Usos lingüístics i identitats socials entre adolescents catalans i valencians

Abstract

L’objectiu d’aquesta tesi és analitzar els processos de construcció de les identitats lingüístiques i socials dels adolescents de dues localitats catalanes, Mataró i Manlleu, i una de valenciana, Castelló de la Plana, a partir dels seus usos lingüístics en tres espais de socialització: la llar, les aules i els grups d’iguals. La recerca combina mètodes quantitatius i qualitatius i, des d’un punt de vista teòric, se situa a cavall de la sociolingüística de la minorització i l’establiment de les llengües, de l’economia política de la llengua i l’anàlisi de les ideologies lingüístiques, i d’una aproximació post-estructuralista a la negociació de les identitats lingüístiques i socials en la interacció, que emfasitza l’agència dels parlants sense perdre de vista els condicionants estructurals que en limiten les tries. Després d’introduir el marc teòric, de situar l’estudi en el context sociolingüístic de Catalunya i el País Valencià i d’explicitar-ne la metodologia, l’anàlisi comença amb l’exploració quantitativa dels usos lingüístics dels adolescents. Les dades revelen un panorama de forta i progressiva diferenciació entre localitats, principalment entre Manlleu, amb atracció cap al català en el canvi entre generacions i quan es comparen els usos a la llar i amb companys de classe, i Castelló, on s’incrementa l’ús del castellà. Aquest capítol es clou amb una anàlisi de conglomerats, que permet classificar els estudiants en sis perfils i els situa en un contínuum entre els que viuen plenament instal·lats en el català i els que ho fan, per contra, en el castellà. L’anàlisi qualitativa s’ocupa en primer lloc dels usos lingüístics a la llar. A Mataró i Manlleu l’ús del català es troba plenament consolidat a les llars catalanoparlants, en un marc en què alguns progenitors d’origen castellanoparlant incorporen usos del català a llar. A Castelló, en canvi, es detecta una atracció notable cap al castellà que es manifesta sobretot en les llars formades a l’entorn de parelles lingüísticament mixtes. A les tres localitats, l’ús de les llengües immigrants es manté força amb progenitors però es tendeix a parlar les llengües majoritàries de l’entorn amb germans. Pel que fa als usos a les aules, a Mataró i Manlleu el català està força institucionalitzat i el castellà s’introdueix bàsicament en els usos d’alguns estudiants. En canvi, a Castelló hi ha docents que parlen castellà en assignatures previstes en català, i l’expectativa que els estudiants activen l’ús del català a l’aula és molt limitada. Quant als usos amb iguals, a Mataró tant catalanoparlants com castellanoparlants familiars es mostren disposats a parlar la seua segona llengua. A més, l’existència de majories lingüístiques contrastades als diferents centres educatius habiliten l’ús del català o del castellà com a tries no marcades, segons els casos. A Manlleu, el predomini dels catalanoparlants familiars afavoreix que el català es consolide com a tria no marcada i generalitza la convergència al català entre castellanoparlants familiars. A Castelló, per contra, és el castellà que es consolida com a tria no marcada, en un marc en què es detecten usos del castellà entre catalanoparlants familiars. De la seua banda, els al·loglots familiars s’incorporen principalment a l’ús de la llengua no marcada en l’entorn; a més, la tria de les llengües immigrants es troba fortament restringida. En la tesi argumente que a Mataró i a Manlleu tant el català com el castellà es construeixen com a llengües vàlides per als usos públics i per a vehicular relacions entre parlants amb diferents llengües familiars. En canvi, a Castelló el castellà apareix com l’única llengua apropiada per a vehicular aquest tipus de relacions, i el català apareix fortament limitat als usos entre catalanoparlants familiars.

This thesis analyses how Catalan and Valencian adolescents construct their linguistic and social identities by means of their language usages in three spaces of socialisation: their homes, the classroom and their peer groups. The research combines quantitative and qualitative methods and is based on sociolinguistic questionnaires and group interviews carried out in two Catalan cities, Mataró and Manlleu, and a Valencian one, Castelló de la Plana. From a theoretical standpoint, the thesis is framed within the sociolinguistics of language establishment and minoritisation, the analysis of language ideologies, and a post-structuralist approach to the negotiation of linguistic and social identities in interaction. The quantitative approach to the language usages shows a strong and progressive differentiation between Mataró and Manlleu, where the usage of Catalan increases both across generations and from home to peer-groups, and Castelló, where it is the usage of Castilian that increases. The qualitative analysis shows the maintenance of Catalan in Catalan- speaking households and the incorporation of some uses of Catalan in Castilian-speaking ones in Mataró and Manlleu, while in Castelló the historical process of language shift towards Castilian is still on-going. With regard to usages in the classroom, Catalan is strongly institutionalised and is widely used in Mataró and Manlleu schools, but its use is weak in Castelló classrooms. Touching upon peer-group language usages, in Mataró both Catalan and Castilian L1 speakers show availability to speak their L2; in Manlleu the majority position of Catalan L1 speakers positions Catalan as an unmarked choice and prompts Castilian L1 speakers to accommodate to Catalan; whereas in Castelló it is Castilian that becomes the unmarked choice, leading even to in-group usage of Castilian among Catalan L1 speakers. Allophones tend to speak the majority language in each context, and the public usage of their family languages is highly restricted. The data show that in Mataró and Manlleu both Catalan and Castilian are seen as appropriate for public, out-group usages (i.e. between people with different L1s), whereas in Castelló only Castilian appears as appropriate for these usages and Catalan remains restricted to the practices of Catalan L1 speakers.