spaces in our current society, characterized by its secularization and its cultural and religious diversity. The second of these reflections centred on the possibility of renewing religious language and especially, on the artistic language of the nativity scene. Exhaustive observation of how people reacted to nativity scenes and the following analysis of these reactions led us to observe how significant the nativity scene is as a dominant symbol in the ritual symbology of Christmas. This is because its archetyal character forms part of people’s collective imagination. In addition, we observed that the desire to express daily concerns and values through the nativity scene is as old a tradition as the scenes themselves, so we cannot consider expressing the nativity scene in modern terms as an innovation. Public space brings together the elements that make it an ideal place for renewing religious language based on traditions. As the nativity scene is a representation of ourselves, when exhibited in a shared and diverse setting, it can enhance the feelings of visitors. Furthermore, building the nativity scene has traditionally been a moment to strengthen ties between people. Similarly, if public nativity scenes take advantage of this characteristic, they provide the ideal elements for social cohesion. Popular culture is constantly changing and the nativity scene is no exception. We have observed the dialogue that has existed on how the nativity scene should be conceived at other moments in history. The magical idea of ‘a nativity scene worthy of God’ that appears in many comments is no more than an idealization. Culture moves forward thanks to controversial situations, which are initially rejected by those who make up the hegemonic nuclei of culture. These changes, in turn, are accepted and assimilated a posteriori by the very people who had previously rejected them. We also observed this precise dynamic in the case of nativity scenes.

Les crèches de Noël installés dans la place de Sant Jaume de Barcelone en 2004 et dans la place de l’Ajuntament de Terrassa en 2009 ont permis d’étudier des points de vue différents, mais aussi réfléchir sur deux thèmes principaux. Tout d’abord, méditer sur la présence des symboles religieux dans les espaces ou lieux publics, aujourd’hui, dans une société fortement marquée par la sécularisation et la diversité culturelle et religieuse. D’autre part, réfléchir sur les possibilités d’innovation du langage religieux, en particulier du langage artistique du « pessebrisme ». L’analyse et le travail exhaustif sur le terrain, à partir de l’observation des réactions provoquées chez le spectateur, permettent constater l’importance de la crèche, comme un symbole déterminant et fondamental, au milieu de tout le symbolisme rituel de Noel, qui fait partie de l’imaginaire. Nous avons également constaté, que le fait de vouloir exprimer des malaises ou des valeurs quotidiennes, à travers la représentation de la Nativité est une réalité aussi vieille que les mêmes représentations. L’espace public réuni donc les conditions nécessaires pour innover le langage religieux. La crèche, lorsqu’elle est exposée dans un espace divers, peut accentuer cet aspect communicatif. « Faire la crèche », a été considéré pendant longtemps, un moyen de renforcement des liens entre générations. Ainsi donc, les crèches installées dans un lieu public peuvent devenir des éléments fondamentaux pour permettre une cohésion sociale. La culture populaire est dans un constant processus de changement, et la crèche ne fait pas exception. Nous avons vu comme tout au long de l’histoire du « pessebrisme » il y a eu ceux, qui avec une mentalité plus ouverte, proposaient des argumentations vers une évolution moins « canonique » que la traditionnelle. L’idée de faire la crèche stéréotypée, « comme Dieu le veut », qui apparaît dans de nombreux commentaires ce n’est qu’une idéalisation. La culture progresse en détriment d’autres situations controversées, le plus souvent dans un rejet, c’est-à-dire de la manière dont elle est implémentée. Et de la même façon, que plus tard, elles seront acceptées, dans le « pessebrisme » on a constaté la même dynamique.