Cartografia i transformació del territori a Catalunya entre l’Antic Règim i la Revolució liberal (ss. XVIII-XIX): el paper de la família Soler

Abstract

La present investigació té l’objectiu de demostrar com, a partir de mitjan segle XVIII, la cartografia esdevingué un instrument cada cop més important en el creixent procés de transformació que estava experimentant el territori català (aprofitament dels recursos naturals, reformes del mapa administratiu i judicial, reforma del sistema fiscal i ordenació de l’espai urbà). I en aquest fet la nissaga familiar barcelonina de mestres de cases i arquitectes Soler, que fou molt activa cartogràficament, des de mitjans del segle XVIII fins a mitjans del segle següent, hi va jugar un paper molt important, gairebé central. Així, des del punt de vista institucional cal assenyalar que, de les cinc generacions de mestres de cases i/o arquitectes, quatre van estar vinculades a importants institucions de l’època: la Batllia del Reial Patrimoni, la Diputació de Catalunya o la de Barcelona. Joan Soler i Faneca (1731-1794) va ser el primer membre de la família Soler que ocupà un important càrrec institucional: el de mestre de cases del Reial Patrimoni (1762-1794). Com que a l’Antic Règim era habitual que els fills fossin els successors dels càrrecs ocupats pels seus progenitors, així com dels seus oficis, en morir Soler i Faneca va ser el seu primogènit, Tomàs Soler i Ferrer (1771-1843), qui va prendre possessió de la plaça de mestre de cases del rei. Ara bé, per diverses raons, Soler i Ferrer va deixar, l’any 1836, aquest càrrec, que passà a mans del seu fill Joan Soler i Mestres (1797-1863). Ara bé, cal destacar, atès que la vida professional de Tomàs Soler i Ferrer transcorregué durant un període força convuls i amb importants canvis polítics (Guerra Gran, Guerra del Francès i diferents fases de l’anomenada Revolució liberal) hagué d’adaptar-se a les noves circumstàncies. Un fet que va realitzar amb gran habilitat, ja que va arribar a estar vinculat a la Diputació de Catalunya (1813) i la de Barcelona (1822-1823). Per la seva part, Joan Soler i Mestres, tot i ocupar alguns càrrecs propis de l’Antic Règim, heretats del seu pare, va dur la seva activitat cartogràfica dins del marc del nou Estat liberal espanyol. Així, jugà un paper clau en el desenvolupament de la cartografia parcel·lària de la província de Barcelona, produïda a ran de la reforma fiscal de 1845. El seu germà Francesc d’Assís Soler (1802-1851) va contribuir a cartografiar el territori català, però, com que era el fill menor de Tomàs Soler i Ferrer, la seva activitat cartogràfica va quedar reduïda a alguns projectes familiars. L’última generació de la família Soler, que va estar vinculada amb la cartografia, estigué representada pel fill de Joan Soler i Mestres: Tomàs Soler i Linés (1826-1874). Liquidat el règim gremial i el sistema de transmissió familiar de càrrecs de l’Antic Règim, aquest cartògraf no va poder ocupar cap dels càrrecs del seu pare. Tanmateix, les relacions familiars que tenia li van permetre realitzar una part de la cartografia parcel·lària generada a la província de Barcelona a ran de l’establiment el 1846 de la Contribució Territorial. A dia d’avui s’han localitzat 125 mapes elaborats per diferents membres de la família Soler, que es poden agrupar en quatre grans blocs temàtics: els hídrics (1787-1852); els administratius (1813-1822); els parcel·laris (1849-1852); i, els urbans (1798-1859). El bloc més nombrós és el de la cartografia hídrica amb un total de 57 documents cartogràfics. A continuació, ve el bloc de la cartografia urbana amb 38 mapes, després el de la cartografia parcel·lària amb 26 documents cartogràfics i, per últim, el de cartografia administrativa amb només 4 mapes. El membre més productiu, des del punt de vista cartogràfic, de la família Soler va ser Tomàs Soler i Ferrer amb 63 plànols realitzats, seguit pel seu fill Joan Soler i Mestres amb 54. A molta distància d’ambdós es situen Joan Soler i Faneca i Francesc d’Assís Soler i Mestres amb 4 mapes cadascun. Tomàs Soler i Linés tanca aquest rànquing amb només 2 plànols.

This research aims to show how, from the mid-eighteenth century, cartography became an increasingly important tool in the growing process of the transformation of Catalan territory (the exploitation of natural resources, the reforms of administrative and judicial maps, fiscal reform and the management of urban space). The Solers, a lineage of master builders and architects from Barcelona who were very active cartographically-speaking, from the mid-eighteenth century to the middle of the following century, played a very important, almost key, role in this process. Thus, from an institutional point of view, it should be noted that of the five generations of master builders and / or architects, four were linked to major institutions of the time: the Royal Heritage Magistracy, the Spanish Delegation in Catalonia or its delegate in Barcelona. To date, 125 maps drawn by different members of the family Soler have been found, which can be grouped into four major areas: water (1787 to 1852); administration (1813-1822); landholidings (1849-1852); and urban (1798-1859). The largest block is water mapping with a total of 57 cartographic documents. Next is the urban mapping block with 38 maps, then landholdings with 26 cartography documents and finally, administrative cartography with only four maps. The most productive member of the Soler family, from a cartographic standpoint, was Tomas Soler Ferrer who made 63 plans, followed by his son Joan Soler Mestres with 54. Far behind lie both Joan Soler Faneca and Francisco d’Assís Soler Mestres with four maps each. Tomàs Soler Linés finishes this ranking with only two plans drafted.