Source and negative prefixes: On the syntax-lexicon interface and the encoding of spatial relations

Abstract

This dissertation offers a contrastive analysis of the (here called) Source prefix des- and the negative prefix iN- in Spanish that highlights the connections and divergences existing between the encoding of Source paths and the encoding of negation. For des-, it is proposed that, although it can appear in different contexts (with verbs, nouns, and adjectives) and may display different meanings (separation, deprivation, destruction, reversion and negation), it has only one entry in the lexicon in which it is identified with its most basic value, that of a Source path. The polysemy of this prefix emerges, on the one hand, from the syntactic context where it is embedded and, on the other, from the conceptual content associated to the root with which it is combined. As for iN-, the claim is made that it is a negative marker that involves quantification over a scale (which accounts for its restriction to only combine with scalar bases) and adjectival categorization (which explains that iN- prefixed items are always adjectives). Finally, to reach a better understanding of the syntax and semantics of these two prefixes, their Latin predecessors are also analyzed: the Source prefixes ab-, de-, ex- and dis-, and the negative prefix iN-. In line with Acedo-Matellán (2006b) and Acedo-Matellán & Mateu (2013), it is shown that the step from Latin to Romance triggered a typological change from a satellite-framed system, Latin, to a verb-framed one, Romance languages in general and Spanish in particular. The evolution from Latin to Spanish also triggered a reanalysis of the negative prefix iN-, which changed its status from an adjunct showing a certain degree of autonomy and ability to be combined with different types of bases, to a categorizing affix. The phenomena are approached from a neo-constructionist perspective of the syntax-lexicon interface. In particular, I adopt the principles stated in Nanosyntax and assume that the function of the lexicon is to provide lexical exponents to spell out the structures delivered by syntax. Drawing on Real Puigdollers’ (2013) theory of lexicalization by phase, I adopt the view that the timing of Spell-Out is marked by the phase, which allows accounting for cross-linguistic variation. Besides, this thesis aims at providing an account of the precise way in which structural semantics interacts with conceptual content. To this end, I take into consideration Pustejovsky’s (1995) formalization of lexical semantics via Qualia Structure, and posit that when lexical exponents are inserted in the syntactic structure, their qualia structures interact and ultimately determine the precise meaning of the configuration.

L’objectiu d’aquesta tesi és oferir una anàlisi contrastiva entre des-, el qual anomenem prefix d’Origen, i el prefix negatiu iN- en espanyol que posi de relleu les connexions existents entre l’expressió de les trajectòries d’Origen i la negació. Per a des-, es proposa que, tot i que pot aparèixer en diferents contextos (en verbs, noms i adjectius) i desplegar diverses accepcions (separació, privació, destrucció, reversió i negació), els seus diversos usos poden derivar-se d’una única entrada lèxica que identifica el valor més bàsic d’aquest prefix, que és el d’expressar una trajectòria d’Origen. Es defensa que els diversos valors de des- sorgeixen en funció del context sintàctic en el qual apareix i del contingut conceptual de l’arrel amb la qual es combina. Pel que fa a iN-, es proposa que és un marcador negatiu que implica quantificació sobre una escala (motiu pel qual aquest prefix només pot combinar-se amb bases escalars) i també categorització adjectival (cosa que dóna compte del fet que no documentem ni noms ni adjectius encapçalats per aquest prefix). Finalment, per tal de comprendre millor el funcionament d’aquests dos prefixos, s’estudien els seus antecedents llatins: els prefixos d’Origen ab-, de-, ex- i dis-, i el prefix purament negatiu iN-. Seguint la línia d’investigació d’Acedo-Matellán (2006b) i Acedo-Matellán i Mateu (2013), es demostra que el pas del llatí a les llengües romàniques va comportar un canvi tipològic: es va passar d’un sistema d’emmarcament en el satèl·lit, el llatí, a un sistema d’emmarcament verbal, l’espanyol (i les llengües romàniques en general). L’estudi d’iN- en llatí també mostra que aquest prefix va patir una reanàlisi en l’evolució del llatí al castellà, passant de ser un adjunt amb cert grau d’autonomia i capaç de combinar-se amb diversos tipus de base, a ser un afix categoritzador. L’anàlisi d’aquests fenòmens es realitza des d’una perspectiva neoconstruccionista de la interfície sintaxi-lexicó. En particular, s’adopten els principis de la Nanosintaxi i s’assumeix que la funció del lexicó és proporcionar exponents per tal de materialitzar les configuracions creades per la sintaxi. Tenint en compte la teoria de lexicalització per fases de Real Puigdollers (2013), es postula que els punts d’accés de les interfícies a l’estructura derivacional venen marcats per la fase, i que la variació interlingüística depèn d’on defineixi aquests punts d’accés cada llengua. També es pretén oferir una explicació de com interactuen el significat estructural i el contingut conceptual. Per això, s’adopta la formalització de la semàntica lèxica en termes d’Estructura de Qualia proposada per Pustejovsky (1995), i es proposa que, un cop els exponents han estat inserits en l’estructura sintàctica, les seves estructures de qualia estableixen connexions que determinen el significat precís de la configuració.

El propósito de la tesis es ofrecer un análisis contrastivo entre el (aquí llamado) prefijo de Origen des- y el prefijo negativo iN- del español que ponga de relieve las conexiones existentes entre la expresión de las trayectorias de Origen y la negación. Para des-, se propone que sus distintos usos (en verbos, nombres y adjetivos) y acepciones (separación, privación, destrucción, reversión y negación) derivan de una única entrada léxica en la que dicho prefijo es identificado con su valor más básico, que es el de expresar una trayectoria de Origen. Se defiende que la polisemia de este prefijo depende, por un lado, del contexto sintáctico en el que está incluido y, por otro, del significado conceptual asociado a la raíz con la que se combina. Por lo que respecta a iN-, se propone que es un marcador negativo que implica cuantificación sobre una escala (motivo por el cual únicamente puede combinarse con bases escalares) y categorización adjetival (lo que explica que no se documenten ni nombres ni verbos encabezados por iN-). Finalmente, para comprender mejor el funcionamiento de estos prefijos, se acude a sus antecedentes latinos: los prefijos de Origen ab-, de-, ex- y dis-, y el prefijo puramente negativo iN-. En línea con las investigaciones de Acedo-Matellán (2006b) y Acedo-Matellán y Mateu (2013), se demuestra que el paso del latín al romance acarrea un cambio tipológico: se pasa de un sistema de enmarcamiento en el satélite, el latín, a un sistema de enmarcamiento en el verbo, las lenguas románicas en general y el español en particular. Por lo que respecta a iN-, se propone que sufrió un reanálisis en la evolución del latín al castellano, pasando de ser un adjunto capaz de combinarse con distintas bases y mostrando cierto grado de autonomía, a ser un afijo categorizador. El análisis de estos fenómenos se realiza desde una perspectiva neo-construccionista de la interfaz sintaxis-léxico. En particular, se adoptan los principios de la Nanosintaxis y se asume que la función del léxico es proporcionar exponentes para materializar las configuraciones sintácticas. Tomando en consideración la teoría de lexicalización por fases de Real Puigdollers (2013), se postula que los puntos de acceso de las interfaces a la estructura derivacional están marcados por la fase, y que la variación interlingüística depende de dónde defina cada lengua estos puntos de acceso. Además, se pretende ofrecer una explicación del modo en que el significado estructural interactúa con el contenido conceptual. A tal fin, se adopta la formalización de la semántica léxica en términos de Estructura de Qualia propuesta por Pustejovsky (1995), y se propone que cuando los exponentes se insertan en la estructura sintáctica, sus estructuras de qualia establecen conexiones que determinan el significado preciso de la configuración.