El desenvolupament comunitari i la rearticulació del sistema de benestar social: els plans de desenvolupament comunitari a la ciutat de Barcelona

Abstract

La recerca que es presenta és el resultat d'un treball de llarga durada entorn dels potencials i límits dels Plans de Desenvolupament Comunitari (PDC) i la conclusió d'un diàleg sostingut entre el coneixement disponible en relació al desenvolupament comunitari i l'anàlisi d’experiències pràctiques impulsades per les administracions públiques a la ciutat de Barcelona en un context social i polític determinat. Aquesta es compon de sis grans inputs d’informació que apareixen classificats en capítols i mantenen una important autonomia de continguts que es presenten a continuació.

El capítol 1 es destina a descriure les característiques del projecte d’investigació. Començant per l’exposició de la problemàtica present en l’origen de la tesi, es dona compte de les preguntes inicials de la recerca i de la hipòtesi principal, de la seva operacionalització, dels objectius, dels aspectes metodològics i tècnics i de les consideracions epistemològiques que la guien.

El capítol 2, exposa de manera detallada una aproximació teòrica al treball comunitari. Per a desenvolupar-la, es reflexiona sobre la naturalesa de la comunitat, els fonaments epistemològics i teòrics del treball comunitari en el marc del treball social, així com les seves propostes metodològiques per orientar la tasca de dinamització i organització comunitària dels treballadors socials.

El capítol 3 de la tesis dona compte del context social, polític, organitzatiu i professional en el que es situen, neixen i consoliden aquestes experiències d’organització comunitària que anomenem Plans de Desenvolupament Comunitari.

En el capítol 4, com a nucli central d'aquesta recerca, es descriu un ampli relat del PDC del Casc Antic, des dels seus orígens al 1995 fins a la seva finalització el 2012. Per tal de contextualitzar aquesta experiència en el marc de l’acció comunitària de la ciutat de Barcelona i situar-lo de manera adequada com a il·lustració d’una manera d’entendre l’organització comunitària, es presenten també quatre altres breus relats de PDC de la ciutat (Trinitat Nova, Roquetes, Poble Sec i Sagrada Família). Finalment es desenvolupa una anàlisi comparativa d’aquest conjunt de relats amb la intenció de poder definir algunes de les peculiaritats que tenen els PDC en el seu desplegament a Barcelona i identificar formes diferencials d’entendre l’organització comunitària (elaboració/esbós de tipologies).

El capítol 5 dona compte d’una mena de debat/reflexió col·lectiva entorn dels potencials i límits dels PDC. Aquesta “reflexió coral”, que dóna la veu als diferents actors participants en els PDC, tracta de situar i entendre les representacions que els protagonistes es fan de la seva experiència, focalitzant especialment en el punt de vista dels professionals que assumeixen el repte de dinamitzar aquests processos.

El capítol 6 i darrer de la tesi recull les conclusions de la investigació i es desenvolupen algunes orientacions per la millora de l'acció comunitària a la ciutat de Barcelona a la llum dels aprenentatges desenvolupats en la investigació. En la recerca heu pogut constatar que els PDC ofereixen un espai útil pel treball comú entorn de la millora del benestar social entre diversos actors socials del territori però han assolit poca capacitat d’apoderament, de transformació de les relacions de poder i de millora de les condicions de vida dels PDC. Aquests resultats per sota les expectatives declarades s'explica per un problema doble. Per un costat, per la seva debilitat com a política pública perquè ha aportat pocs recursos públics nous per la lluita contra la desigualtat social i perquè no ha incorporat de manera suficient els serveis públics. Per un altre, perquè no ha estat gaire capaç de canalitzar la capacitat transformadora de la societat civil compromesa i amb capacitat d’innovació social.

This research presented is the result of a long-term work on the potentials and limits of the Community Development Plans (CDP) and the conclusion of a sustained dialogue between the available knowledge regarding community development and the analysis of these experiences in the city of Barcelona.

Chapter 1 is intended to describe the characteristics of the research project, defining the initial questions of the research, its main hypothesis and operationalization, the objectives, the methodological and technical aspects, and the epistemological considerations that guide it.

Chapters 2 and 3 provide a theoretical approach to community work and take into account the social, political, organizational and professional context in which these experiences of community organization that we call Community Development Plans, are located, raised and consolidated.

Chapters 4 and 5 present the results of the research. Chapter 4 describes a broad account of the CDP Antic, from its origins in 1995 until its completion in 2012 and four short stories from other city CDPs (Trinitat Nova, Roquetes, Poble Sec and Sagrada Família). I aim to contextualize this experience in the framework of community action in Barcelona, and to make a comparative analysis of the set of CDP studied, which has allowed to define some of the peculiarities that these processes have in their deployment in this city. Chapter 5 shows a collective reflection on the potentials and limits of the CDP, giving voice to the different participating actors that participate.

Finally Chapter 6 collects the conclusions of the research and some guidelines for the improvement of community action in the city of Barcelona. In the research we have found that CDPs offer a useful space for common work on the improvement of social welfare among various social actors in the territory but have achieved little capacity for empowerment, transformation of power relations and improvement of the Living conditions of the populations. I explain the results, failing short of the initial expectations, for two reasons. On the one hand, by their weakness as a public policy since they have contributed few new public resources to the fight against social inequality, and, on the other, due to their low capacity to channel the innovation capacity of citizens.