EL PARAL·LEL FENT PAÍS. Impacte i percepció de l’oferta escènica del Paral·lel, 1892-1936

Abstract

Aquest estudi parteix d’una doble pregunta a partir de la constatació del desconeixement d’una gran majoria ciutadana dels trets fonamentals del fenomen de l’oferta espectacular del Paral·lel, i del rebuig de l’elit cultural catalana a les expressions de cultura popular escènica emanada dels locals d’espectacle d’aquesta avinguda.

L’estudi planteja una investigació que es proposa explicar el contingut de l’oferta espectacular del Paral·lel. L’anàlisi dels continguts escènics com a mirall, reflex, expressió d’una manera de ser, fer i pensar de les classes populars catalanes i al mateix temps contribuïdors al relat d’aquests segments socials sobre la seva manera d’entendre el seu paper en la història del país, la seva posició política, i la seva manera de veure el món i la vida. Tot plegat ens ajuda explicar, també des del Paral·lel, el perquè de l’evolució política de les classes populars catalanes en les quatre primeres dècades del segle XX.

Així doncs el primer bloc de l’estudi planteja una panoràmica general del Paral·lel des de la seva fundació fins a l’època republicana, el que podríem considerar les dècades d’expansió i maduresa de l’oferta escènica del Paral·lel. L’espectacle del Paral·lel fins a l’acabament de la Primera Guerra Mundial, gira al voltant en primer lloc del flamenquisme, la fira, l’espectacle fantàstic i sobrenatural, l’esport – espectacularitzat en un primer moment com a proesa física-, el cuplet, i un conjunt d’expressions més genuïnament teatrals, com són la pantomima, el melodrama, el drama social, el teatre polític i el vodevil que es convertí en espectacle de consum massiu als teatres del Paral·lel.

El punt que dediquem a la concentració de l’espectacle en la trama urbana de Barcelona, a l’avinguda del Paral·lel, “Perquè al Paral·lel? S’imposa una demanda social a la planificació”, està concebut per explicar el perquè una via concebuda en origen per a l’ús residencial i la comunicació amb el port de la ciutat, acaba concentrant nombroses sales dedicades a l’espectacle gràcies a les disposicions provisionals urbanístiques d’un ajuntament en conflicte amb els interessos dels propietaris.

Situats al llindar de la dècada dels anys vint hem volgut acabar aquest panorama sobre l’oferta cultural del Paral·lel amb una exposició del que anomenem els gèneres de la maduresa del Paral·lel: el drama realista del Districte V, la revista (la més local, que es configura al voltant de la figura cabdal de Joaquim Montero, i la d’atmosfera cosmopolita, que deu la seva magnitud al productor Manuel Sugrañes) i en darrer lloc el teatre líric. Emergeix en aquest Parla·lel madur la potència de la figura de Josep Amich i Bert, Amichatis.

Dediquem el segon bloc d’aquest estudi a Baixant de la Font del Gat o la Marieta de l’ull viu, d’Amichatis i Gastó Màntua, molt probablement l’obra dramàtica més vista a Catalunya, a la dècada dels anys vint del segle passat. N’estudiem els derivats La campana de Gràcia o el fill de la Marieta, i les versions lírica i fílmica, basades en la peça original; la relació de l’obra amb un precedent il·lustre, L’auca del senyor Esteve; i l’estudi de la recepció en les principals capçaleres del període, amb un esforç de quantificació de la seva acollida per part del públic a partir de la cartellera publicada, i una deducció de la petjada en l’imaginari popular a partir del rastre de la peça original i dels seus derivats al llarg de més de deu anys d’ençà de la seva estrena l’abril de 1922. L’anàlisi de “La Marieta” confirma la presència hegemònica en el teatre del Paral·lel de valors polítics republicans, i una nova concepció de les relacions home-dona.

El darrer gran bloc de l’estudi està dedicat a la percepció de la revista cultural més prestigiosa d’època republicana, Mirador, sobre la producció escènica del Paral·lel. En un buidatge que comprèn des del naixement de la revista el 1929 fins l’esclat de la Guerra Civil el 1936, queda palesa la mirada severa, i el rebuig manifest, envers la producció escènica generada al Paral·lel per part dels col·laboradors de la publicació. Mirador proposa un projecte de modernització del país, basat en els referents internacionals d’entreteniment popular, en el que no hi tenen cabuda les manifestacions escèniques del Paral·lel considerades vulgars i indignes com a tals de la cultura catalana.

This study is based on a double question based on the finding of the lack of knowledge of a large citizenry of the fundamental features of the phenomenon of the spectacular offer of Paral·lel, and the rejection of the Catalan cultural elite to the expressions of culture Stage popular from the show's venues on this avenue.

The study raises an investigation that aims to explain the content of the spectacular offer of Paral·lel. The analysis of the scenic contents as mirror, reflection, expression of a way of being, doing and thinking of the Catalan popular classes and at the same time contributors to the story of these social segments on their way of understanding their role In the history of the country, its political position, and its way of seeing the world and life. All this helps us explain, also from Paral·lel, the reason for the political evolution of the Catalan popular classes in the first four decades of the 20th century.

So the first block of the study raises a general overview of the Parallel from its foundation to the Republican era, which could be considered the decades of expansion and maturity of the Paral·lel scenic offer. The point that we dedicate to the concentration of the show in the urban plot of Barcelona, on Avinguda del Paral·lel, "Why in the Parallel? A social demand for planning is imposed, "it is designed to explain why a route conceived in origin for residential use and communication with the city port, ends up concentrating numerous rooms dedicated to the show thanks to the Provisions urban planning of a city council in conflict with the interests of the owners.

We dedicate the second block of this study to Baixant de la Font del Gat o la Marieta de l'ull viu, by Amichatis and Gastó Mantua, most likely the dramatic work most seen in Catalonia in the twenties. The last major block of the study is devoted to the perception of the most prestigious cultural magazine of the Republican period, Mirador, on the stage production of Paral·lel. In a emptying that includes / understands from the birth of the magazine in 1929 until the outbreak of the Civil War in 1936, the severe glance, and the manifest rejection, towards the scenic production generated in the Parallel by the collaborators Of the publication.