L’Orquestra Simfònica de Girona (1929-1937). Un projecte de regeneració cultural a través de la música

Abstract

L’Orquestra Simfònica de Girona va presentar-se el 5 de juliol de 1929. La tardor següent va protagonitzar una petita gira per les associacions de música de Palafrugell, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Figueres, Sabadell i Reus. El director va ser el músic militar Ismael Granero, fins que va tornar a les terres valencianes d’on era originari, a finals de 1931. A partir de 1932, el compositor barceloní Ricard Lamote de Grignon es desplaçava periòdicament a Girona per dirigir l’orquestra. En aquesta segona etapa, la formació va renovar el seu repertori i va continuar jugant un paper destacat en la vida cultural de la ciutat. Malgrat els problemes econòmics i la manca de continuïtat, va subsistir fins a la Guerra Civil Espanyola.

El propòsit inicial d’aquesta tesi ha estat analitzar des de la perspectiva musicològica la trajectòria d’una entitat que restava per explorar en la majoria dels seus aspectes. La dispersió i la migradesa dels materials que podien proporcionar informació han aconsellat recórrer a tota mena de fonts: documentació oficial, programes de concert, premsa, fons personals, epistolaris i la memòria oral dels qui en van ser testimonis. D’aquesta manera, s’ha pogut resseguir l’evolució de les actuacions, la procedència i el perfil personal dels músics i el món estètic que dibuixava el repertori interpretat, així com els intents previs de fundar agrupacions similars a Girona. A partir d’aquest teixit de dades, l’existència de l’orquestra permet qüestionar a quins interessos responia, quins grups socials van impulsar-la i quins models van inspirar-la. Els lligams amb altres organitzacions cíviques i amb la política local, la presència en l’esfera pública de la ciutat i el recorregut vital dels seus gestors i dirigents demostren, com en d’altres casos, que l’activitat orquestral era una concreció més d’un programa de regeneració de la vida col·lectiva, amb voluntat que fos extensiu a tots els grups socials i que va contribuir a dignificar l’ofici de músic.

D’altra banda, l’Orquestra Simfònica de Girona no va ser un cas únic; en altres ciutats catalanes es van crear entitats orquestrals amb un seguit de coincidències que no poden ser casuals. Les iniciatives encaminades a normalitzar les estructures musicals a Catalunya per equiparar-les als models europeus havien començat feia dècades: va ser un procés lent, iniciat a finals del segle xix, i que el programa del noucentisme va assumir com a propi. En un context posterior, entre el final de la dictadura de Primo de Rivera i els primers temps de la II República, les orquestres poden considerar-se un fruit tardà d’aquell ideari. En un període convuls i canviant, van esdevenir institucions que projectaven una dimensió col·lectiva de la sociabilitat urbana.

The Girona Symphonic Orchestra first performed a concert on the 5th of July 1929. The following autumn the orchestra undertook a small tour organized by musical associations in the towns of Palafrugell, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Figueres, Sabadell and Reus. The orchestra’s conductor was Ismael Granero, a military musician who at the end of 1931 was assigned a new post in the Valencia region from where he originated. The new conductor was the composer Ricard Lamote de Grignon from Barcelona, who from summer 1932 onwards visited Girona periodically to conduct the orchestra. With him leading them, the group renewed its repertoire and went on taking part in the cultural life of the city. Despite financial problems and a lack of continuity, the orchestra survived until the start of the Spanish Civil War.

The initial aim of this thesis is to analyse, from a musicological perspective, the development of an entity which, although it cannot be considered completely unknown, was unexplored in the majority of aspects. The material which can provide information is so widespread that a whole host of sources have been used: official documentation, concert programmes, press, private collections, letters, and personal memories. In this way, not only the evolution of their performances has been traced, but also the origin and the personal profile of its members together with the aesthetical world seen through the group’s repertoire and previous attempts to create similar orchestras in the same city. Thanks to this data collection about the Girona Symphonic Orchestra we can now study which interests it responded to, which social groups were behind it, and which models served as inspiration. The links it established with other civic organisations and with local politics along with its presence in the public life of the city and the dynamism of those in charge show that orchestral activity was a clear proof of a project of regeneration of collective life with a will extended to other social groups and which helped contribute to the dignification of music as a profession.

On the other hand, the Girona Symphonic Orchestra was not an isolated case; in other Catalan cities other orchestral entities which shared a series of chronological and organisational similarities were created, fact that cannot be put down to coincidence. The slow process towards the normalization of musical life in Catalonia to bring it to the level of other European models began at the end of the 19th century, and was taken over later by the Noucentisme movement. Between the end of Primo de Rivera’s dictatorship and the beginning of the 2nd Republic, orchestras can be considered the fruit of that ideology. In a time of upheaval and change, they became institutions that projected a collective dimension of urban sociability.