Apocalyptic cinema as an earnest thought of death. Kierkegaard and Melancholia

Abstract

L’objectiu d’aquesta tesi doctoral és argumentar en favor de la potencialitat d’algunes pel·lícules apocalíptiques per ser una ocasió especial per pensar seriosament en la pròpia mort en els termes descrits per Søren Kierkegaard al discurs “Al costat d’una tomba” (1845). Per assolir aquest objectiu, primer examinaré els pensaments sobre la mort en l’obra de Kierkegaard, en la qual l’autor danès critica l’aproximació externa a la mort i subratlla la seva inexplicabilitat i el seu irreductible aspecte subjectiu. En aquesta secció em centraré específicament en el que s’afirma en el discurs esmentat. En segon lloc, defensaré el cinema com un mitjà privilegiat per transmetre l’imaginari apocalíptic. En tercer lloc, examinaré l’àmbit de les pel·lícules apocalíptiques per definir un tipus de cinema—que anomenaré cinema apocalíptic de mostratge [“montrage apocalyptic cinema”]—que, a tenor de les idees de Kierkegaard sobre la mort a “Al costat d’una tomba”, serà considerat una ocasió especial per pensar seriosament en la pròpia mort. En relació a això, argumentaré que, per les seves característiques—que giren al voltant de l’ambigüitat essencial de la nostra existència—, aquestes pel·lícules apocalíptiques tenen la capacitat de permetre’ns confrontar subjectivament i apropiar-nos del pensament de la pròpia mort. I finalment, analitzaré Melancholia (Lars von Trier, 2011) com un exemple paradigmàtic d’aquest tipus de cinema apocalíptic de mostratge.

The aim of this dissertation is to argue the potentiality of some apocalyptic movies to be a special occasion to think earnestly about one’s own death in the terms explained by Søren Kierkegaard in the discourse “At a Graveside” (1845). In order accomplish this, I will first examine Kierkegaard’s thoughts on death in his corpus, in which he criticises the external understanding of death and underlines its inexplicability and its irreducible subjective aspect. In this section I will focus specifically on what is stated in the aforesaid discourse. Second, I will defend cinema itself as a privileged medium to convey the apocalyptic imaginary. Third, I will examine the field of apocalyptic movies in order to define a type of cinema—which will be called montrage apocalyptic cinema—that, in the light of Kierkegaard’s thoughts on death in “At a Graveside”, will be considered as a special occasion to think earnestly about one’s own death. In this regard, I will argue that, for their features—which revolve around the essential ambiguity of our existence—, these apocalyptic films have the capacity to allow us to subjectively confront and appropriate the thought of one’s own death. And finally, I will analyse Lars von Trier’s Melancholia (2011) as a paradigmatic example of this type of montrage apocalyptic cinema.