An African (Auto)biography: Ama Ata Aidoo's Literary Quest

Abstract

An African (Auto)biography: Ama Ata Aidoo's Literary Quest és un estudi exhaustiu del que considero que configura la primera fase de l'obra d'Ama Ata Aidoo, escriptora ghanesa. El text que marca la primera fase del desenvolupament i consolidació de la veu d'Aidoo és Our Sister Killjoy or Reflections from a Black-eyed Squint, un text inclassificable genèricament i una presència indiscutible en la literatura africana anglòfona. <br/>La tasca d'escriure que envolta a escriptors/es es defineix per una necessitat de trobar la seva pròpia veu en el món literari. Si bé aquesta cerca de la veu pròpia ve marcada per un impuls entusiasta per deixar una empremta en el món de les lletres, o si bé està segellada per la càrrega que suposa la superació del que Harold Bloom anomena l' "angoixa de la influència," és a dir, la presència omnipotent de totes aquelles veus d'escriptors/es anteriors que impedeixen l'articulació d'una veu indiscutiblement independent i única, la veritat és que un autor s'ha d'enfrontar i ajustar a una tradició de textos que intenta emmotllar a la seva pròpia imaginació i experiència. <br/>Ama Ata Aidoo és una escriptora africana. Nascuda l'any 1940 a la regió central de Ghana, Aidoo ha conegut el colonialisme de primera mà -Ghana era l'antiga colònia britànica anomenada Gold Coast-, ha estat implicada directament amb la lluita per la independència del seu país -els britànics varen empresonar el seu pare, Abeadzi Kyiakor, per la seva participació en la lluita per la independència de Ghana-, ha disfrutat i celebrat els anys immediatament posteriors a la independència, ha patit i criticat l'onada neocolonialista que seguí el període d' independència i, durant tota la seva vida ha mantingut una perspectiva clarament feminista. La seva cerca literària -la seva lluita per trobar una veu pròpia- és un intent de reconciliar aquells aspectes diferents i discrepants que han configurat la seva experiència com a dona a l'Àfrica. La seva obra literària no es pot entendre sense tenir en compte les realitats sovint ambivalents, ambigües i contradictòries que forgen la seva identitat -la seva (auto)biografia- com a escriptora, dona i africana. <br/>En l' obra d'Ama Ata Aidoo la llegendària lluita entre l'àmbit personal i l'àmbit públic de l'escriptor, entre l'individu com a ésser tancat en sí mateix i ésser polític, s'articula dintre de la realitat sobrecollidora dels estats moderns africans, un llegat que, no es pot oblidar, és patrimoni de l'època colonialista. Quan Harold Bloom mostrava, des d'una perspectiva crítica, la seva preocupació sobre la tradició literària que els escriptors es veuen obligats a confrontar per a poder definir una veu pròpia, singularment seva, ho feia trepitjant terreny occidental, és a dir, ho feia considerant únicament i exclusivament la tradició literària d'occident. Però què passa quan la veu que s'està cercant i intentant definir és el resultat d'una herència polèmica, una herència marcada per una tradició literària occidental, per una banda, i una experiència indiscutiblement i inequívocament africana, per l'altra? <br/>L'any 1994, Vincent Odammten, dedicà un llibre sencer a l'anàlisi de l'obra d'Aidoo: The Art of Ama Ata Aidoo: Polylectics and Reading Against Colonialism. L'anàlisi que Odammten fa de l'obra d'Aidoo es centra en el fet de que els seus textos són un exemple de la lluita literària contra el colonialisme, però, en cap moment, fa referència a la cerca personal de l'autora per definir la seva veu pròpia. El meu argument és que aquesta lluita per definir la seva veu com a escriptora és fonamental per una apreciació crítica de la seva obra, i, afegeixo que aquesta cerca de la veu pròpia està indissolublement lligada a la seva essència com a dona i com a africana. <br/>L'obra d'Ama Ata Aidoo desestabilitza el discurs eurocèntric d'una manera insidiosa, consistent i incansable. El terme "eurocèntric" és un prèstec del llibre de Patricia Hill Collins, Black Feminist Thought, i interpreto "discurs" de la manera que Foucalt ho va definir a The Archaelogy of Knowledge and the Discourse on Language. Així doncs, la meva utilització del terme "discurs eurocèntric" obeeix a, en primer lloc, la interpretació de l'adjectiu "eurocèntric" que trobem en el llibre de Hill Collins i que defineix com a la condensació de dues coordenades: blanca -occidental- i masculina; i, en segon lloc, a la interpretació Foucaldiana de "discurs" com a combinació de pràctica i manera de parlar la naturalesa de la qual determina el criteri pel qual els seus resultats es jutgen com a exitosos. D'aquesta manera, es produeix un cercle viciós, ja que, si masculinitat i occidentalitat són els dos aspectes que alimenten i determinen els criteris mitjançant els quals aquest discurs, aquesta combinació particular i específica de pràctica i manera de parlar, es considera satisfactòria, aleshores, tot sembla indicar que no hi ha cap camí el suficientment satisfactori que ens allunyi de la masculinitat i l' occidentalitat. Mes, com l'obra d'Aidoo demostra, aquest no és el cas. <br/> La literatura africana en llengua anglesa està estigmatitzada pel fantasma de la novel.la de Conrad, Heart of Darkness (Cor de Tenebres). Aquesta novel.la, altament controvertida, publicada l'any 1898, turmenta la imaginació dels escriptors africans per la seva representació del continent africà com a buit negre. Malgrat tot, Heart of Darkness, s'ha de llegir com un text ambivalent, ambigu, terriblement i espantosament contradictori i que s'ha de tenir en compte en qualsevol estudi d'escriptors africans anglòfons que s'emprengui. La meva lectura de la novel.la de Conrad està influenciada per l'obra del crític Edward Said que defineix Heart of Darkness com a una primera i incipient crítica del discurs eurocèntric. Podem afirmar que el motiu que va empènyer a Joseph Conrad a escriure Heart of Darkness va ser el seu desig de plasmar i denunciar l'explotació cruel i brutal que Bèlgica portava a terme en el Congo. Aleshores, i aquí radica l'ambivalència i la importància de l'obra, si aquesta era la intenció de Conrad, com és que Àfrica es descriu com una terra nullius, i els africans es representen com a animals? En altres paraules, perquè la crítica del discurs eurocèntric que sembla desprendre's del text de Conrad cau en el més nefast de l'eurocentrisme: el racisme i el masclisme? Said respón a aquesta pregunta d'una manera parcial: Conrad, mitjançant la seva novel.la, copsa la incapacitat de l'individu que, volent expressar una experiència contrària a l'imperialisme, acaba caient en l'esperit imperialista que vol denunciar i això és degut al fet de que aquesta experiència l'intenta articular mitjançant un discurs eurocèntric, que Said defineix com a marcadament occidental. Com he assenyalat anteriorment, la resposta de Said és parcial perquè, en cap moment, reconeix la masculinitat que desprèn la novel.la de Conrad. Hi ha hagut re-escriptures importantíssimes de Heart of Darkness per part d'autors africans anglòfons -Paradise d'Abdulrazak Gurnah (Zanzíbar), Waiting for the Barbarians de J.M.Coetzee (Sudàfrica), Chinua Achebe, Things Fall Apart (Nigèria)- però cap ha reconegut en la seva re-escriptura crítica la masculinitat que junt amb l'occidentalitat conforma el discurs eurocèntric. Amb una excepció: Ama Ata Aidoo i la seva obra Our Sister Killjoy or Reflections of a Black-Eyed Squint, que suposa una re-escriptura brillant -i, m'agradaria afegir, poc reconeguda- de la novel.la de Conrad. <br/>La meva tesi doctoral consta de dues parts: The Cave: Colonialism Black and White i The Cave Revisited. Towards a Subjectification of Africa and African Women. La primera part la conformen dos capítols: Unveiling the Ghost: Heart of Darkness or Africa-Chronotope Zero i (Auto) Biographical Fiction: The Facing and De-Facing of Africa-. Aquests dos primers capítols són una anàlisi de la ambigüitat del text de Conrad que encara avui dia és una realitat fantasmagòrica en l'imaginari africà anglòfon, per una banda, i una crítica de la masculinitat que amaga el moviment literari de la Négritude que sorgí com un intent per part d'autors africans d' omplir el buit que l'imaginari occidental havia deixat en el continent africà, per l'altra. La segona part se centra en l'estudi de les obres que configuren la primera fase de la cerca literària d'Aidoo -The Dilemma of a Ghost i Anowa (drama), No Sweetness Here (contes) i Our Sister Killjoy or Reflections from a Black-eyed Squint (text genèricament inclassificable)-, uns textos que s'enfronten a un legat literari que nega o, en el millor dels casos, dilueix, la experiència de les dones africanes. <br/>Per demostrar com Ama Ata Aidoo desestabilitza el discurs eurocèntric exposant les seves ambivalències, contradiccions i inconcebibilitats m'emparo en l'obra crítica de Luce Irigaray i, concretament, Speculum of the Other Woman (1974). En aquesta obra, Irigaray desmonta el pensament filosòfic occidental evidenciant la mirada marcadament masculinista que ha interpretat el món i que ha deixat a la dona rellegada a un simple -i sovint molest- apèndix de l'home. L'última part del llibre ( Plato's Hystera) és una anàlisi minuciosa d'un dels fonaments del pensament occidental: la caverna de Plató. La seva lectura deconstruccionista de la caverna de Plató determina la línea argumental de la investigació, dividint la tesi doctoral en les dues parts prèviament definides. Part I. The Cave. Colonialism Black and White i Part II. The Cave Revisited. Towards a Subjectification of Africa and African Women. La crítica que Irigaray fa de la caverna de Plató exposa un camí de pensament linear -marcadament blanc i masculí- que allibera als presoners, sempre i quan aquests siguin homes. Dins del pensament platonià les dones no fugiran de la caverna, el camí linear no funciona per a elles però la realitat de la caverna, i això és el que demostra Irigaray, és més complexa que un simple camí linear; a la caverna hi ha bifurcacions, a la caverna s'hi pot trobar el que ella anomena "el camí oblidat" (the forgotten path) que és el que s'ha de recuperar si volem avançar més enllà del discurs eurocèntric. Irigaray no fa referència d'una manera sistemàtica a la occidentalitat blanca del discurs eurocèntric, sí que ho fa, incansablement, a la masculinitat que es desprén d'ell. L'obra d'Aidoo s'emmotlla perfectament a una crítica basada en el pensament d'Irigaray més, en aquest cas, el discurs eurocèntric que l'autora africana dissecciona desplega la seva masculinitat junt amb la seva occidentalitat blanca. En altres paraules, les dues coordenades que fixen la crítica al discurs eurocèntric en els textos d'Aidoo són el gènere i la raça.