La estrategia de comunicación del patrimonio desde la comunicación corporativa y las relaciones públicas. Análisis de un caso: el Patrimonio de la Humanidad de la UNESCO en España

Abstract

El patrimoni –en les seves dimensions cultural tangible i intangible, natural i mixta– és un sector fonamental per al desenvolupament econòmic, cultural, educatiu, social i sanitari de qualsevol territori. Els seus beneficis per a la societat, coneguts com a valors patrimonials, són abundants, si bé resulten majoritàriament desconeguts no només per a la societat civil i l’opinió pública, sinó per a actors claus en la seva gestió i difusió, com els mitjans de comunicació, els polítics, els empresaris i fins i tot els gestors de determinats equipaments i institucions patrimonials. En definitiva, tot apunta a que existeix una deficiència en la comunicació del patrimoni, hipòtesi que ha sigut verificada amb aquesta tesi doctoral, detectant diversos dels seus principals problemes a nivell teòric i pràctic. Deficiències que poden resumir-se en una falta de visió estratègica, integral i relacional de la comunicació. O dit d’una altra manera, observem que la comunicació del patrimoni difícilment és concebuda sobre els postulats de les Relacions Públiques entre acadèmics i professionals del sector. Per això, a més d’una extensa revisió bibliogràfica i documental, s’han realitzat vint-i-cinc entrevistes en profunditat a experts acadèmics i professionals, en la seva majoria espanyols, relacionats, directa o indirectament, amb la comunicació del patrimoni en general i del Patrimoni de la Humanitat en particular, amb l’objectiu d’establir un estat de la qüestió de l’actualitat comunicativa del sector i proposar una sèrie d’iniciatives que poden contribuir a sistematitzar la complexitat de la professió de comunicador del patrimoni, entenent la seva funció d’una manera més holística i integradora.

El patrimonio –en sus dimensiones cultural tangible e intangible, natural y mixta– es un sector fundamental para el desarrollo económico, cultural, educativo, social y sanitario de cualquier territorio. Sus beneficios para la sociedad, conocidos como valores patrimoniales, son abundantes, si bien resultan mayoritariamente desconocidos no sólo por la sociedad civil y la opinión pública, sino por actores claves en su gestión y difusión, como los medios de comunicación, los políticos, los empresarios e incluso los gestores de determinados equipamientos e instituciones patrimoniales. En definitiva, todo apunta a que existe una deficiencia en la comunicación del patrimonio, hipótesis que ha sido verificada con esta tesis doctoral, detectando varios de sus principales problemas a nivel teórico y práctico. Deficiencias que pueden resumirse en una falta de visión estratégica, integral y relacional de la comunicación. O dicho de otro modo, observamos que la comunicación del patrimonio difícilmente es concebida sobre los postulados de las Relaciones Públicas entre académicos y profesionales del sector. Para ello, además de una extensa revisión bibliográfica y documental, se han realizado veinticinco entrevistas en profundidad a expertos académicos y profesionales, en su mayoría españoles, relacionados, directa o indirectamente, con la comunicación del patrimonio en general y del Patrimonio de la Humanidad en particular, con el objetivo de establecer un estado de la cuestión de la actualidad comunicativa del sector y proponer una serie de iniciativas que puedan contribuir a sistematizar la complejidad de la profesión de comunicador del patrimonio, entendiendo su función de un modo más holístico e integrador.

Heritage –in its cultural, tangible or intangible, natural and mixed dimensions– is a key sector for the economic, cultural, educational, social and health development of any territory. Its benefits to society, known as heritage values, are plentiful, although largely unknown not only by civil society and public opinion, but by key players in heritage management and dissemination, as the media, politicians, entrepreneurs and even the managers of certain heritage equipments and institutions. In short, it seems that some miscommunication exists in the heritage sector. A hypothesis that has been verified with this thesis, after detecting several communication problems at theoretical and practical levels. Deficiencies that can be summarized as a lack of strategic, comprehensive and relational vision of communication. Or in other words, we note that the communication of heritage is hardly conceived on the principles of public relations between academics and industry professionals. To this end, in addition to an extensive bibliographic and documental review, we have carried out twenty-five in-depth interviews with academic and professional experts, mostly Spanish, all of them directly or indirectly related to the communication of heritage in general and communication of UNESCO World Heritage sites in particular, with the aim of establishing a state of the art of the sector’s current communication and proposing a series of initiatives that can contribute to systematize the complexity of the profession of heritage communicator, understanding its role in a more holistic and inclusive manner.