Plàcid Vidal: memorialista singular d’obra viscuda

Abstract

Aquesta tesi té el propòsit d’actualitzar la presència de Plàcid Vidal (Alcover, 1881- Barcelona, 1938) i la seva obra en l’àmbit literari català, tant des de la perspectiva de la història de la literatura com des de la perspectiva del gènere memorialístic –en el qual s’insereixen Els singulars anecdòtics (1920 i 1925), L’assaig de la vida (1934) i El convencionalisme de la vida (1972 i 1984).

Plàcid Vidal, conscient ben aviat de la dificultat per aconseguir un reconeixement en el món de les lletres que el consolidés com a autor d’un cert prestigi, no cessà, tanmateix, en la recerca de l’espai i del suport que considerava que li pertocaven. És per això que en la seva obra manifesta, de manera progressiva, la voluntat de deixar testimoni d’unes vivències vinculades amb els sectors culturals i intel·lectuals catalans –barcelonins i, també, reusencs– del període que transcorre entre els últims anys del segle XIX i les primeres dècades del segle XX –fins al 1934. Aquests són els motius pels quals l’escriptor d’Alcover s’endinsa, a principis del segle XX –i havent escrit poesia, novel·les i relats, articles culturals i un parell de peces dramàtiques–, en el gènere de la literatura del jo; un gènere, aleshores, amb poca tradició, poc consolidat –si més no a Catalunya–, però que entén que és el terreny adequat per tal de dur a terme la seva tasca contra l’oblit d’uns escriptors –i, sobretot, d’ell mateix– que toparen amb les reticències d’un sector intel·lectual hegemònic que els menystingué. Sigui com sigui, Vidal esdevé el nucli de la pròpia obra, bé de manera explícita –en el gènere memorialístic–, bé caracteritzat com a personatge de ficció –en el cicle de novel·les que protagonitza Jordi Saura i en narracions com El noi Aranyó i La singular amiga.

El procés de revisió de l’autor, iniciat, entre 1970 i 1980, per Josep Iglésies i pel Centre d’Estudis Alcoverencs –amb el guiatge del filòleg Joan Cavallé, i amb el suport de la filla de l’escriptor, M. Eugènia Vidal–, va adobar el terreny per continuar amb la revaloració de l’obra de Plàcid Vidal –en morir, el 1938, en ple conflicte bèl·lic, fou víctima de l’oblit que tant l’havia preocupat–, cosa que implicava la recerca en hemeroteques dels textos publicats en un bon nombre de diaris i revistes esparsos, a més

de la consulta del material conservat en el Centre d’Estudis Alcoverencs. Segons testimoni de la filla de l’escriptor, molts documents que Vidal guardava –sobretot correspondència– van ser destruïts en acabar la Guerra Civil, en considerar que podien ser compromesos per a la família; per això, era primordial la localització de textos epistolars en altres fons i col·leccions particulars, per tal d’ajudar en el traç de la trajectòria de l’escriptor.

També cal subratllar l’interès de l’estudi de la recepció de l’obra, tant en el moment en què veu la llum com en períodes posteriors i, doncs, més actuals –que, atenent l’evolució de la manera d’entendre la literatura i la progressiva consolidació del gènere memorialístic, en fan una lectura distinta.

Finalment, aquesta investigació, per una banda, ha d’afavorir la reconstrucció de la biografia de l’escriptor, la qual es pot resseguir a través dels propis textos i s’ha de contrastar –i completar– amb la informació i les opinions d’aquells qui, poc o molt, l’havien tractat –opinions molt benèvoles algunes, taxativament adverses d’altres–; i, per una altra, ha de proposar una lectura objectiva de la seva obra, sense prejudicis i actualitzada, que en confirmi el valor instrumental i historicista.

This thesis aims at updating Plàcid Vidal’s presence (Alcover, 1881- Barcelona, 1938) and revealing the importance of his work within the Catalan literary field, either from the history of literature perspective as well as from the memoirs genre perspective.

Plàcid Vidal, being aware of the difficulty in achieving prestige within the literary world, did not stop searching for the right place, he thought, he deserved. That is the reason why in his work he is eager to show some experiences related to the Catalan cultural and intellectual sectors within the period that goes from late XIX century to the first decades of the XX century –until 1934. Vidal, having written poetry, narrative, cultural articles and some drama, wants to get into the literary genre called “literatura del jo” or self literature, which had, at that time, a poor tradition in Catalonia; nevertheless it was the ideal field to carry out his task of rescuing some writers from oblivion, and specially himself, since all of them had to tackle with an intellectual, hegemonic sector that despised them all.

Between 1970 and 1980 this author’s revision process was carried out by Josep Iglésies and Centre d’Estudis Alcoverencs, and monitored by the philologist Joan Cavallé. A process which prepared the ground to go on raising the value of his work, a task which involved not only visiting newspaper libraries archives searching for his published texts in both a great number of newspapers and magazines but also consulting the well preserved material at Centre d’Estudis Alcoverencs. However, many documents kept by Vidal –especially mail correspondence– were destroyed by his family after the Spanish Civil War therefore it was necessary to find epistolary documents from other private sources.

The interest in the study of the reception of his work has to be remarked, both at the time of its publishing and in later periods –taking into account the way understanding literature has developed and the progressive consolidation of the memoirs genre.

This investigation has to favour the reconstruction of the writer’s biography and propose an objective, updated and free-of-prejudice reading of his work, which confirms its historicist and instrumental value.