Adaptation before anthropogenic climate change: a historical perspective on adaptation to droughts in Terrassa (1600-1870s, NE Spain)

Abstract

El canvi climàtic antropogènic és un fenomen relativament recent, però al llarg de la història les societats humanes s’han adaptat a la variabilitat climàtica, als extrems climàtics, i als canvis climàtics graduals. Pensar històricament sobre el canvi climàtic pot contribuir a desenvolupar models més complets que expliquin els principis que governen les relacions dinàmiques entre clima i societat. En aquesta tesi doctoral, exploro dues maneres en què la mirada històrica es pot enllaçar amb la recerca sobre les dimensions humanes del canvi climàtic. En primer lloc, parteixo dels debats i els marcs analítics desenvolupats a partir de la recerca sobre el canvi climàtic actual per tal d’estudiar els processos adaptatius passats. Concretament, classifico les estratègies d’adaptació passades emprant taxonomies desenvolupades per comprendre l’adaptació actual, exploro l’adaptació a múltiples nivells, i torno a visitar el debat sobre les múltiples causes que impulsen l’adaptació (passada i present). En segon lloc, desenvolupo una aproximació històrica que pot ser útil per tal de situar els processos adaptatius actuals en una perspectiva més àmplia. Específicament, aplico una perspectiva a llarg termini que permet visualitzar com i explicar per què les estratègies d’adaptació es manifesten de manera diferent durant llargs períodes de temps. L’anàlisi empíric d’aquesta tesi doctoral es presenta en tres capítols que examinen com una comunitat local, el municipi de Terrassa (NE Espanya), s’adapta als extrems climàtics (i.e., les sequeres recurrents) durant el període comprès entre el segle XVII i finals del segle XIX. El primer capítol empíric té per objectius a) entendre i documentar com les comunitats pre-industrials experimentaven i responien col·lectivament a les sequeres durant llargs períodes de temps, i b) posar en relleu quines amenaces i processos contemporanis no-climàtics condicionaven les respostes adaptatives documentades. Aquest capítol investiga de manera sistemàtica la tipologia, la cronologia, i el context de les respostes a les sequeres desenvolupades a la vila de Terrassa entre 1600 i 1715, mostrant com aquesta comunitat de l’Època Moderna va adoptar una mescla de respostes simbòliques, institucionals, i en infraestructures per tal de fer front a les sequeres recurrents. Les respostes documentades van canviar al llarg del temps, reduint-se de manera significativa a partir del primer terç del segle XVII. En aquest article, explico aquesta tendència discutint com el deute públic creixent i les guerres successives van poder limitar la gamma d’opcions de resposta disponibles. El segon capítol empíric té per objectiu entendre l’adaptació multi-nivell als extrems climàtics en societats pre-industrials. Per tal d’assolir aquest objectiu, faig ús de material arxivístic per reconstruir i classificar el conjunt d’estratègies per fer front a les sequeres recurrents desenvolupades a nivell de comunitat i a nivell domèstic durant l’Època Moderna. Els resultats mostren com les famílies pageses van desenvolupar una gamma més àmplia d’estratègies que no pas les comunitats, tot i que moltes estratègies dels dos nivells se sobreposaven. Aquests resultats suggereixen que l’anàlisi multi-nivell és crucial per tal d’entendre la diversitat d’estratègies d’adaptació desenvolupades en societats pre-industrials. El capítol també discuteix quins són els límits metodològics alhora d’utilitzar fonts arxivístiques per tal de comprendre l’adaptació humana al clima durant el passat. El darrer capítol empíric tracta sobre les implicacions de les transformacions socio-ambientals associades amb la transició de l’Època Moderna a la industrialització sobre l’adaptació al clima. En concret, el capítol documenta com l’adaptació a les sequeres va canviar a l’àrea d’estudi durant el període comprès entre 1600 i 1870s, quan la vila de Terrassa es va convertir en una ciutat industrial. Per tal de contextualitzar i historitzar els canvis documentats, discuteixo com els canvis a llarg termini en els règims de governança de l’aigua a Catalunya i altres agents de governança diferents de l’Ajuntament van poder condicionar les adaptacions locals a la sequera.

Although anthropogenic climate change is a relatively recent phenomenon, throughout history human societies have adapted to climate variability, climatic extremes, and gradual climate changes. Thinking historically about climate change can contribute to develop more comprehensive models that explain general principles governing the dynamic relations between society and climate. In this dissertation, I explore two ways in which historical accounts could engage with research on the human dimensions of climate change. First, I draw on debates and analytical frameworks from current climate change research to study past adaptation processes. Particularly, I classify past adaptation strategies using taxonomies developed to understand current adaptation, explore adaptation at multiple levels, and revisit the debate about the multiple causes that drive (past and present) adaptation. Second, I develop a historical approach that can be useful to situate current adaptation processes into a broader perspective. Particularly, I apply a long-term perspective to visualize how and explain why diverse adaptation strategies distinctly manifest over long periods of time. The empirical analysis is presented in three chapters that examine how a local community, the municipality of Terrassa (NE Spain), adapted to climatic extremes (i.e., recurrent droughts) during the period between the seventeenth and late nineteenth centuries. The first empirical chapter aims a) to understand and document how preindustrial communities experienced and collectively responded to droughts over long periods of time and b) to uncover non-climatic contemporary threats and processes that helped shape adaptive responses. The chapter systematically investigates the typology, timing, and context of drought responses in the village of Terrassa between 1600 and 1715 showing that this early modern community adopted a mixture of symbolic, institutional, and infrastructural responses to cope with recurrent droughts. Responses documented changed over time, significantly decreasing since the first third of the sixteenth century. I explain this pattern discussing how mounting public debt and successive wars could have limited the range of available response options. The second empirical chapter aims to understand multi-level adaptation to climatic extremes in preindustrial societies. To do so, I use archival material to reconstruct and classify the set of strategies to cope with recurrent droughts used at the community and the household levels during the early modern period. Results show that peasant families developed a wider range of strategies than communities, although many strategies from both levels overlapped. The findings suggest that multilevel analysis is critical to understand the diversity of adaptation strategies developed in preindustrial societies. The chapter also discusses the methodological caveats that remain when using archival sources to understand past human adaptation to climate. The last empirical chapter addresses the implications for climate adaptation of the socio-environmental transformations associated with the transition from the early modern period to industrialization. Specifically, the chapter documents how adaptation to droughts changed in the study area during the period between 1600 and 1870s, when the village of Terrassa turned into an industrial city. To contextualize and historicize the changes documented, I discuss how long-term changes in water governance regimes in Catalonia and governance actors beyond the local council could have conditioned local adaptation to drought.