La enseñanza primaria en Mallorca (1939-1949). Cultura y prácticas escolares

Abstract

La tesis doctoral titulada «La enseñanza primaria en Mallorca (1939-1949). Cultura y prácticas escolares» se basa en el estudio de la práctica escolar desarrollada por los maestros al finalizar la Guerra Civil en España. En general, se tiene una visión muy homogénea y estereotipada de la escuela franquista, por eso esta tesis es un ejercicio para analizar en qué medida la práctica escolar de esos años rompió con el conjunto de prácticas y estrategias de enseñanza y aprendizaje propias de algunas de las corrientes de renovación pedagógica instauradas en España desde finales del siglo XIX. Para la confección de la tesis se ha delimitado el estudio a un territorio concreto, la isla de Mallorca, y a un período cronológico, los años cuarenta del siglo XX. Las cuestiones a las que se ha querido dar respuesta han sido dos. En primer lugar, se ha analizado si la práctica escolar de esos años cambió de manera radical, o si por el contrario, esas prácticas renovadoras tuvieron continuidad. En segundo lugar, también se ha puesto la atención en la posible influencia de las prácticas escolares en la construcción de la cultura escolar que quiso imponer el Franquismo. Es un momento en el que se pretende uniformizar todos los ámbitos de la vida pública, entre ellos el de la enseñanza primaria. A través del estudio presentado vemos si esas directrices y ordenanzas aprobadas a nivel político tuvieron una traducción inmediata o, por el contrario, si la escuela tiene todo un conjunto de prácticas y hábitos que orientan su funcionamiento independientemente de las disposiciones aprobadas legislativamente. La metodología utilizada en la tesis es la propia del método histórico adaptado al campo de la historia de la educación, junto con aportaciones de otras ciencias sociales como la etnografía, la sociología, etc., que permiten observar con más detenimiento algunas de las prácticas que caracterizaron la escuela del momento. Con el fin de conocer esta práctica se han utilizado diferentes fuentes, como memorias de prácticas de estudiantes de Magisterio, memorias de oposición del magisterio, fotografías, testimonios orales, cuadernos, etc., que, unidas a otras más clásicas en la investigación histórico-educativa (prensa, documentación burocrática, legislación, etc.), han permitido avanzar en el conocimiento de aquellas prácticas que se llevaron a cabo en la cotidianidad del aula. Como principales resultados de la tesis, se apunta a que mientras que en el ámbito político se quiere romper drásticamente con el legado pedagógico renovador, la práctica de esos primeros años nos muestra más continuidades que rupturas. Si bien teóricamente se defienden el tradicionalismo y el catolicismo como ejes que deben orientar toda práctica escolar, lo cierto es que cuando nos detenemos a estudiar cómo enseñaban los maestros, vemos que una parte de ellos siguieron aplicando metodologías de enseñanza propias de las corrientes de renovación pedagógica. No hay que olvidar que muchos de los maestros que ejercieron en los años cuarenta eran los mismos de antes de la guerra. Unos maestros que habían sido depurados, sí, pero que también eran herederos de una cultura escolar anterior y, sobre todo, depositarios de toda una serie de conocimientos y recursos metodológicos que hicieron que en un contexto de transformación política su práctica escolar reflejase más continuidades que rupturas.

La tesi doctoral titulada «La enseñanza primaria en Mallorca (1939-1949). Cultura y prácticas escolares» es basa en l’estudi de la pràctica escolar desenvolupada pels mestres una vegada acabada la Guerra Civil a Espanya. En general, es té una visió molt homogènia i estereotipada de l’escola franquista, per això aquesta tesi és un exercici per analitzar en quina mesura la pràctica escolar d’aquells anys va erradicar les pràctiques i estratègies d’ensenyança i aprenentatge pròpies d’alguns dels corrents de renovació pedagògica instaurats a Espanya d’ençà de final del segle XIX. Per a l’elaboració de la tesi s’ha delimitat l’estudi a un territori concret, l’illa de Mallorca, i a un període cronològic, els anys quaranta del segle XX. Les qüestions a què s’ha volgut donar resposta són dues. En primer lloc, s’ha analitzat si la pràctica escolar d’aquells anys canvià de manera radical o si, al contrari, aquestes pràctiques renovadores tingueren continuïtat. En segon lloc, també s’ha posat l’atenció en la possible influència de les pràctiques escolars en la construcció de la cultura escolar que volgué imposar el Franquisme. És un moment en què es volen uniformitzar tots els àmbits de la vida pública, entre els quals figura el de l’ensenyament primari. A través d’aquest estudi veiem si aquestes directrius i ordenances aprovades en l’àmbit polític tingueren una traducció immediata o, al contrari, si l’escola tingué un conjunt de pràctiques i hàbits que n’orientaren el funcionament independentment de les disposicions aprovades legislativament. La metodologia utilitzada en la tesi és la pròpia del mètode històric adaptat al camp de la història de l’educació, juntament amb aportacions d’altres ciències socials com l’etnografia, la sociologia, etc., que permeten observar amb més deteniment algunes de les pràctiques que caracteritzaren l’escola del moment. Amb la finalitat de conèixer aquesta pràctica s’han utilitzat diferents fonts, com ara memòries de pràctiques d’estudiants de Magisteri, memòries d’oposició del magisteri, fotografies, testimonis orals, quaderns, etc., que, juntament amb altres de més clàssiques en la investigació historicoeducativa (premsa, documentació burocràtica, legislació, etc.), han permès avançar en el coneixement d’aquelles pràctiques que es portaren a terme en la quotidianitat de l’aula.Com a principals resultats de la tesi s’indica que, mentre que en l’àmbit polític es vol rompre dràsticament el llegat pedagògic renovador, la pràctica d’aquests primers anys el que ens demostra són més continuïtats que ruptures. Si bé teòricament es defensen el tradicionalisme i el catolicisme com a eixos que han d’orientar tota pràctica escolar, quan ens aturem a estudiar com ensenyaven els mestres, veiem que una part d’ells segueixen aplicant metodologies d’ensenyament pròpies dels corrents de renovació pedagògica. No s’ha d’oblidar que molts dels mestres que exerciren en els anys quaranta eren els mateixos que abans de la guerra. Mestres que havien estat depurats, això sí, però que també eren hereus d’una cultura escolar anterior i, sobretot, eren dipositaris de tota una sèrie de coneixements i recursos metodològics que feren que en un context de transformació política la seva pràctica escolar reflectís més continuïtats que ruptures.

The doctoral dissertation titled «Primary Education in Majorca (1939-1949). School culture and practices» focuses on studying school practices carried out by teachers after the end of the Spanish Civil War. In general, the view on schools under the dictatorship of General Francisco Franco tends to be overly homogenous and stereotypical. For that reason, this doctoral dissertation aims to analyse the extent to which school practices in those years broke away from the set of teaching-learning practices and strategies belonging to some of the movements for pedagogical renewal in Spain since the late 19th century. The dissertation limits itself to the study of a specific territory, the island of Majorca, and to a specific time period, the decade of the 1940s. Two main questions form the basis for this dissertation. First was to find out whether school practices in those years changed radically, or to the contrary, whether there were any continuities of those practices for renewal. Secondly, it was of interest to know the extent to which school practices influenced the construction of the school culture Franco’s regime hoped to impose. At that time the aim was to make all realms of public life as uniform as possible, including primary education. The study herein investigates whether those politically approved guidelines and ordinances took immediate effect or, to the contrary, if schools kept an entire set of practices and habits that guided their operation regardless of the legislative orders. The methodology used in the dissertation is the historical method adapted to the field of the history of education, along with borrowings from other social sciences such as ethnography, sociology, etc. that allow closer scrutiny of some of the practices that characterised schools at that time. To find out more about this practice, different sources were used, such as practicum journals kept by Education student teachers, journals kept by applicants for teaching posts, photographs, oral histories, notebooks, etc. These and other, more classical sources in education history research (the press, bureaucratic documentation, legislation, etc.) have proved useful in furthering knowledge of day-to-day classroom practices. The main findings of the dissertation indicate that while on the political level the aim was to break cleanly from the reformist pedagogic legacy, the practices in those early years show more continuities than breaks. On the theoretical level, traditionalism and Catholicism were upheld as bastions to guide school practices, but a closer look at how teachers taught reveals that some of them continued to apply teaching methods that were characteristic of the pedagogical renewal movements. This may be due in part to the fact that many of the teachers who were teaching in the 1940s had been teachers before the war as well. Teachers had been purged, but they were also heirs to an earlier school culture, and most of all, custodians of an entire set of knowledge and methodological resources that, amidst a context of political transformation, their school practices showed more continuities than breaks.